La Rosa Ortega Vázquez té 26 anys. Va néixer a Ambato, Equador. Fa anys que viu a Quito, on va arribar per estudiar Ciències Polítiques. Ha estudiat un màster en Gènere i Desenvolupament, i la seva tesi final -realitzada durant el 2015 en col·laboració amb el grup Salud Mujeres i que va presentar fa poc- és una guia sobre l’accés al Misoprostol, un medicament avortiu que es pot aconseguir a l’Equador a través d’Internet, en un país on no és legal avortar. Ha participat de diversos projectes per l’eradicació de les violències de gènere en joves, i ha col·laborat amb el grup Salud Mujeres. El feminisme la travessa en el seu dia a dia: la feina, la recerca, i la seva vivència personal, sobretot. És una de les impulsores de la plataforma “Justicia para Vanessa: la seva cosina va ser víctima de feminicidi ara fa tres anys, i lluita perquè aquest cas -i tots els altres casos de violència masclista a l’Equador– no quedin impunes.

Moltes la coneixen per Ro, o Rosita; però no deixa que tothom li digui així. “Si em diu Rosa, millor”, li corregeix a un periodista de la Ràdio Pública que es dirigeix a ella en una entrevista pel seu nom escurçat. Sortirà d’aquesta entrevista una mica enfadada, indignada, pel poc rigor que han demostrat la locutora i el locutor del programa. “Després ens preguntem per què hi ha tan poca voluntat de lluitar contra la violència masclista i el feminicidi, amb aquests mitjans públics”, es queixa de camí a la reunió plenària de “Vivas Nos Queremos” per preparar la “Marcha Nacional contra el Feminicidio en el Ecuador”. És l’última abans del dissabte 26 de novembre, el dia en què està convocada la manifestació.

 

Tres anys ja des d’aquell 19 d’octubre de 2013, quan a Ambato, van assassinar la Vanessa Landínez Ortega, la meva cosina germana. La Vanessa va ser víctima de violència feminicida. Des de llavors, la meva família i jo hem emprès una recerca de justícia i reparacions que no han estat resoltes per la inoperància de l’estat equatorià i el silenci còmplice de la societat.

Vam decidir col·lectivitzar el nostre dol creant una plataforma, Justícia para Vanessa, que és una col·lectiva feminista a la qual pertanyen familiars de víctimes de feminicidis i activistes de la ciutat de Quito. Tot i que vam començar centrant-nos en el cas que ens afectava directament, ara acompanyem les famílies d’altres assassinades, i exigim el seu dret a l’accés a la justícia, a més de treballar per la denúncia i l’eradicació de la violència feminicida. És des d’aquest espai que va sorgir la proposta d’organitzar una mobilització nacional que posicionés aquest debat a primera línia.

Jo sóc una de les portaveus del moviment. Porto setmanes assistint a les ràdios i televisions de Quito per fer entrevistes. Parlo, repeteixo els motius, dels arguments que ens porten a convocar una marxa en contra del feminicidi aquest proper dissabte, i a vegades em dóna la sensació que no se m’entén, que no m’explico prou clarament. Potser és que després de fer-ho tants cops, és tot massa mecànic. M’aguanto, sovint, les ganes de sortir dels estudis de ràdio i televisió a causa de les preguntes revictimitzants que ens fan a mi i a les meves companyes quan estem exposant els casos que hem viscut de prop, o exposant-nos a nosaltres mateixes quan qüestionen què fem per combatre la violència masclista, el feminicidi. Com si no féssim prou!

Davant la complicitat de l’Estat amb els feminicides, des de Vivas Nos Queremos hem decidit constuir una proposta de justícia social en memòria de les nostres germanes.

A l’Equador ens manifestarem el 26 de novembre sota el lema “Vivas Nos Queremos”. Commemorem el 25 de novembre, malgrat sortim el 26. Aquest dia, el 1960, les germanes Mirabal van ser víctimes de feminicidi a la República Dominicana, durant la dictadura de Trujillo. Tota Amèrica del Sud es va commocionar amb aquests fets, i en la Primera Trobada Feminista d’Amèrica Llatina i El Carib el 1981, es va prendre aquesta data com el Dia Internacional de La No-Violència contra les Dones.

Dissabte era un dia clau per veure si realment hem aconseguit arribar a més població, si ha tingut impacte l’impuls que vam començar al juny amb totes les qui vam decidir que calia posicionar la societat en contra del feminicidi. Un crim que segueix tenint suport judicial i connivència política. Estem posant-hi moltes forces… ja només tinc ganes de celebrar que hem arribat al final d’una gran fita. Tenim clar, però, que després de la festa, tocarà seguir treballant, com portem anys fent.

A l’Equador, 6 de cada 10 dones hem viscut algun tipus de violència de gènere. La pregunta que ens fem és “quantes de nosaltres seguim vives?”. Segons una investigació del col·lectiu de Geografia Crítica de la ciutat de Quito, realitzat sobre premsa respecte casos de violència contra les dones pel fet de ser-ho i feminicidi, entre novembre de 2014 i novembre de 2016, es van reportar 299 casos de violència incloent feminicidis.  D’aquests, 150 són feminicidis, feminicidis agreujats i intents de feminicidi. Segons l’informe penològic de la Fiscalia General de l’Estat sobre el delicte feminicidi,  fins a l’abril del 2016 van existir 15 sentències condemnatòries a feminicides. Això vol dir que assistim a un escenari en el qual les garanties de prevenció de violència de gènere a l’Equador són escasses, així com l’accés a la justícia o la reparació a les víctimes, supervivents o familiars.

I és veient aquestes xifres, que ens revoltem: no volem quedar-nos callades. Durant aquests anys de lluita i treball compromès per la vida de les dones i la memòria de les nostres germanes víctimes de violència feminicida, hem estat presents des de l’activisme, la comunicació, i la denúncia social i política de les violències envers les dones. Davant de la complicitat de l’Estat a l’hora de no garantir el nostre dret a la vida lliure de violències, hem decidit construir una proposta de justícia social en memòria de les nostres germanes.

Reunir-nos en la marxa de dissabte va ser col·lectivitzar el dol, desprivatitzar el dolor. Això es converteix en una acció política quan aquest dolor és transformat en lluita i organització, i generem una forma concreta d’interpel·lar la societat i l’Estat. Nosaltres, en assumir aquest dol col·lectiu ens fem responsables de desnaturalitzar la violència feminicida, es tracta d’una eina molt potent per eliminar les desigualtats socials entre homes i dones, una invitació per crear una lluita per la vida digna i lliure per a totes les dones, nenes i trans.

 

Quan assumim el dol col·lectiu desnaturalitzem la violència feminicida, i això esdevé una oportunitat per combatre-la.

 

Som un gran equip de gent, i cadascuna des del seu compromís, hem posat la seva pròpia vida en aquesta causa per tal que tot això es materialitzi: la nostra creativitat, els nostres coneixements, el nostre temps, la nostra força. Jo hi estic involucrada des de diferents sentits, però el que més em toca és com a familiar, en convertir-me en subjecte polític des d’aquí. Estem contentes i agraïdes de poder compartir aquest moment en què veiem com es comença a organitzar poc a poc per incidir al nostre país contra les violències masclistes que van cegar la vida de les nostres germanes, i que amb aquest solidaritat i esforços podem sentir que som capaces de crear altres formes de fer justícia.

Alguns s’escandalitzen, es lamenten. Nosaltres hem decidit organitzar-nos, com a tota Llatinoamèrica, replicant la iniciativa #NiUnaMenos a l’Argentina, Perú, Mèxic, Bolívia. En motiu del 25 de novembre, dia Internacional de la No-Violència contra la Dona, hem convocat la marxa #VivasNosQueremos, per sortir als carrers i enviar un missatge clar d’intolerància a la violència masclista que cobra vides de dones, nenes i dones trans a tot el món. Creiem que la societat civil autònoma ha de donar respostes per acabar amb les desigualtats de gènere que originen violències com la feminicida.

Hi ha molta feina per fer des de les nostres individualitats i col·lectivitats, a la nostra vida quotidiana; per això participo i seguiré estant en els espais que sorgeixin de la marxa. Crec que és necessari convocar, fer una invitació a interpel·lar-nos i generar espais de trobada per construir alternatives des d’allò comunitari. Per obrir-nos un camí cap a l’eradicació de la violència masclista i el feminicidi.