L’Eljesa Thaqi té 22 anys i viu a Glasgow. Acaba d’entregar la seva dissertació final en el Grau en Ciències Socials, per tant la seva etapa a la universitat ja s’ha acabat. En ella, parla sobre com els refugiats són representats als mitjans de comunicació, i les conseqüències socials que això comporta. Se li encenen els ulls quan ho explica. Fa quinze anys, l’Eljesa va arribar al Regne Unit amagada al darrere d’un camió, arraulida al terra i envoltada del seu pare, la seva mare i els seus quatre germans i germanes. Va arribar fugint de Kosovo, on la Guerra dels Balcans assolava ciutats i segava la vida dels seus habitants. És exactament el mateix del què ara fugen els refugiats sirians dels quals ella parla a la seva dissertació. El Regne Unit va rebre’ls, però els va posar les coses difícils. No obstant, ara l’Eljesa ja no té por d’explicar la seva història: n’està orgullosa. És espavilada, activa i somrient, li agrada passar temps amb la família, el sol i el menjar sa. Ara mateix està exhausta, però de cares al futur ja té un nou repte esperant-la: entrar al cos de policia britànic.

 

Quan la meva família i jo vam entrar il·legalment al Regne Unit, vam haver d’enfrontar-nos a un canvi cultural massiu. Vam venir al Regne Unit perquè a casa hi havia la guerra. No volíem deixar tota la nostra família allà, a Kosovo, però la meva mare i el meu pare van decidir fer alguna cosa al respecte, perquè quedar-se volia dir vida o mort.

Primer vam migrar a Alemanya, però ens van donar un ultimàtum: o marxàvem nosaltres mateixos o ens enviaven a casa de nou, així que vam decidir saltar a la part posterior d’un camió i arriscar les nostres vides per arribar al Regne Unit, perquè tornar a Kosovo no era una opció. Allà, a banda de família, no hi teníem res. Ni llar, ni diners, ni feina.

Va ser a sobre d’aquell camió com vam entrar al Regne Unit. La policia va parar el vehicle i ens va portar a Dover. Vam quedar-nos allà durant dues setmanes, abans de ser enviats a Glasgow. Aquí ens van donar un pis municipal i una capsa plena de menjar que no teníem ni la menor idea del que era. Hi havia mongetes, arròs i un pudding que no havíem tastat mai abans.

La meva germana i jo teníem cinc i sis anys, respectivament, quan ens van inscriure a l’escola. Val a dir que en aquell moment no parlàvem ni un xic d’anglès, ni nosaltres ni tampoc els meus pares. El record que més nítidament guardo d’aquella època és que necessitava anar al lavabo però com que no parlava anglès no podia demanar permís per sortir de l’aula. De manera que em vaig posar a botar a la cadira fins que la professora em va veure i em va treure.

Tornar a Kosovo no era una opció. Allà, a banda de família, no hi teníem res. Ni llar, ni diners, ni feina.

Créixer a Glasgow va ser difícil per a mi. En primer lloc, per la llengua i, en segon lloc, perquè els altres nens de l’escola no sabien com parlar o tractar amb mi. Jo era la nena estrangera amb qui ningú sabia què fer. Hi havia també molts estereotips, principalment pel color de la meva pell. Em deien paki, cosa que em posava molt nerviosa perquè ni tan sols sóc del Pakistan. Per què no em deien alguna cosa relacionada amb el meu país? La meva mare, per la seva part, va haver de fer front a moltes agressions: “Torna al teu país, per què ets aquí?” Doncs perquè volia salvar els seus fills de la mort i proporcionar-los una vida millor. A causa d’això els meus pares s’han fet més amb altres persones de Kosovo. Això els ha donat una espècie de seguretat que potser alguns argumentarien com a dolenta, perquè enganxar-se i quedar-se només en un cercle de persones que parlen la mateixa llengua i tenen les mateixes creences no permet una integració completa. Però, per què haurien d’intentar interactuar amb persones del Regne Unit quan aquestes són les que ens fan sentir fora de lloc i no benvinguts. Potser si fóssim acceptats tal i com som la història seria una altra.

Acostumava a avergonyir-me molt a l’hora d’explicar la meva història, com vaig entrar al Regne Unit i d’on venia, perquè em sentia jutjada. Ara ja no m’importa. Treballo, he acabat la universitat, les meves dues germanes estan al college i treballen a mitja jornada. Els meus dos germans estan a l’escola i el meu pare va començar la seva pròpia empresa des de zero. Complim amb el nostre deure al país i desitgem treballar. Jo, per exemple, vull intentar entrar al cos de policia, que vol dir que estaré col·laborant i complint amb els meus deures. Em molesta moltíssim quan algú em diu “vosaltres veniu i ens robeu els llocs de feina”. Com és possible? No ho entenc. Els migrants i els estrangers agafen les feines que els natius del Regne Unit no volen. Si el meu currículum és millor que el seu, no és pas el meu problema. És el seu problema per no haver-ho intentat prou. A més a més, jo argumentaria que la gent que ve al Regne Unit és encara més activa, tenim més ambicions i treballem dur per aconseguir-les.

Refugiada de KosovoL’ELJESE PASSA PER UN BON MOMENT: HA ACABAT LA UNIVERSITAT I VOL SER POLICIA. NÚRIA RIBAS

La meva experiència vital m’ha fet ser qui sóc avui. Sóc humil i molt activa. Sé que si vull tenir una bona vida, he de treballar i no només esperar que les coses m’arribin. Com he dit, abans tenia molta vergonya d’explicar la meva història a l’escola. Tenia moltes raons. Una vegada, un noi em va demanar sortir, i al cap de res va tallar la relació perquè jo era d’un altre país. Com és possible que allò tingués alguna importància? Però ara, anant de l’escola a l’institut, i després a la universitat, estic realment orgullosa de mi i de la meva família, i del que hem aconseguit i on estem. És realment impressionant el que hem aconseguit. Sempre respectaré les persones que deixen enrere els seus països de naixement per venir al Regne Unit, o a qualsevol altre lloc del món. Per què? Perquè ho fan per tenir una vida millor. Per què voldria, qualsevol, triar marxar i deixar enrere la família i tota la resta de la vida per venir al Regne Unit? No és una decisió fàcil, però estic orgullosa que els meus pares decidissin prendre-la.

Vam fugir de Kosovo per les mateixes raons que ells fugen de Síria: sobreviure i no morir assassinats. Per què és un problema ara?

Tot això em fa pensar en com han canviat les coses respecte com els països reben migrants avui. Quan nosaltres vam arribar al Regne Unit, no hi havia molta gent entrant al país, de manera que nosaltres vam ser tractats d’una manera completament diferent de com els refugiats sirians estan essent tractats. Nosaltres vam fugir de Kosovo per les mateixes raons que ara ells fugen de Síria: sobreviure i no morir assassinats. Llavors, com pot ser que això sigui ara un problema? No crec que tinguin cap oportunitat si tots són etiquetats de la mateixa manera. No estic dient que tots els migrants siguin bons, sí, en trobaràs que són aquí per aprofitar-se de tots els beneficis, etc, però estic segura de que la majoria són aquí per tenir una vida millor i per proporcionar això a les seves famílies.

La crisi dels refugiats i la manera com aquesta s’està gestionant són, diria jo, una bogeria. Els mitjans de comunicació han retratat els migrants sirians d’una forma negativa, que ha fet que la gent de dins del Regne Unit actuï de manera diferent cap a ells. Diaris com el Daily Mail han sigut negatius amb els refugiats sirians des de ben al principi, cosa que és completament diferent de quan nosaltres vam entrar al país l’any 2000.

La meva mare diu: “Em sento trista pels refugiats i la manera com són tractats avui. A nosaltres no ens van tractar mai així. Només vénen per tenir una vida millor. És molt trist, una pena, per a ells”. Potser la meva mare no és imparcial perquè ella mateixa va ser migrant, però estic totalment d’acord amb ella.

Em sento realment trista i em posa malalta la manera com els refugiats són tractats i retratats. No ho entenc. Només venen perquè volen una vida millor i al Regne Unit, comparat amb altres països, és més fàcil entrar-hi. Essent realistes, per què no haurien de voler els migrants anar a algun altre lloc? Algun lloc assolellat? Dubai, per exemple? Perquè jo ho hauria fet, però no hi havia elecció. La meva família i jo no teníem elecció.

Tot i això, estic molt agraïda al Regne Unit i el que ha fet per mi i la meva família i continuaré treballant dur i donant suport a qualsevol persona que decideixi migrar.