“Pensava que a ningú li importaria. Fins i tot esperava rebre el rebuig del públic”. Però no va ser així. L’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie no s’esperava ni de bon tros que la seva xerrada sobre feminisme al cicle TED Talks tingués tant d’èxit que acabaria fent-ne un llibre: Tothom hauria de ser feminista. Amb un to irònic i quotidià, Ngozi fa cinc anys que recorre el món predicant el feminisme de la igualtat amb el que contesta amb simplicitat les crítiques més tradicionals contra aquest moviment polític, de la mateixa manera que ha aportat una lúcida i necessària crítica des de la seva condició de dona racialitzada i africana a les feministes occidentals.

El primer cop que Ngozi va descobrir el terme “feminisme” va ser en el sí de la seva família i del seu entorn infantil. “Un amic meu de petita em va dir… tu ets una feminista! Òbviament no ho deia com una cosa positiva”. Des de llavors, va començar a investigar què era això del feminisme; una paraula carregada de connotacions negatives i que costa de reivindicar entre els valors tradicionals de la família nigeriana. “Seu bé”, li deien les seves tietes constantment. Seure bé, bonica i femenina. “Sembla que se’ns digués que hem d’avergonyir-nos del nostre cos”; i, a més, no parlar-ne, de la vergonya.

Però Ngozi diu voler formar part de la reconstrucció del terme i no renunciar-hi per la necessitat de visibilitzar el conflicte: “Cal anomenar el feminisme per anomenar el problema. No sóc ‘humanista’ perquè el problema no és la humanitat. El problema és que les dones han estat oprimides d’ençà que el temps és temps pel simple fet de ser dones”.

Tot i ser una feminista confessa, Ngozi Adichie diu no tenir-ne ni idea: “Des del punt de vista acadèmic no en sé ni m’interessa”. O, més aviat, no s’hi sent identificada. “Em sento obligada a llegir els anomenats must-read del feminisme – que són, evidentment, del nord-oest”. L’escriptora ha mantingut una línia molt dura amb l’academicisme, que a més critica per estar profundament centrat en les visions de les dones occidentals: “La teoria feminista és necessària, però molts cops es converteix en quelcom sectari pel seu llenguatge tècnic. El meu objectiu és que tothom tingui accés al feminisme i que totes i tots participin de canviar aquest món”. I d’aquest relat també se’n desprèn la seva col·laboració amb la cantant Beyoncé a la cançó Flawless, del disc Beyoncé (del 2013), on es pot escoltar part del seu conegut discurs. “Per mi, l’objectiu del feminisme és arribar a un punt on no necessitem més el feminisme. Per canviar el món cal arribar a les masses, i dir ‘sí’ a Beyoncé va ser la meva manera de fer-ho, tot i les crítiques rebudes”.

 

INTERSECCIONALITAT: SER DONA, NEGRA I NIGERIANA

Ngozi Adichie no només ha explicat de manera entenedora per què és necessari el feminisme. Un dels baluards dels seus postulats és la intersecció entre racisme i masclisme que planteja, tan oblidada pels feminismes occidentals, que han exclòs del relat la combativitat de les dones racialitzades tant dins d’occident com a fora. “Un dels grans mites que he de combatre és el que diu que el feminisme no és una cosa que vagi amb Àfrica, quan el feminisme occidental és el resultat de molts feminismes”.

Ngozi reivindica el paper que les dones jugaven a la cultura nigeriana abans del colonialisme, amb rols de gènere més igualitaris: “És clar que existia el patriarcat, però és innegable que les dones tenien rols de poder. Va ser el catolicisme victorià qui ens va dir que el seu lloc eren el dormitori i la cuina”. Per a l’escriptora, explicar aquesta interseccion és essencial per situar la lluita en el lloc correcte en cada context: “El feminisme és universal, les dones i els homes hem de ser iguals, però la manera com es manifesta és específica a cada cultura. Les seves interpretacions poden diferir per motius de raça, de classe o d’orientació sexual”. Aquesta visió està estretament lligada a una idea cabal del pensament de Ngozi, i la principal del TED Talk que la va fer viral: el perill d’una història única.

Pensament, creences i experiència en carn pròpia queden retratades en la literatura de Ngozi, amb la que l’escriptora reivindica feminitats diverses i les situa en el context històric del seu país. La seva primera publicació va ser For Love of Biafra (1998), una novel·la històrica situada durant la guerra civil de Nigèria per la independència de la regió sud-oriental del país, majoritàriament poblada per persones de l’ètnia igbo. L’èxit de la seva obra l’ha portat fins a la seva última novel·la Americanah (2013), on la protagonista és una noia nigeriana que va a estudiar als Estats Units. Difícil separar ficció d’autobiografia.

cccb Chimamanda Ngozi Adichie

Chimamanda Ngozi Adichie parla al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona a una sala plena a vessar. Maria Rubio

 

“A Americanah parlo del que és haver nascut en una comunitat majoritàriament negra i arribar als Estats Units. Jo mai m’havia plantejat que era ‘negre’ fins que vaig sortir de Nigèria!”. Tal com explica Ngozi, el racisme ha operat de manera molt diferent en latituds africanes: “No és el mateix ser de l’Àfrica occidental que ser de Sud-àfrica. Allà els colons van practicar l’Apartheid, aquí no s’hi van quedar… hauríem de donar-li les gràcies als mosquits i la Malària!”.

Per això, quan l’escriptora va arribar per primer cop als Estats Units no va voler abraçar aquesta identitat: “Va ser molt incòmode… ser negre era negatiu. Un dia un home negre de Brooklyn em va dir ‘Ei germana!’, i jo li vaig dir que no era la seva germana”. Ara a Ngozi diu avergonyir-la aquesta anècdota: “No ho vaig fer a Nigèria perquè el racisme mai va ser un problema. Jo em sento de l’ètnia Igbu i cristiana allà. Però als Estats Units abraço la identitat política de negra”.

O l’abraçes, o la pateixes. El context on et desenvolupes força una identitat sobre tu, explica Chimamanda Ngozi Adichie, que ha decidit no només abraçar aquestes identitats sino fer-ne literatura (i discutir-ne amb tothom que se li posi al davant).