L’actual debat polític assimila instintivament la defensa d’abandonar el projecte europeu amb jugar les cartes de la raça, de l’estranger, de l’altre. És a dir, d’aquell enemic desconegut i perillós. A Europa resulta difícil trobar veus que divergeixin d’aquest discurs. Costas Lapavitsas n’és una d’elles. L’economista grec creu que l’amor de l’esquerra per una Europa dels pobles i el seu empeny d’entronitzar Alemanya i l’extrema dreta europea està cavant la seva pròpia tomba. Irònicament, Lapavitsas va néixer a Salònica (Grècia), ciutat en què la gestió del seu port recau en les mans d’una empresa alemanya per un període de trenta anys. Aquesta és una de les conseqüències de la crisi que ha sacsejat el seu país: la imposicició de polítiques basades en privatitzacions, retallades i austeritat. És per això que Lapavitsas, amb una àmplia formació en economia crítica, conjuga en la seva persona tant el coneixement directe de la crisi com un sòlid coneixement teòric, factors que li permeten copsar el fenomen econòmic que colpeja Europa.

 

Fa unes setmanes, l’Eurogrup va acordar desbloquejar 8,5 milions d’euros més per Grècia, en el marc del tercer rescat que ha rebut el país. Què opines d’aquest nou acord?

L’acord signat no va ser realment un acord. Bàsicament, es tracta de la segona revisió del tercer rescat. Els termes que s’han fixat són termes determinats pels prestadors i el govern grec ha fracassat en les negociacions. Aquesta revisió incita les mesures més dures d’austeritat i liberalització. El Fons Monetari Internacional (FMI) ha quedat satisfet, però no hi hagut cap tipus d’alleujament del deute. És un absolut desastre pels grecs. És per tot això que crec que l’actual govern grec és probablement el pitjor negociador des dels últims anys.

Mirem cap enrere i centrem-nos ara en l’impacte de la crisi econòmica a Grècia. Què ha passat des del seu esclat, l’any 2008?

La crisis econòmica global va sacsejar Grècia el 2008 i hi va provocar una recessió, que després es va veure agreujada per la crisi de l’eurozona. La crisi de la zona euro va ser la continuació d’una crisi global, però va tenir un impacte major per les particularitats d’Europa i la seva unió monetària.

A l’any 2010, Grècia va poder escollir entre no pagar el deute i sortir de l’Euro o acceptar el rescat dictat pels prestadors del país i intentar recuperar-se a la manera que ells van fixar. El govern hel·lè va escollir el segon camí, que ha suposat una enorme devastació econòmica, social i geopolítica pel seu poble. Malgrat que la crisi ha passat, la Grècia que emergeix és un país desigual, empobrit, cansat i dèbil.

Qui està pagant per les conseqüències d’aquesta crisi?

Quan el govern hel·lè va decidir adoptar el rescat, va acceptar també una lògica sobre la gestió de la crisi, que s’ha basat en l’austeritat. Bàsicament, ha consistit en què la càrrega dels ajustaments que havia de realitzar l’economia ha recaigut sobre els sectors socials més pobres. Així, la major part del patiment l’ha suportat la classe treballadora, a través d’atur i reduccions salarials, sobretot al sector privat. A més, hi hagut retallades a les pensions de les persones jubilades.

Tanmateix, els costos dels ajustaments es van imposar sobre la classe mitjana, amb l’establiment d’impostos, els quals van suposar la contracció de la demanda, que, a la seva vegada, va provocar la desaparició dels negocis locals. Cal emfatitzar que aquesta càrrega impositiva es va sentir especialment als béns inmobles en els quals, històricament, la classe mitjana grega ha invertit els seus estalvis. D’aquesta manera, amb l’arribada de la crisi, el valor d’aquests béns va col·lapsar i, després, se’ls van imposar taxes. La classe mitjana va quedar completament atrapada.

En canvi, les classes més riques han patit molt, molt menys que les altres, la crisi econòmica i la seva resposta. Ha estat una política basada en la classe social, no hi ha cap mena de dubte.

“Malgrat que la crisi ha passat, la Grècia que emergeix és un país desigual, empobrit, cansat i dèbil”

Qui ha provocat aquests desequilibris a Europa?

La major part dels problemes que han colpejat Europa durant l’última dècada troben el seu origen a Alemanya. Més concretament, en la seva política domèstica, que s’ha encarregat de promoure una relació entre el capital i el treball a favor del capital. Aquesta estratègia ha impactat a Europa i ha generat una situació d’explotació desequilibrada i jeràrquica.

L’economia s’ha financeritzat.

Exacte. En les últimes dècades, el capitalisme s’ha financeritzat, és a dir, ha modificat la seva estructura de classes a nivell internacional per introduir noves formes d’extracció de beneficis. És per això que la crisi econòmica internacional és la crisi del capitalisme financeritzat.

Com s’ha financeritzat l’economia grega?

En les quatre últimes dècades, l’economia grega ha versat cap un model a favor dels serveis, en detriment de l’agricultura i la indústria. S’ha concentrat en aquestes activitats perquè només beneficiïn a uns pocs. A més, l’Estat ha promogut certes polítiques, relacionades, per exemple, amb la corrupció o l’evasió fiscal, que han acabat beneficiant les capes més altes de la societat.  Entrevista a l'economista Costas Lapavitsas

L’ECONOMISTA CONDEMNA LA MANCA DE NEGOCIACIÓ DELS DIVERSOS GOVERNS GRECS EN ELS RESCATS. RAQUEL PÉREZ

Els costos de la crisi han recaigut, bàsicament, sobre la classe treballadora i mitjana grega. Guarda relació alguna aquest fet amb el sorgiment de moviments polítics com l’Alba Daurada o Syriza?

La gestió de la crisi ha provocat diverses reaccions. Per una banda, cap a l’extrema dreta. Aquestes, en alguns moments, han trobat el suport de l’Estat grec. Aquesta és l’actitud tradicional dels estats quan l’extrema dreta sorgeix: la utilitza o l’ataca.  D’altres reaccions s’han dirigit a l’esquerra, bàsicament, cap a Syriza.

La tragèdia és que Syriza ha estat subjecte a l’esdevenir de les circumstàncies, tant pel seu lideratge com per la seva estructura.

Per què?

Syriza era un partit d’esquerres petit amb una estructura peculiar: funcionava com un paraigües. Això permetia pluralisme d’opinions i admetia múltiples organitzacions dins seu. Resultava atractiu. A més, comptava amb el lideratge d’Alexis Tsipras, que estava preparat per governar el país. En general, l’esquerra, tant a Grècia com a altres països, acostuma a posposar formar governs i sempre justifica l’espera defensant que cal que arribin unes condicions més favorables per fer-ho. Tenen por de governar. Syriza no en tenia.

En què va fallar Syriza?

La combinació d’aquests factors va beneficiar el partit i el va propulsar cap endavant. Quan la realitat va aparèixer, Syriza no estava preparat per fer-li front. Era un partit que li agradava parlar molt, però que no tenia cap mecanisme per gestionar les seves propostes. L’estratègia es va basar en Tsipras, acompanyat per Yanis Varoufakis, i estaven completament equivocats.  Ambdós creien que, guanyant el poder electoral, podrien negociar amb els prestamistes posant-los sota pressió. Jo i d’altres pensàvem des d’un principi que no funcionaria i que el que calia era un pla per abandonar l’euro.

“Syriza era un partit que li agradava parlar molt, però que no tenia cap mecanisme per gestionar les seves propostes”

Quan Syriza va acabar enfrontant-se als prestamistes, va quedar clar que la seva estratègia no tenia sentit. Per això, van haver de rendir-se i adoptar les polítiques de la Troica. Conseqüentment, Grècia es va convertir en el govern més obedient de tot Europa i va començar a fer tot el que els seus creditors volien. No hi ha res de radical a l’actual Syriza: aplica les normes del rescat paraula per paraula, com va passar fa unes setmanes.

Per tant, què pot fer Grècia?

En primer lloc, Grècia ha d’abandonar l’austeritat. Això significa acabar amb la política de superàvit primari i fomentar estratègies que enforteixin la demanda agregada. El país necessita que la seva demanda es recuperi i que, d’aquesta manera, el treball pugui augmentar.

Tanmateix, reforçar la demanda no és suficient: necessitem estratègies que impulsin l’oferta, com la promoció de la indústria, fet que permetrà reequilibrar l’economia i disminuir el pes que tenen els serveis. Aquesta reestructuració és necessària per crear llocs de feina millors i consolidar una posició més forta al mercat internacional.

Tot això anirà acompanyat d’una redistribució de la renda d’una manera més justa, un enfortiment de l’Estat del Benestar per poder capgirar la relació entre capital i treball, a favor de l’últim.  D’aquesta manera, es promourà més desenvolupament econòmic i s’afavorirà a la classe treballadora. Això és el que necessita Grècia.

Entrevista a l'economista Costas Lapavitsas

LAPAVITSAS CREU QUE LA RECUPERACIÓ DE GRÈCIA PASSA PER ABANDONAR L’EURO I RECUPERAR LA SEVA SOBIRANIA. RAQUEL PÉREZ

Quines serien les conseqüències de l’impagament del deute?

Les polítiques que he estat defensant són impossibles dintre de la Unió Europea i la seva unió monetària. Això implica que, per fer-les, cal no pagar el deute i recuperar la nostra pròpia moneda. Cal remarcar que aquestes dues accions són les passes lògiques que ha de fer Grècia, però no són per si mateixes la solució. A més, ara, sabem que són costoses i difícils.

Com s’hauria de dur a terme l’impagament?

L’impagament és una pràctica que ha sigut adoptat per diversos estats en el passat, no hi ha res de nou. Ha de ser democràtic. S’han de discutir quines parts del deute es pagaran i quines no. Els prestamistes també han de participar d’aquest procés: què pot ser repudiat i què es pot refinançar.

Però, quins poden ser els costos per la gent d’aquest impagament?

Els costos seran els que té sempre un impagament. Grècia serà expulsada dels mercats internacionals, a l’Estat grec se’l portarà als tribunals, les propietats gregues a l’exterior es veuran amenaçades pels prestamistes a l’exterior… El poble grec ho ha d’entendre, però també ha de copsar que es tracta d’un cost que s’ha de suportar si el país es vol alliberar de la càrrega del deute.

Fins ara, totes les polítiques que s’han adoptat han estat dictades pels prestamistes i l’Estat hel·lè ha actuat com un mer observador. És per això que Grècia és una neocolònia d’Alemanya. L’impagament del deute és una acte de sobirania: Grècia reestablint el seu poder.

Entrevista a l'economista Costas Lapavitsas

L’IMPAGAMENT DEL DEUTE PERMETRIA A GRÈCIA IMPULSAR LA SEVA DEMANDA AGREGADA, SEGONS LAPAVITSAS

La situació prèviament descrita a Grècia, amb el sorgiment de forces polítiques d’extrema dreta, encaixa amb el que està passant a altres països, com França amb Marine Le Pen. En que s’assemblen tots aquests moviments?

Òbviament, hi ha factors comuns en el sorgiment d’aquests moviments populistes d’extrema dreta arreu del món, que arriben a tenir tics autoritaris i, fins i tot, feixistes. Tot ells són reaccions populars a la lògica liberal financeritzada imposada en les últimes dècades. Són el rebuig als grans negocis, als bancs i a tot allò que representen. Són la reacció en contra de la restricció de la democràcia. La pèrdua de sobirania a favor del capital que han patit les classes treballadores.

La tragèdia rau en el fet que aquest rebuig no l’ha sapigut absorvir l’esquerra, que era la força que tradicionalment ho hagués expressat i s’ha mantingut absent. A Europa, aquesta invisibilitat s’explica per la seva vinculació amb l’europeisme i l’acceptació dels pressumptes interessos compartits entre els països comunitaris. En altres paraules, els partits d’esquerres van acceptar que la Unió Europea era inherentment progressiva i que el seu paper era, per tant, només millorar-la. Això és un error perquè Europa ha estat i és un conjunt d’institucions governades pels grans negocis. 

És per això que, en aquest context, la dreta ha sortit beneficiada. És el que ha passat a Regne Unit. Els britànics van reaccionar contra la pressió del neoliberalisme  exercit durant les últimes dècades i de la recent imposició de l’austeritat. I van votar per alguna cosa diferent. Per sentir que recuperaven el comandament. Però les úniques forces que ho van saber expressar van ser els moviments de dretes. Conseqüentment, el Brexit va prendre la forma que va prendre l’any passat.

revista hemisferia banner