La frustració que la guerra t’ho hagi arrencat tot és incessant. Apareix amb més o menys força, però mai s’apaga. No deixa viure en pau. Avui, quatre anys després d’haver fugit de Síria, en Rezan Rasheed, un jove refugiat kurd, descriu i lamenta aquesta sensació. Quan parla, ho fa des de la fermesa i la maduresa d’aquells que han hagut d’escollir sobreviure més d’un cop. “Somio sovint en la meva vida abans de la guerra, en tot el que he perdut”, confessa sense poder dissimular un agredolç somriure que se li esmuny.

Ell, igual que milions de persones més, va haver d’escapar de les urpes de la guerra multidireccional que fa sis anys que sacseja Síria. No tenia cap altra opció: tant les tropes de Bashar al-Assad, les forces rebels, com l’exèrcit kurd el volien obligar a lluitar. “Mai m’he vist capaç de matar ningú”, es recorda el jove de 25 anys. Els últims dies de la seva vida s’han convertit en una autèntica cursa d’obstacles. El primer destí va ser Turquia, on hi va viure tres anys fins que el govern d’Erdogan el va perseguir emparant-se en la seva condició d’il·legal.

A partir d’aquí, la seva història és un relat més de la deshumanitzada crisi de refugiats que, davant l’immobilisme de la Unió Europea, ha frustrat l’èxode de milers de famílies. Les màfies, la por de creuar el mar Egeu, la precarietat del campament de refugiats d’Idomeni -on HEMSFÈRIA ja va conversar amb ell- i la constant incertesa d’un demà que, cada cop més, s’allunyava del desitjat, han estat només alguns dels malsons que ha hagut d’esvair per arribar fins aquí. Ara, fa sis mesos que ell, els seus pares i el seu germà petit han aconseguit establir-se a Alemanya. Des del seu nou pis de Mannheim, molt a prop de Frankfurt, en Rezan reflexiona sobre tot plegat.

Que la família s’hagi pogut reunir a Mannheim facilitarà sens dubte mirar el futur amb optimisme. Francesc Millan

MIRAR ENRERE

Sentir parlar en Rezan és escoltar un discurs reflexiu, astut, crític i, sobretot, sensat. Aquest to captivador l’acompanya, fins i tot, quan recorda l’inici del seu calvari: “Desafortunadament, al març del 2011 vam començar una guerra”. És punyent i també escèptic amb un conflicte que considera absurd. “La guerra de Síria que surt a la tele té milers d’interessos ocults: els principals i únics perjudicats som les persones que vivíem allí”, etziba, des de la seva petita habitació de Mannheim. No obvia que les entranyes del govern de Bashar al-Assad estaven plagades de corrupció i que la llibertat era un concepte que sempre havia sonat molt llunyà. “Al Govern no se’l podia tocar, en cap sentit: cap protesta, cap mala paraula…”, explica, mentre afegeix que “la repressió i persecució era accentuada entre els kurds”. Com ell i la seva família.

Mai ha amagat que, principalment, va fugir per no lluitar en una guerra que li feia por

Mai ha amagat que, principalment, va fugir per no lluitar en una guerra que li feia por. De totes formes, tampoc hagués trobat cap justificació per fer-ho. “Ens han obligat a lluitar entre nosaltres, ens estem matant per guanyar una guerra que ha convertit casa nostra en un indret inhabitable. És absurd”, sentencia amb un bri d’indignació. Respira, deixa que la seva mirada es descentri per uns instants i continua: “Imagina aquest sentiment: estàs destruint el poble on has crescut, la gent amb qui has conviscut, estàs, possiblement, disparant els teus pares, els teus amics. I això significa defensar el teu país, lluitar pel teu país?”. Sense temps a intervenir, es contesta a sí mateix: “Si per defensar el meu país he de matar les persones que hi viuen, a la merda el país. Si la religió significa el mateix, a la merda la religió”.

 

MAPA REFUGIATS A EUROPA

 

També és crític amb l’exèrcit kurd. Tot i que revela que, com per a la majoria de kurds, el seu somni és viure i veure algun dia un Kurdistan lliure i independent, deixa intuïr que el negoci de la guerra fa enfosquir tot allò que toca. Relata que, a poc a poc, l’exèrcit kurd va començar a abusar de la població demanant cada cop més diners per a la guerra. “Ens feien pagar taxes i cedir continuament aliment”, afirma. Un dia, però, va descobrir que quelcom grinyolava. “Un dels meus millors amics, en Farid, era un dels soldats que lluitava a primera línia de front. Després de mesos de no veure’l, quan ens vam retrobar em vaig adonar que estava molt prim”. En Rezan encara s’enrabia ara quan fa memòria de la confessió d’en Farid: “Em va dir que no tenien menjar, que només els hi donaven una patata i un tros de pa. No m’ho podia creure: en teoria, tot el que nosaltres donàvem anava destinat a ells”. Se li enterboleix la mirada quan intenta explicar el desenllaç de la història. “En Farid va demanar explicacions als seus superiors. Al cap de dues setmanes era mort”, s’irrita, i afegeix que “òbviament, va morir lluitant, però estic gairebé segur que el van enviar a una posició molt perillosa i en males condicions”. Tot i que, durant unes setmanes, va col·laborar amb l’exèrcit kurd en un hospital -perquè, diu, s’estima el Kurdistan-, la por a ser obligat a lluitar a la força va fer que decidís creuar la frontera amb Turquia.

CAMÍ D’OBSTACLES

Les màfies, com en la majoria de rutes migratòries, han estat clau en el seu camí. Sense elles, afirma, segurament ara no estaria tenint aquesta conversa. “Seria mort, o en una presó d’Erdogan”, sentencia amb total tranquil·litat. És conscient que aquests grups s’han aprofitat sistemàticament de la seva situació, però, murri, llança una pregunta a l’aire: “Qui és la màfia? Aquells que entren a casa teva i et maten o aquells que t’ajuden a fugir d’aquests?”. Tant per arribar a Turquia, com per creuar el mar Egeu, com per arribar, des de Grècia a Alemanya, ha hagut de trucar a la porta d’aquestes bandes organitzades. “Jo els anomeno amics”, riu, conscient de la ironia que vessa de la seva frase.

Murri, llança una pregunta a l’aire: “Qui és la màfia? Aquells que entren a casa teva i et maten o aquells que t’ajuden a fugir d’aquests?”

Un dels moments més durs que va haver d’afrontar va ser el trajecte, des de Turquia fins a Grècia, pel mar Egeu. De fet, quan ho evoca, el seu rostre s’arronsa lleument. Ell, que davant la manca de conductor proporcionat per les màfies, va decidir guiar el vaixell fins a les illes gregues, clama en contra d’una realitat erròniament normalitzada: “Les màfies ja ens van avisar que el camí era perillós, que potser moríem i que no vindria cap conductor amb nosaltres”. No obstant això, el pitjor record el trasllada a la precarietat que significava el camp de refugiats d’Idomeni, a la frontera grega amb Macedònia.

Des d’Idomeni, no tenia cap vergonya en sentenciar que la situació era insultant. “El tracte que ens han donat no ha estat de persones, aquells mesos al campament van ser un autèntic malson”, es reafirma avui. Té clar que les conseqüències de tot plegat, encara ara, no es poden imaginar: “milers de nens estan en una situació d’abandonament: no han anat mai a l’escola, estan -o han estat- malalts i la higiene és inexistent. Els adults, directament, estan cansats de malviure”. Un any després, continua neguitejant-se cada cop que ho rememora.

 

Cau la nit a Mannheim, a més de 3.000 quilòmetres del seu Kurdistan, i no sembla que en Rezan porti més de dues hores parlant. Esplaiant-se. Ara, busca la còmplice mirada dels seus pares, que s’acaben d’afegir a la conversa. En una mostra més de valentia, lamenta que encara se sent dèbil. La ràbia, la por, l’enyor, les pèrdues, el record i, sobretot, la incertesa del futur el segueixen consumint. “Començar una vida després de tot plegat no és fàcil, i menys sent refugiat”, assegura. Conèixer la vertadera Europa l’ha deixat desconcertat. “Abans de la guerra pensàvem que a Occident cada casa tenia un arbre al jardí que feia diners i tu podies viure com un rei. Òbviament això és mentida: no hi ha cap lloc així”, solta un somriure de ràbia, qui sap si per haver estat tan ingenu. Tanmateix, vol mostrar-se agraït a Alemanya: “Ens estan ajudant i, avui en dia, això no ho fa tothom”, argumenta.

Malgrat tot, al seu camí encara hi queda un lloc per a l’esperança: “Espero aconseguir una bona vida”, s’il·lusiona. A la pregunta d’on se la imagina, és clar: “M’agradaria molt tornar al Kurdistan, però tal i com estan les coses ho veig gairebé impossible. Europa i la llibertat vull que siguin el meu destí”. Entona aquesta última frase i, fent mostra un altre cop de la seva fermesa, brilla amb un tímid però esperançador somriure.

Dies després de la trobada a Mannheim, mentre l’autor de la peça està escrivint aquestes línies, la comunicació amb en Rezan continua gràcies al Whatsapp. Durant els últims dies està més enfeinat que de costum. A la pregunta de si té exàmens -en referència a les classes d’alemany que està cursant-, la seva resposta va més enllà de l’esperada. “Per mi, cada dia és un examen”, escriu.

En Rezan i la seva família comencen ara, després d’un trajecte molt dur, una nova vida a Mannheim. Francesc Millan

 

UN DESENLLAÇ POC FREQÜENT

La història d’en Rezan i la seva família és un relat més de la deshumanitzada crisi de refugiats que ha destrossat la vida a milions de famílies. El seu cas, tot i les limitacions, és dels pocs que acarona la felicitat. La immensa majoria de famílies refugiades segueixen atrapades i oblidades entre els camps de refugiats, on les seves vides continuen aturades i frustrades. Molts altres habitants de Síria directament no van poder escapar de la guerra. O bé perquè no hi van ser a temps, o bé perquè no tenien prou diners per pagar les màfies.

INFOGRAFIA REFUGIATS SIRIANS PAISOS VEINS

 

Les dades del conflicte sirià esgarrifen. Més de 13 milions d’habitants –la meitat de la població que vivia a Síria– han hagut d’abandonar casa seva. D’aquests, més de cinc milions han fugit del país, principalment buscant refugi entre països veïns com Turquia, Jordània o el Líban. En canvi, es calcula que gairebé mig milió de ciutadans han optat per refugiar-se en una Europa que afronta la crisi de refugiats més important des de la Segona Guerra Mundial. La resposta de la Unió Europea ha convertit l’èxode en un camí d’obstacles, desenganys i precarietat. A tots, la vida els ha desafiat donant-los l’esquena.