És un dels periodistes més influents tant d’Israel com de tot el Llevant. Henrique Cymerman, jueu israelià nascut a Portugal de mare espanyola i pare polonès, va arribar a Tel Aviv amb només 16 anys. El seu domini dels idiomes li ha permès explicar el conflicte araboisraelià a mitjans de països diversos a part d’Israel com ara Portugal, Estats Units, la Xina o  Espanya –La Vanguardia, Antena 3, Mediaset–.

Però si diuen que un periodista val el que valen les seves fonts, la llista de personalitats que s’han sotmès a les preguntes de Cymerman és interminable: quasi tots els presidents i primers ministres d’Israel, el pare de la causa palestina Jasser Arafat, un fill de Bin Laden, el Papa Francesc, al qual l’uneix una amistat molt especial, o el president del Kurdistan iraquià en plena lluita contra el Daesh en són un exemple.

Es defineix com a ferm defensor de la pau i de la creació d’un estat palestí. Cymerman és molt crític amb radicalismes com el de Hamàs, a qui acusa d’utilitzar civils com escuts humans. També imparteix classes sobre la cobertura periodística de conflictes. Quedem amb ell per conversar sobre els dos aspectes que marquen la seva vida: el periodisme i el conflicte entre Israel i Palestina. 

 

No hi ha dubte que el conflicte araboisraelià és el més mediatitzat del món. Què creus que el fa especial?

Podríem parlar-ne durant hores però certament aquesta és la zona amb més periodistes per metre quadrat del món. Només a Jerusalem hi ha més periodistes acreditats que a tota l’Àfrica! I això sense comptar els periodistes que hi ha a Palestina… Hi ha un miler de corresponsals a un país de la mida de Galícia i per això la cobertura que es fa d’aquesta zona és brutal des de fa dècades.

Potser per la sang vessada?

Hi ha qui ho pensa, però no és cert. Pensa que en 70 anys de conflicte arabosiraelià, que no només inclou el conflicte entre Israel i Palestina sinó també el conflicte d’Israel amb Egipte, Síria i Jordània; han mort 70.000 àrabs i 24.000 israelians. Mentre que en cinc anys de guerra civil siriana han mort 470.000 persones. Per tant, aquest no és el criteri.

Llavors quin és?

Jo crec que es deu al fet que aquesta terra forma part de l’ADN de la meitat de la humanitat. Aquest indret té una connexió i interès especial pels 2.000 milions de cristians, 1.500 milions de musulmans i 15 milions de jueus. A més, som a un encreuament entre Europa, l’Àsia i l’Àfrica i estem molt a prop de recursos energètics molt importants per a tot el món com el petroli i el gas natural. I finalment, crec que els drames que passen aquí es venen molt bé a la televisió. Tres morts palestins aniran a primera pàgina mentre que 100 morts de Nigèria aniran a la pàgina 13. Israel és al centre del Palau de Cristall de Dostoievski. Tot el que passa aquí té un xoc immediat a tot el món.

“El conflicte entre Israel i Palestina és el Barça – Madrid de la premsa mundial”

No és fàcil cobrir un conflicte que aixeca tantes passions. Saps que rebràs crítiques de totes bandes…

Tothom se sent emocionalment vinculat al que passa aquí. És el Madrid-Barça de la premsa mundial i, per això, no es fa una bona cobertura. És un conflicte molt complex i, malauradament, moltes vegades hi ha periodistes que cauen en tòpics en què un estudiant de primer curs de Periodisme no hauria de caure. Ja sigui per qüestions ideològiques o sentimentals, es barreja la informació amb l’opinió i això ho he vist amb els meus propis ulls, sobretot des de la Segona Intifada de l’any 2000. Abans, durant els anys 90, com que hi havia un procés de pau en marxa, no era políticament correcte criticar a un bàndol més que a un altre. Després, quan van començar els atacs terroristes contra Israel i va augmentar la repressió sobre els palestins, es van cometre molts excessos per part de la premsa.

henrique cymerman periodista entrevistaCYMERMAN ACABA DE PRESENTAR UNA SÈRIE DOCUMENTAL SOBRE EL JIHADISME. EDUARD RIBAS

 

Com ara?

He cobert les guerres de Gaza i he vist com periodistes espanyols que mai abans havien estat ni a Israel ni a Palestina arribaven amb taxi a Gaza directament des de l’aeroport de Tel Aviv i portaven la crònica ja escrita. Això no es pot fer, els periodistes hem de diversificar les fonts i aquí massa vegades s’escriu a partir d’una sola font. Això genera situacions absurdes. Hi ha cròniques que citen fonts de Hamàs obviant que Hamàs és una dictadura i l’estratègia de tota dictadura és distorsionar la informació. En canvi, no se citen fonts israelianes que, malgrat tenir molts problemes en el seu sistema polític, fan un esforç per verificar la informació que donen.

Mai has tingut problemes per xocar amb una líniea editorial imposada pel mitjà on treballaves?

Sí, fa molts anys quan començava a escriure les meves primeres cròniques. Un editor d’un diari espanyol no em va voler publicar. I és que a Espanya hi ha una profunda ignorància sobre el conflicte. A més, jo era molt jove; avui dia no crec que em pugui passar i espero que a ningú li passi.

Però em refereixo als mitjans israelians.

Curiosament, als mitjans de comunicació israelians hi ha un grau de llibertat que, per a mi, és un dels més alts del món. Precisament, els guardians de la democràcia en aquest país són els mitjans de comunicació i els tribunals. Hi ha hagut investigacions de la premsa que han portat a la presó a un cap d’Estat, un primer ministre, un ministre de Finances… crec que tot un govern sencer ha passat per la presó arran de casos destapats pels mitjans. A mi mai m’han posat cap limitació encara que moltes vegades discrepi de la línia oficial. Arribo a llocs on el periodista israelià clàssic no arriba i els porto una realitat confusa per a ells que, malgrat tot, l’emeten.

“Els guardians de la democràcia d’aquest país són els mitjans de comunicació”

Quan parlo amb israelians, la majoria es queixen que els mitjans internacionals com la BBC o la CNN estan en contra d’Israel. Què n’opines?

No crec que la CNN tingui una retòrica anti israeliana. Qui t’ho hagi dit ho ha fet per falta de comprensió. Però pensa que molts israelians senten que estan lluitant per la supervivència de casa seva, del seu país. I a la vegada perceben que reben una crítica poc objectiva i basada en estereotips. De vegades tenen raó i és que, com deia Einstein, és més fàcil destruir un àtom que un estereotip. Pel que fa a la BBC sí que ha comès errors i em consta que han iniciat un procés de reflexió interna però hi ha molts mitjans que fan bé la seva feina. Els israelians ho acaben barrejant tot.

A on es fa una bona feina?

La premsa estatunidenca en general és molt equilibrada. I, per exemple, a Espanya La Vanguardia també ho és. Fixa’t que el diari té dos corresponsals a l’Orient Mitjà des de fa dècades: a Tel Aviv i a Beirut. Això dóna una perspectiva molt rica i és un dels mitjans europeus més lliures d’Europa on he treballat pel que fa a la informació del Llevant. En canvi, les televisions cauen en l’error d’intentar explicar en 70 segons el conflicte més antic de la història com si hi hagués bons i dolents. Al final, acaben exaltant l’opinió pública que creu que aquell zoom i pla concret que li està ensenyant la càmera reflexa el conflicte de la regió. Però és només una imatge, un frame.

Insisteixo: a la premsa israeliana?

Crec que des de l’inici de la Segona Intifada la premsa israeliana va pecar per motius molt concrets. Els periodistes israelians no podien accedir als territoris palestins per qüestions de seguretat. Llavors es va començar a informar del que passava a Cisjordània i a Gaza a través dels portaveus de l’exèrcit d’Israel que, òbviament, són totalment parcials. Aquí es va cometre un error molt greu que he criticat moltes vegades. Avui dia sí que hi ha periodistes com Ohad Chemo que arrisquen la vida moltes vegades per poder informar. Però encara no n’hi ha prou.

 

 

I et diré una cosa. Israel és sui generis en tot. La ràdio més lliure del país és l’emissora de l’exèrcit, la Galey Tzahal. Els periodistes són soldats de 18 o 19 anys en servei regular i uniforme que fan un dels periodismes més agressius d’Israel. Poden entrevistar, atacar i criticar al ministre de Defensa i són coneguts per ser els més durs contra els polítics. És una d’aquestes aberracions que existeixen a Israel.

“La ràdio militar fa el periodisme més crític de tot Israel”

Això no diu massa a favor de la resta de periodistes israelians…

El que passa és que aquests soldats acaben sent els millors periodistes del país. Van a les televisions i als diaris perquè, curiosament, la ràdio militar és la millor escola de periodisme que hi ha a Israel.

Ja fa quasi dos anys de la Pregària per la Pau entre jueus, musulmans i cristians que vas organitzar amb el Papa Francesc. Què ha canviat des de llavors?

Ja sabíem que aquell acte no resoldria el conflicte. Quan el Papa em va premiar amb la condecoració Àngel de la Pau, la qual cosa em va enorgullir moltíssim perquè el Papa Francesc és un dels éssers humans més extraordinaris que he conegut, li vaig dir que encara no tinc ales. Ell em va respondre que la pregària que havíem fet va molt més enllà del present. Era la primera vegada que joves del món musulmà i jueu veien personalitats religioses de l’altre bàndol en un context positiu. Va ser una gran fita pel futur que el Papa va entendre molt bé. És cert que el conflicte segueix aquí i, fins i tot, s’ha agreujat. Però Francesc no tira la tovallola i em consta que dedicarà el que li queda de vida per aconseguir aquí el que ha aconseguit entre Cuba i Estats Units. Encara que no sigui la pau completa, sí un apropament de les parts.

“El Papa Francesc vol aconseguir entre Israel i Palestina el mateix que ha aconseguit entre Cuba i EUA”

Comentaves que el conflicte s’ha agreujat. Tu ets dels qui defensen que som davant d’una nova intifada.

Sí. És una intifada diferent, una intifada d’individus però que per darrere està instigada per Hamàs. Aquesta organització viu una de les principals crisis des de la creació del moviment l’any 1987. Jo he entrevistat a cinc dels seus set líders i ho noto. Estan perdent el suport de la població de Gaza per la brutal crisis humanitària que hi ha. Per això, creuen que l’única manera que els queda per tal de mobilitzar l’opinió pública palestina és incrementant la lluita contra Israel. Surt a les seves pàgines web i xarxes socials tal com fa el Daesh, que per cert ja emet pel·lícules en hebreu. Fan crides a no esperar grans atemptats sinó a agafar el ganivet de la cuina i anar a matar infidels jueus o cristians. S’aprofiten de la frustració dels joves per incitar-los a morir per la causa. Per a mi això és imperdonable. Estic en contacte amb el president de l’Autoritat Nacional Palestina Mahmud Abbas i està molt preocupat per la radicalització dels joves perquè no creu que aquesta sigui la via.

Avui mateix hi ha hagut un altre apunyalament.

Mira, jo surto a córrer cada dia per la platja de Tel Aviv. L’altre dia vaig arribar una mica tard i vaig veure des del cotxe un noi corrent amb un ganivet. Havia matat a un turista i ferit a diverses persones. Aquell noi feia poc que havia tornat de La Meca i sabia que no tenia possibilitats de sobreviure després d’haver apunyalat el turista. Per això, en lloc de tirar el ganivet i entregar-se a la policia va seguir corrent buscant víctimes fins que va ser abatut. Si s’hagués entregat ningú l’hauria disparat, el carrer estava ple de gent i càmeres gravant. En aquell moment vaig entendre que el seu objectiu era convertir-se en màrtir. Això és denigrant. Si no tenim pau és perquè ningú inverteix en educar per la pau.

Cymerman llegeix La Vanguardia al seu telèfon mòbil des d'e tel Aviv a Israel mitjansHenrique Cymerman treballa per a molts mitjans, entre ells La Vanguardia. Eduard Ribas

 

És correcte que la premsa israeliana titlli aquests joves de terroristes?

Crec que quan mates gent civil innocent que es troba allà per casualitat és terrorisme. Em dol molt titllar-los de terroristes perquè són joves adolescents de l’edat dels meus fills. I de la mateixa manera, aquells pallussos que van cremar viu un jove palestí també són arxiterroristes. La diferència és mínima. Tots ells són terroristes.

Hamàs incita els joves palestins a morir per la causa i això per mi és imperdonable

Ets optimista de cara el futur?

No podem permetre’ns no ser-ho o la situació anirà a pitjor. L’ex president d’Israel Shimon Peres sempre diu que tant els optimistes com els pessimistes acaben morint algun dia, però els optimistes viuen molt millor. Jo crec que no s’ha de perdre l’optimisme. Arribarà un dia en el qual la gent comprendrà que s’ha d’arribar a un compromís salomònic.

Una solució de dos estats?

Això espero. Crec que una solució d’un sol estat per israelians i palestins seria una tragèdia. Estaríem condemnant la regió a una guerra crònica que duraria generacions. Seria una mena de Iugoslàvia o Líban que es prolongaria en el temps amb dues minories molt grans condemnades a una guerra contínua. Crec que s’ha d’arribar a una fórmula de separació de dos estats. Es pot començar amb un divorci però cal que tots dos pobles entenguin que són veïns i no poden ser enemics in saecula saeculorum. Ens podem entendre i cooperar de la mateixa manera que Alemanya i França havien estat grans enemics. Arribarà un dia en què israelians i palestins no hauran de ser enemics.