Amb 21 anys, la Fanchon Oujdani està acabant els estudis de Ciències Polítiques a París. Filla de pares algerians, va viure a Camerun i Hongria abans d’arribar a França. El 23 d’abril serà la primera vegada que voti a unes eleccions presidencials i, a poques hores d’obrir-se els col·legis electorals, afronta la cita amb una barreja entre incertesa i desil·lusió. Sempre compromesa fermament amb la democràcia i la justícia social, es debat internament sobre a quin candidat votar o, fins i tot, si anar o no a votar. Ella és el reflex de tota una joventut que ha crescut amb la crisi i que ha perdut tota esperança en la política francesa. Des del rebuig als candidats del ‘sistema’ i al populisme racista de Le Pen, la Fanchon explica la seva visió de les eleccions d’aquest diumenge i el dilema de tota una generació que serà claus en els comicis.

En un circ cada protagonista té el seu paper. El nou personatge d’aquesta campanya presidencial és l’equilibrista: “ni esquerra ni dreta”. Emmanuel Macron camina amb molt de compte per la corda fluixa. Quan uns li pregunten: “però com pot tenir una política social i ser liberal a la vegada?”, altres responen amb poca subtilesa: “si vols lluitar contra la pedofília sempre tens l’opció de baixar la majoria d’edat als sis anys. Això és com dir ni esquerra ni dreta. Això és ser socio-liberal. Això no pot ser”.

El mag, la clàssica figura que sempre espera l’espectador tradicional. Fa anys que té el mateix escenari i que el seu truc funciona. Aquest truc es va anomenar la Reunió Per la República, la Unió per a un Moviment Popular i ara Els Republicans. Actualment encarnat per François Fillon, el conill sortint del barret fa olor a ultra-liberalisme, tradició catòlica pro-vida i repressió a la immigració.

Emmanuel Macron és l’equilibrista que camina amb molt de compte per la corda fluixa: “ni esquerra ni dreta”

A l’altre costat del circ es queda, tímida, la marioneta Benoît Hamon. Perduda entre els seus mestres del partit socialista que volen influenciar-la i les seves ganes d’independitzar-se, de tallar els fils, tallar amb el passat i començar alguna cosa nova. Aquesta marioneta sona i vol fer sonar el poble per donar-li un nou impuls. Però la burocràcia circense pesa sobre cada paraula i cada moviment.

Una altra sorpresa d’aquesta campanya electoral és Jean-Luc Mélenchon. Ensinistrador d’una onada, d’una voluntat de canvi, o almenys, de solidaritat. Aquesta onada, com el lleó, es construeix “en contra de”. En contra de les finances, en contra del liberalisme i en contra dels altres candidats. Construir-se “en contra de” és, a la vegada, la seva dificultat i la seva avantatge per proposar alguna cosa diferent.

Com en cada circ, es necessita una mestre de cerimònies i Marine Le Pen s’encarrega d’aquest paper. Amb la seva mà dura imposa els temes del debat. Temes que són orquestrats per una instrumentalització de la por donant una imatge perillosa i manipulant les xifres. La immigració és la seva cançó preferida per donar color a l’espectacle i ha aconseguit introduir-la a les ments de tothom i que ningú pugui evitar representar-la en la seva funció, des de l’equilibrista fins l’ensinistrador.

Però, tot i que no es parla mai d’ells, s’ha de recordar que un circ no pot funcionar sense els seus tècnics. Són, per ordre alfabètic, Nathalie Arthaud, François Asselineau, Jacques Cheminade, Nicolas Dupont-Aignan, Jean Lassalle i Philippe Poutou (candidats minoritaris a les eleccions). Representen una part de la població o alguns temes especials. Però sabent que no tenen possibilitats reals de passar a la segona volta s’atreveixen a parlar clarament de les coses sense cap retòrica populista fàcil.

Els nens de la crisi, que han crescut amb l’atur, la pèrdua del sentit dels estudis i el final de l’ideal de la vida casa-família-feina ara es pregunten de què serveix votar

Veient aquest panorama a poques hores dels comicis, s’ha de remarcar la incertesa en la que estan immersos els joves. Molts encara no saben a qui votaran o si aniran o no a votar. Això afecta particularment als que voten per primer cop. Són els nens de la crisi, que han crescut amb l’atur, la pèrdua del sentit dels estudis i el final de l’ideal de la vida casa-família-feina. Han crescut amb la bombolla tecnològica que fa perdre el sentit de la realitat i ara es pregunten de què serveix votar. Han crescut amb els contes de la fi del món, amb la ciència ficció que ara s’està veient que és real i que la Terra no és eterna.

Però qui respon aquestes preguntes? Entre tècniques de màrqueting polític o l’oblit dels problemes essencials per ells, els joves no tenen cap confiança en la política. “Tots venen del sistema i els agrada el poder”. Així resumeixen el dilema del seu vot tenint en compte que el vot en blanc no està reconegut i que el ‘sistema’ és una barreja entre la immobilitat social, la sobrevaloració de la feina i una economia controlada per una certa part de la societat formada per empresaris i polítics.

El candidat que sortirà escollit després de la segona volta molt probablement no serà Marine Le Pen. Però haurà d’assumir la difícil acrobàcia de reunir a tota la societat francesa en la seva definició més àmplia, incloent també els que viuen a terres franceses però que no tenen la seva nacionalitat, i canviar aquest ‘sistema’. Si el proper president no aconsegueix això hi ha un risc real que la família Le Pen, mestres de cerimònia des de 2002, guanyi les eleccions presidencials del 2022.