Als Estats Units, una de cada cinc dones és agredida sexualment al campus universitari on estudia. L’agressió probablement es doni durant el seu primer any de carrera. Probablement passi en una festa, o en el refugi de la residència d’estudiants. Potser l’agressor és un desconegut, però probablement sigui algú proper. I molt probablement la víctima no ho dirà a ningú, i encara menys ho denunciarà.

La cultura de la violació conviu amb els estudiants a les universitats dels Estats Units. L’anomenada rape culture es dóna quan la societat culpa les víctimes de l’assetjament sexual i normalitza la violència masclista. El terme, encunyat per un grup de feministes estatunidenques als anys setanta del segle passat, avui dia regna en silenci als campus del país que concentra la majoria d’universitats més ben valorades del món.

Fins a un  80% de les dones agredides sexualment als campus no ho denuncien. I és que les agredides sovint es troben amb un suport deficitari per part de la comunitat universitària: es qüestiona i es nega la violació, o es resta importància a una agressió que no s’ajusti a l’arquetip de la penetració amb violència. El fet que l’administració relativitzi aquest problema provoca que la víctima senti que està exagerant, que no val la pena denunciar sinó senzillament evitar tornar a coincidir amb el seu agressor, i que ha de treballar ella sola la superació del trauma. L’antiga vicedegana de Student Life a la Universitat de Harvard, Susan Marine, va arribar a dir que “la violència sexual sempre ha format part de l’experiència universitària”.

QUAN, ON, QUI?

Segons un informe del Departament de Justícia dels Estats Units, la meitat de les agressions sexuals als campus es donen durant l’anomenada “red zone”, els tres primers mesos del curs. Durant aquest període, els estudiants, i sobretot els de primer curs, es troben en un nou ambient, un nou cercle social, i la por que acompanya les noves expectatives. A més, els trets estructurals de la vida de campus, com la centralització de la vida social en zones residencials comunes, o una cultura de la festa on l’alcohol és protagonista, contribueixen a crear situacions en què els agressors tenen facilitat per a actuar.

Un 6% dels estudiants cometen 6 agressions per curs escolar. Carolina Añaños

 

El perfil de l’agressor s’allunya de l’estereotip de l’assetjador en l’espai públic. Normalment es tracta d’un company de classe, d’esports o de residència, o del noi “que et mira seductorament quan entres a una festa, balla amb tu i amablement es preocupa perquè el teu got no quedi mai buit”, descriu el sociòleg i professor de la Universitat Stony Brook, Michael Kimmel. A més, afegeix, els agressors compten amb el suport d’una “cultura del silenci” que interpreten com a aprovació. També solen actuar de manera reincident: segons el Departament de Justícia, els atacs es concentren a mans del 6% dels homes que estudien als campus universitaris, cometent cadascun una mitjana de gairebé sis agressions per curs escolar.

 

PRIMER, AGREDIDA. DESPRÉS, IGNORADA.

El feixuc procés de denúncia tan sols agreuja el calvari que travessa la víctima de l’agressió. Si bé és cert que existeixen mecanismes dins de la universitat per acompanyar psicològicament l’agredida, la realitat és que hi ha una manca d’eines que li facilitin l’accés a la Justícia. Una estudiant francesa d’intercanvi a Nova York, la Charlotte, explica en el reportatge Sexual assault on US campuses que “les universitats perceben l’assetjament com una taca en la seva imatge”. Quan ella va anar a denunciar la seva agressió a l’administració del seu campus, li van respondre que hauria d’estar “agraïda” perquè no li havia passat “res realment dolent”.

El 80% de les agressions sexuals als campus universitaris no es denuncien

La pena per a l’agressor, si és que la rep, és del nivell d’un càstig d’escola. Com a molt, serà expulsat temporalment o definitiva de la universitat. Les xifres parlen per si soles, com es plasma al documental The Hunting Ground: entre el 1996 i el 2013 va haver-hi 259 denúncies per agressió sexual a la Universitat de Stanford, i només una expulsió; Harvard, del 2009 al 2013 va registrar 135 casos, i només 10 agressors van ser suspesos temporalment. El cas més sonat és el de la Universitat de Virginia, on entre el 1998 i el 2013 va haver-hi 183 expulsions per plagi en treballs i exàmens, però zero per haver perpetrat una agressió sexual, malgrat haver-hi 205 denúncies.

“No és que el personal de l’administració universitària vulgui perpetuar el dolor de l’estudiant agredida, però la seva prioritat no és protegir-la a ella sinó a la institució”, afirma l’exprofessora de la universitat Wesleyan, Claire Bond Potter, al mateix documental.

 

EL PREU D’UNA SUBVENCIÓ

El Títol IX de les Esmenes d’Educació de 1972 prohibeix la discriminació per raó de sexe en qualsevol programa educatiu. A més, obliga totes les institucions que reben finançament federal a realitzar autoavaluacions sobre la igualtat en l’oferta d’oportunitats, sota el risc de perdre la subvenció pública. Així, les universitats prefereixen fer la vista grossa sobre un problema com és el de la violència sexual, per tal de no incloure’l a l’informe anual que passa al govern. El crim es gestiona de portes endins i queda sota la catifa.

A dia d’avui hi ha fins a 55 universitats als Estats Units sota processos d’investigació per mala gestió d’episodis d’aquest tipus. No obstant, a cap institució d’educació superior se li ha retirat mai el finançament públic per incompliment del Títol IX.

La prioritat de les universitats és protegir la institució i no les estudiants. Carolina Añaños

 

I és que les primeres institucions que reconeguessin públicament els episodis d’agressions sexuals en els seus dominis, vaticina la sociòloga Danielle Dirks, “serien conegudes com els ‘campus de les violacions’”, i cap família hi voldria enviar la seva filla. Així doncs, les universitats preserven el seu prestigi i el seu nivell d’ingressos a costa de la dignitat i el benestar de les estudiants agredides.

La senadora demòcrata de l’estat de Nova York, Kirsten Gillibrand, és una de les persones que ha posat les agressions sexuals als campus sobre la taula al Congrés. Juntament amb 36 altres senadors, va impulsar l’Acta de Responsabilitat i Seguretat als Campus, que cerca reforçar la vigilància de compliment del Títol IX. En una entrevista l’any 2015, Gillibrand va assenyalar que “l’objectiu no és simplement expulsar els violadors de les universitats; l’objectiu és que vagin a la presó”.