HAIFA (Israel). “Jo no he viscut en una ciutat mixta, he viscut en un ciutat segregada.” La Zohar Elmakias és israeliana nascuda a Ramle, ciutat mixta del centre d’Israel que compta amb un 22% de població àrab, i editora de la revista online Haokets. “Durant la meva infància vaig participar en diverses activitats que promovien la coexistència amb els àrabs del poble. Ens trobàvem a la piscina, al casal d’estiu i a l’escola, però tot i això jo no conec la seva llengua i em va costar molt entendre perquè els meus veïns posaven l’arbre de Nadal a finals de desembre” explica en un article a la revista +972 Magazine.

Les anomenades ciutats mixtes no tenen murs, com el que aïlla la Cisjordània Palestina d’Israel, ni territoris prohibits, com l’assentament israelià al centre d’Hebron que restringeix l’entrada als palestins i crea una vergonyosa situació d’aparheid. Les ciutats mixtes són presentades com a oasis de coexistència entre àrabs i jueus per part del govern d’Israel, però són aquests nuclis urbans veritables territoris on conviuen en igualtat de condicions ambdues comunitats?

 

EL CONCEPTE

L’Oficina Central d’Estadística d’Israel (CBS) defineix les ciutats mixtes com “aquelles àrees on la majoria de població pertany a la comunitat jueva, però hi ha una significativa minoria àrab.” L’antropòleg Daniel Monterescu, investigador especialitzat en la coexistència entre comunitats, emfatitza la transformació del concepte. “Abans de 1948 les anomenades ciutats mixtes reflectien l’angoixa de la minoria jueva en poblacions de majoria àrab. Des de la declaració de l’Estat d’Israel, aquestes representen l’angoixa de la minoria àrab en ciutat governades per l’autoritat jueva.”

“El rebuig a utilitzar l’eufemisme ciutats mixtes, en comptes del terme ciutats segregades pren força”

El rebuig a utilitzar l’eufemisme “ciutats mixtes”, en comptes del terme “ciutats segregades” pren força. En aquests nuclis urbans no existeix una vertadera convivència entre ambdues comunitats, ja que la minoria àrab es concentra en barris determinats. A Haifa, la ciutat mixta per excel·lència i capital del nord d’Israel, la comunitat àrab del poble es concentra en dos barris determinats: Wadi Nisnas i Wadi Salib.

Zohar ElMakias, nascuda a la ciutat mixta de Ramle, és contundent explicant la seva experiència personal i determina que “la coexistència en les ciutats segregades implica que els ciutadans àrabs oblidin qui són, on han nascut i de qui són fills.”

Al barri de Wadi Nisnas de Haifa, al nord d'Israel, hi viu la major part de la comunitat àrab. /Natàlia Queralt
Al barri de Wadi Nisnas hi viu la major part de la comunitat àrab de Haifa. Natàlia Queralt

 

DEMOGRAFIA DE COMBAT

La batalla per a conquerir territori mitjançant estratègies de població és un dels temes centrals en el conflicte àrab-israelià. L’existència de l’Estat d’Israel en sí mateix és una qüestió, entre d’altres, de pes demogràfic. Quina percentatge d’àrabs i quin de jueus hi havia en el territori abans de la declaració d’independència de 1948? Les onades migratòries van ser claus, inclinant la balança cap a una majoria jueva que, entre d’altres factors, va afavorir l’acceptació de l’Estat d’Israel per part de la comunitat internacional. El concepte d’aliyah– el retorn a la Terra d’Israel– és la base fonamental del Sionisme.

La transformació de la població en el territori explica la història de l’Estat d’Israel. La comunitat àrab que era majoria durant el Mandat Britànic a Palestina es va convertir en minoria amb la creació de l’Estat d’Israel. La guerra d’independència va desencadenar la nakba palestina i gran part dels habitants àrabs, que llavors eren majoria, van haver de fugir a Cisjordània i la Franja de Gaza, zones que es van convertir en grans camps de refugiats palestins. Una petita part dels habitants àrabs van seguir residint a les seves ciutats i van passar a formar part de la població àrab de l’Estat jueu.

Un jueu ultraortodox contempla la ciutat Palestina d'Hebron, des de l'assentament israelià de Kiryat Arba

UN JUEU ULTRAORTODOX CONTEMPLA LA CIUTAT PALESTINA D’HEBRON. NATÀLIA QUERALT

 

En l’actualitat, la lluita per conquerir terreny mitjançant estratègies de població segueix vigent. Una dotzena d’importants rabins, lligats a la política municipal, van signar una declaració contrària al lloguer de propietats per part de la comunitat àrab per tal d’evitar “l’arabització d’àrees jueves” l’any 2010. Un acte racista acceptat per la legislació israeliana, que fomenta obertament la discriminació d’una minoria i que, malhauradament, no és un fet aïllat. Aquesta declaració va arribar mesos després que 18 reconeguts rabins féssin una crida instant als ciutadans jueus d’Israel a abstenir-se de llogar i vendre propietats a aquells no jueus.

Una dotzena d’importants rabins van signar una declaració contrària al lloguer de propietats per part d’àrabs per evitar “l’arabització d’àrees jueves” l’any 2010

En paral·lel a aquests actes racistes, existeixen punts del territori on conviuen àrabs i jueus: les denominades “ciutats mixtes”, presentades com a model de coexistència entre ambdues comunitats. Actualment, el 10% de la població àrab israeliana, que representa un 22% del total de la població, viu en aquestes ciutats. El terme fa referència especialment a cinc nuclis urbans: Haifa, Acre, Ramle, Lod i el barri de Jaffa, al sud de Tel Aviv. Però a dia d’avui es comença a qüestionar si aquestes ciutats són “oasis de convivència”, en una zona on cada pam de terra compta.

 

L’EXEMPLE DE HAIFA

Haifa és l’única ciutat d’Israel que compta amb transport públic durant el shabat. El shabat, des que es pon el sol divendres fins que ho fa dissabte, és el dia sagrat per al judaisme dedicat al descans i la reflexió. En territori israelià la majoria de comerços tanquen les seves portes, el transport públic deixa de funcionar i les ciutats ofereixen serveis mínims a la població, però Haifa conserva el funcionament del transport públic en shabat, fruit de l’acord entre l’alcalde de la ciutat i les autoritats religioses de les diverses comunitats que hi conviuen.

“Aquesta decisió simbolitza la convivència i l’enteniment entre les comunitats que hi vivim” afirma Zehava Korohyo, coordinadora del centre de visitants de Beit Hagefen, centre cultural àrab i jueu. “El barri jueu ortodox de la ciutat tanca les seves portes i prohibeix el trànsit durant el shabat,” explica la coordinadora del centre, que qualifica el restabliment del transport públic durant el dia sagrat com un “triomf de convivència.”

 

 

Beit Hagefen és una organització cultural sense ànim de lucre que treballa per fomentar la convivència entre àrabs i jueus a la ciutat. Aquest centre cultural, pioner en el territori, va néixer l’any 1963 impulsat per la donació econòmica d’una família de jueus estatunidenca amb l’objectiu d’“estimular i protegir la coexistència entre ambdues comunitats a Haifa”. El respecte i la tolerància són els pilars del centre, que es presenta com a model a seguir en altres nuclis urbans mixts.

La Zehava explica que no existeix una fórmula secreta per aconseguir la pròspera convivència entre àrabs i jueus, i que a Haifa també hi ha problemes. “Recordo durant l’última guerra de Gaza de fa dos estius –l’operació denominada Marge Protector pel govern d’Israel− molts nens van deixar de venir a les activitats del centre” explica la Zehaya, que en aquell període es trobava a Boston, als Estats Units, amb el programa Art Bridge, que fomenta els llaços entre menors israelians, palestins i americans. “Durant els períodes de tensió, l’odi i el recel creixen entre ambdues comunitats i es difícil coexistir quan a dues hores de la ciutat s’està lliurant una batalla. La diferència però és que aquí tornem a la normalitat amb més facilitat perquè tenim més experiència en la convivència.”

“A Haifa només un 18% de la població és àrab, un 14% és de religió cristiana i un 4% musulmana enfront un 82% de població jueva.”

En l’imaginari col·lectiu Haifa és sinònim de convivència pacífica entre àrabs i jueus. La varietat de comunitats religioses que conviuen a Haifa podria convertir-la en un ciutat multicultural, encara que la proporció d’habitats de cada comunitat l’allunya de l’ideal que Haifa pretén representar. Cal tenir en compte que només un 18% de la població és àrab –un 14% és de religió cristiana i un 4% musulmana– enfront un 82% de població jueva. A més a més, la comunitat àrab es distribueix majoritàriament en dos barris: Wadi Nisnas, amb carrers estrets i mercats d’aliments frescos, i Wadi Salib, àrea que toca al mar, on avui conviuen àrabs amb una minoria jueva.

Aquesta distribució territorial posa sobre la taula el debat entorn les anomenades ciutats mixtes i accentua el qualificatiu de ciutats segregades. La separació de les comunitats en barris és un patró que es repeteix en totes les poblacions on conviuen ambdues comunitats. El confinament de la població àrab en determinats barris resta credibilitat al model de ciutats mixtes que utilitza el govern d’Israel per a escenificar el suposat “triomf de la integració” d’una part de la comunitat àrab en l’Estat jueu.