BUENOS AIRES I SANTIAGO DE XILE. Dia de la Hispanitat, del Respecte a la Diversitat Cultural, de la Descolonització, de la Trobada de Dos Mons o de la Resistència Indígena. Noms diferents per definir un mateix dia: el 12 d’octubre i la commemoració de l’arribada de Cristòfol Colom al continent americà. Diversos noms i també diverses visions d’allò que simbolitza aquesta data; des del descobriment d’Amèrica a l’inici del saqueig i l’extermini dels pobles indígenes. Però al cap i a la fi a Amèrica Llatina aquest dia se celebra com un dia de reivindicació dels drets d’aquests pobles que des de fa 500 anys lluiten per sobreviure.

 

UNA HISTÒRIA DE RESISTÈNCIA

A Xile i l’Argentina, tot i que el percentatge de població indígena és molt baix, els conflictes i les reivindicacions segueixen latents. En aquests 500 anys els pobles originaris han hagut d’enfrontar-se a nombrosos obstacles. Primer va ser l’expansió hispànica pel continent llatinoamericà i després el triomf de les repúbliques criolles que es van independitzar i van iniciar un atac frontal contra els pobles i territoris indígenes. El resultat va ser la desaparició completa de molts d’aquests pobles i l’aïllament en petites comunitats d’aquells qui van poder sobreviure.

Però entre tots els que van quedar subordinats sota la jurisdicció d’aquests països, el poble maputxe, principalment instal·lat a Xile i amb una petita presència a l’Argentina, és una excepció. Segons l’historiador maputxe Fernando Pairican, “la particularitat d’aquest poble és que va generar una resistència política i també militar, la qual va permetre detenir l’expansió del món hispànic”. A partir de l’aixecament victoriós dels maputxes l’any 1598 enfront l’exèrcit espanyol, van poder mantenir el seu territori i a través de pactes van aconseguir conviure fins al segle XIX. Però la proclamació de la independència de Xile va portar una persecució del poble maputxe per part de l’estat xilè que “li va treure la base material on havien viscut durant molt temps, reduint les seves terres al 5% respecte les que tenien abans de l’ocupació de La Araucanía (1860-1883)”, en paraules de Pairican.

Manifestació a Santiago de Xile en motu del dia 12 d'octubre

El 12 d’octubre s’ha convertit en un dia de reivindicació en tota Amèrica Llatina tot i que cada estat defineix la data amb noms i visions diferents

 

Tots aquests processos històrics han marcat el destí dels pobles originaris fins a l’actualitat. A Xile a dia d’avui la població indígena, repartida entre nou comunitats diferents, representa un 8% de la població total. En el cas de l’Argentina encara és més ínfim ja que l’any 2010 només un 2,38% de la població es considerava part d’una ètnia indígena, tot i que estan reconegudes fins a 35 comunitats diferents.

Però encara que suposa un percentatge de població tan petit, l’Argentina “compta amb un entramat jurídic que formalment protegeix els drets de les col·lectivitats indígenes, començant per la pròpia constitució i la signatura de tractats internacionals en favor dels drets indígenes”, com explica l’advocada del Grup de Suport Jurídic per l’Accés a la Terra (GAJAT), Cecilia Jezieniecki. Això contrasta amb Xile, on no hi ha cap reconeixement a aquests col·lectius en la constitució de 1980 establerta durant la dictadura de Pinochet i encara vigent. Tot i això, sí que hi ha lleis que regulen els drets dels indígenes encara que, com passa a l’Argentina, “a la pràctica aquests drets s’estimben contra les multinacionals i el model productiu d’ambdós països”, segons Jezieniecki.

 

LA TERRA COM A CAMP DE BATALLA

La terra i els territoris que van ser ocupats s’han convertit en un símbol pels pobles originaris. Des que van perdre gran part del seu terreny ancestral, les lluites indígenes han reivindicat la seva recuperació i la seva preservació. D’aquesta manera, el dret a la terra, reconegut en la Declaració de Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes, s’ha convertit en la principal reivindicació en l’actualitat tant a Xile com a l’Argentina. Aquestes demandes giren entorn de, com explica l’advocat del GAJAT, Victor Quilaqueo, “l’Estat, propietari de la majoria de terres on habiten, converteixin als indígenes en propietaris del sòl sobre el qual habiten”. Aquest és un dels principals objectius de tots els pobles aborígens de l’Argentina i també dels de Xile, repartits entre l’Illa de Pasqua, l’altiplà andí al nord del país i els maputxes al centre-sud.

Però aquests reclams topen amb els interessos de l’estat i les multinacionals presents en aquests territoris. Quilaqueo explica com a l’Argentina “l’Estat no només no ha complert amb les seves promeses, sinó que ni tan sols ha dut a terme un progrés significatiu en el pas previ de censar quina quantitat de terres pertanyen als col·lectius indígenes”. En el cas de Xile, tot i que hi ha algunes terres en mans indígenes, la regulació és ben escassa i no va ser fins l’any 2014 que es va aprovar una llei que obliga a consultar amb les comunitats originàries qualsevol projecte que tingui un impacte directe sobre aquests pobles. Tot i això, com recull l’anuari del Grup Internacional de Treball sobre Assumptes Indígenes (IWGIA), “aquesta reglamentació va ser durament qüestionada per les organitzacions representatives dels pobles originaris” ja que la consideren insuficient.

 

FONTS: Institut Nacional de Drets Humans, Amnistia Internacional Argentina i IWGIA

A més, aquest dret a la terra es converteix en un veritable conflicte socioambiental quan s’aproven projectes de grans multinacionals en territori indígena. I aquest és un fet constant. Construccions d’hidroelèctriques, pesca industrial, desforestació, perforacions a la terra, construccions de mines o l’ús de tècniques com el fracking són algunes de les pràctiques que duen a terme les multinacionals en les terres on viuen els pobles indígenes.

Fernando Pairican identifica aquest problema amb el model econòmic que, en el cas del poble maputxe, “ha anat destruint les terres que han quedat en mans maputxes principalment per les empreses neoliberals, que han fet una contaminació important en el territori”. En aquest sentit, Jezieniecki afirma que “el model de desenvolupament argentí, basat en l’explotació de matèries primeres i en l’extractivisme xoca frontalment amb les comunitats indígenes”.

El dret a la terra es converteix en un conflicte socioambiental quan s’aproven projectes de grans multinacionals en territori indígena

És per això que en algunes comunitats, sobretot a Xile, les reivindicacions sobre la terra s’han convertit en el reclam del dret a l’autodeterminació o l’autonomia. És el cas del poble maputxe, els rapa nui a l’Illa de Pasqua i els kawashkar al sud del país. I és que una de les principals diferències entre Xile i l’Argentina és que els pobles originaris xilens, sobretot el maputxe, estan molt més organitzats políticament.

El poble maputxe, per exemple, ha anat creant diverses organitzacions al llarg del segle XX i han teixit així un moviment polític molt fort, que va ser durament reprimit durant la dictadura. D’aquesta manera, les aspiracions d’aquest moviment van més enllà del dret a la terra, que és el principal reclam a l’Argentina, ja que “exigeix l’autodeterminació i la recomposició dels territoris usurpats com a base material per poder portar endavant la reconstrucció del Wallmapu, el territori maputxe”, com relata Pairican.

 

REPRESSIÓ COM A RESPOSTA DE L’ESTAT

Però aquestes reivindicacions sovint topen amb un gran obstacle: la repressió de l’estat i la criminalització de la protesta indígena. En ser un moviment molt més polític, a Xile aquest fet està molt més estès que a l’Argentina, on “hi ha una major protecció formal dels drets humans”, com diu Jezieniecki. Tot i això, Quilaqueo assegura que a l’Argentina “s’ha accelerat molt el procés de criminalització respecte del poble maputxe apropant-se al cas xilè”. L’advocat explica que “a Xile la situació està més avançada ja que existeix un règim d’impunitat respecte dels abusos policials i militars”.

A més, aquesta repressió està emparada en la llei antiterrorista, aprovada durant la dictadura i modificada en diverses ocasions en els últims anys. Aquesta llei ha estat durament criticada per les comunitats indígenes ja que, com explica l’anuari del col·lectiu IWGIA, “és evident la seva utilització discrecional i política per part de l’Estat”.

Les reivindicacions dels pobles originaris topen amb la repressió de l’estat i la criminalització de la protesta indígena

Això es tradueix en una criminalització de la protesta i la lluita indígena que, d’una banda, resta força al moviment davant l’opinió pública, i de l’altra, provoca la repressió a nivell de detencions, empresonaments i, fins i tot, algunes morts. A més, com explica Pairican, en les comunitats maputxes més polítititzades de la regió de La Araucanía s’ha iniciat un procés de militarització i d’establiment de “cercles policials que han anat augmentant la violència coercitiva de l’estat xilè”.

Aquestes dinàmiques junt amb la presència de les multinacionals han generat una escalada de violència a la regió. I és que amb l’objectiu de recuperar el seu territori ancestral i fer fora les multinacionals, els maputxes “utilitzen accions de protesta política com la crema de camions o maquinàries forestals i això ha generat una repressió i una violència desproporcionada de l’estat xilè enfront la protesta maputxe”, segons Pairican.

 

ELS REPTES DE FUTUR

Tant a Xile com a l’Argentina aquests conflictes estan lluny de ser solucionats. Un dels principals problemes, per Pairican, és que la mirada racial que hi ha al conjunt d’Amèrica Llatina en relació a les comunitats indígenes impedeix les converses. Per exemple, creu que “l’elit xilena veu el poble maputxe amb una mirada racial en la qual els maputxes no tenen dret a pensar el seu futur i imaginar ser un subjecte portador de drets individuals i col·lectius”.

Mural sobre la població MapucheDurant el mes d’octubre a tot Xile es multipliquen els actes en favor de resistència del poble maputxe, la comunitat indígena més nombrosa i activa

 

Aquesta mirada racial es reflecteix en les polítiques del multiculturalisme que fan que els estats tinguin una concepció dels pobles indígenes com a qüestions culturals i folklòriques, no com a polítiques. Un exemple d’això és el nom que defineix el 12 d’octubre a l’Argentina: el Dia de la Diversitat que, segons Quilaqueo, “dóna a entendre que el conflicte és només cultural quan va molt més enllà, és material i de subsistència”. Segons Pairican, aquesta política del multiculturalisme permet “avançar en algunes perspectives culturals però sense modificar el model econòmic”, el principal punt de conflicte.

Però a banda de deixar enrere les polítiques d’estat del multiculturalisme, els reptes de futur són molt diferents entre l’Argentina i Xile. En tenir uns moviments indígenes menys polítics i més orientats a la preservació cultural, l’objectiu de les comunitats argentines és “esdevenir un actor que pugui modificar el panorama polític per defensar els drets inherents a les comunitats indígenes”, tal i com explica Jezieniecki. Aquest és un procés que està en marxa i, de fet, com diu l’advocada, “comença a haver-hi participació política dels pobles originaris com a partits indígenes, que es reconeixen com a tals i busquen representar els interessos d’aquest col·lectiu”. Tot i això, Quilaqueo reconeix que això no servirà de res si no canvia l’actitud del poder polític argentí en el qual “existeix una manca de voluntat de resoldre els conflictes amb els pobles originaris de manera consensuada”.

Les polítiques del multiculturalisme fan que els estats tinguin una concepció dels pobles indígenes com a qüestions culturals i folklòriques, no com a polítiques

El cas xilè, especialment el maputxe, és més complicat. En primer lloc, Pairican creu que per poder veure un avenç polític en el futur del poble maputxe cal “una modificació de la constitució xilena en la qual es reconegui els pobles originaris i les seves llengües, però també que es passi d’un estat homogeni i unicultural a un estat pluricultural, un fet que a Amèrica Llatina s’està avançant i Xile està quedant desfasat”.

Però a banda d’aquests canvis institucionals, la repressió a la qual es veu sotmès el moviment maputxe és un gran impediment per arribar a una solució del conflicte. De fet, Pairican opina que “una qüestió molt important és que hi ha d’haver una llibertat dels presos polítics maputxes. Un no pot asseure’s a dialogar políticament mentre tingui presos de consciència a les presons xilenes”.

Totes aquestes qüestions són els principals reptes de futur de Xile i l’Argentina en les seves relacions amb els pobles indígenes. Dos estats que encara són lluny de resoldre un conflicte que dura més de 500 anys. I és que 5 segles després d’aquell 12 d’octubre en el qual els espanyols van trepitjar terres americanes, els pobles indígenes del continent encara lluiten per defensar els seus drets i les seves terres.