La cadena és la televisió pública més antiga del món i compta amb un ampli desplegament territorial, a més d’un 75% de producció pròpia

STIRLING (Escòcia). La British Broadcasting Company (BBC) és una de les corporacions audiovisuals més conegudes arreu del món i considerada un model a seguir per molts mitjans. Té tant d’èxit que durant la campanya del referèndum escocès, David Cameron va basar part del seu discurs en recalcar que, en cas d’independència, la BBC deixaria d’emetre’s a Escòcia. I a molts escocesos, això no els va fer cap gràcia, com tampoc els va acabar de convèncer la proposta d’Alex Salmond de crear una televisió pública escocesa. Potser per això, de cara a un possible segon referèndum, Nicola Sturgeon està intentant proposar una nova reforma per crear un model de comunicació més federal.

 

UN EXPERIMENT EXITÓS

Trobem els orígens d’aquest conglomerat de la comunicació al 1922, quan el govern britànic va decidir que gran part de l’espectre radioelèctric que els pertocava estaria destinat a crear un mitjà públic de gran abast. En un inici la BBC, dirigida per l’escocès John Reith, es va dedicar exclusivament a l’emissió de ràdio -i de forma experimental- i de fet, no va ser fins al 1934 que va emetre una difusió regular a les televisions britàniques.

Malgrat que era una corporació acabada de crear, el seu poder era tal que fins que el 1954 no es va crear la seva principal competència, la cadena privada ITV, va tenir el monopoli del panorama audiovisual britànic. Avui en dia la televisió i la ràdio britàniques compten amb una gran oferta de canals, però no és casualitat que la més coneguda i la que acostuma a tenir l’índex d’audiència més alt sigui la BBC.

DSC_1310

Interior de la seu de la BBC a Glasgow, Escòcia. AINA SOLEY

 

La BBC es manté principalment a través dels impostos que paguen els seus espectadors a través de la tv liscence, un impost obligatori i que és 145,50 lliures l’any (prop de 200 euros), que sumen un total de 340 milions a l’any. Alguns dels sectors del partit conservador anglès han criticat aquest impost, que consideren injust, ja que és obligatori per a tothom que posseeixi un televisor, encara que només miri canals privats gratuïts com Channel 4 o Channel 5, de pagament com Sky o Virgin, o fins i tot si només s’utilitza l’ordinador, una tablet, el mòbil o, fins i tot, una consola de videojocs. En el cas de no pagar aquest impost, l’organització encarregada de controlar-lo obre una investigació.

No obstant, gràcies a aquest impost i a les generoses subvencions del govern, la BBC no necessita diners d’empreses privades i, per tant, no té cap mena de publicitat a la seva programació. També gràcies a la gran quantitat de diners de la qual disposen, la corporació actualment compta amb 16 emissores de ràdio: quatre canals de televisió regulars, dos infantils, un canal exclusivament en gaèlic, i un que segueix en directe l’actualitat dels parlaments britànic i escocès. A més, compten amb una extensa xarxa de més de 50 desconnexions locals, i un 75% dels programes que emeten són de producció pròpia.

 

POLÈMIQUES RECENTS

Segons Eduardo Borges Rey, doctor en Periodisme de la Universitat d’Stirling, el problema no és el model de televisió en sí, sinó el fet que en els últims anys hi hagi hagut professionals de la pròpia cadena que s’hagin vist immersos en diversos escàndols. El més rellevant és el protagonitzat pel popular presentador britànic Jimmy Savile que l’any 2012, un cop mort, va ser acusat de pederàstia després de destapar-se que la corporació pública britànica havia censurat un documental -dins del seu espai estrella Newsnight- on es donava veu a algunes de les seves presumptes víctimes. La decisió, presa pel director del mateix espai a causa de -segons ell- “criteris editorials”, va fer que la BBC fos acusada d’encobrir durant anys tots els presumptes abusos de Savile i d’altres treballadors i que, conseqüentment, es visqués dins l’ens britànic un dels episodis més caòtics i xocants de la seva història.  

L’afer va provocar que la pròpia televisió obrís una investigació interna per comprovar si realment havia estat còmplice dels suposats abusos de Savile i també d’altres treballadors, i que que emetés un programa especial amb el documental censurat i diferents professionals parlant sobre el tema. La investigació va ser feta pel mateix programa Newsnight i uns mesos més tard, després de queixes de ‘mala praxis’, conduïda de nou pel periodista Nick Pollard, qui en va el·laborar un informe que finalment concloïa que la cadena no havia encobert el presentador.

Una altra polèmica recent viscuda per la corporació -en aquest cas política- va ser la cobertura del referèndum escocès, que va generar moltes crítiques sobretot per part dels partidaris del Yes. El llavors primer ministre escocès  Alex Salmond va acusar la cadena britànica de no ser imparcial en la seva tasca periodística i d’afavorir l’unionisme. De fet, pocs dies abans que tingués lloc el referèndum prop de mil persones es van manifestar davant les instal·lacions centrals que la cadena té a Escòcia -concretament a Glasgow- per mostrar el seu desacord amb la cobertura.

Per aquest motiu, i coincidint amb la propera renovació del comitè que controla l’ens, una de les propostes que l’SNP (Partit Nacional Escocès) té de cara al futur és dotar la cadena d’una estructura federal que la independitzi del marc britànic actual que, segons el seu parer, incorpora i que així esdevingui una televisió més imparcial pel que fa a la seva cobertura informativa respecte Escòcia.

Vista general de les instalacions de la BBC d'Escòcia

Vista exterior de les instal·lacions de la BBC a Escòcia. AINA SOLEY

 

De fet, aquest mateix estiu el Govern britànic ja va presentar a Westminster un document sobre el futur de la ràdio televisió pública on qüestionava la mida, la missió, el model de finançament i la gestió interna de la cadena. En aquest sentit, el Ministre de Cultura britànic John Whittingdale es preguntava en la mateixa sessió parlamentària si la BBC havia de seguir sent per a tot el món.

No obstant, des del punt de vista de Borges, qui creu que la cadena britànica és el paradigma del que ha de ser una televisió pública, “els britànics no valoren el que tenen i continuament n’estan qüestionant el model per totes bandes, però què passaria si passessin dues setmanes sense poder veure-la?”. Pel doctor en Periodisme, un dels punts forts de la cadena -a part de la seva antiguitat i del seu desplegament territorial- és la seva programació “rigurosa, entretinguda i educativa” tant pels més grans com per als més petits.

De totes maneres, el futur model de la BBC seguirà sent una incògnita fins al venciment de l’actual estatut constitutiu, al desembre de 2016. De moment, però, tothom seguirà dient la seva per contribuir a reformar un dels béns més preuats i significatius de la democràcia britànica.