La Marly Anzualdo fa 23 anys que busca el seu germà Kenneth. També ha hagut d’esperar 23 anys, fins al setembre de 2016, perquè el seu país sentenciï finalment que l’Estat peruà, sota el règim de Fujimori, va fer desaparèixer el seu germà, juntament amb un altre estudiant i un professor. Avui encara parla en present dels anys de recerca. 

LIMA. Ens trobem al Lugar de la memoria, la tolerancia y la inclusión social (LUM) on des del mes de març de 2016 hi ha una placa en record de les persones desaparegudes: El Estado Peruano nunca jamás dejará a sus hijas e hijos solos. Això és el que va passar, ens vam quedar sols. Quan vas a demanar justícia i no en trobes, a demanar explicacions i no en trobes, llavors no ets res, no ets ningú, no ets part de res i et pot passar qualsevol cosa”. Al costat de la placa commemorativa s’ha creat un espai on s’aniran penjant les plaques de les persones desaparegudes. La primera i l’única que hi ha és la d’en Kenneth Anzualdo.

L’any 2009, la Cort Interamericana dels Drets Humans (CIDH) va condemnar l’Estat peruà, i va donar així la raó a la família Anzualdo. La sentència obliga l’Estat a buscar en Kenneth, trobar-lo, viu o mort, fer un acte de desgreuge a la seva família i col·locar la placa amb el seu nom. “Crec que he sentit més alegria quan van crear aquest espai, que amb la pròpia sentència; ens satisfà, però més que alegria m’ha portat records, moltíssima pena i la certesa del que li van fer al meu germà. En canvi, el dia que van col·locar la placa vam congregar-nos aquí, vam cantar cançons i vam fer un altar amb rostres fets d’ombres per simbolitzar que són molts més els que ens falten…  van venir tot de persones amb qui ens trobem als carrers, com si fóssim una gran família, i junts vam sentir com l’Estat assumia el que va fer”.

La d’en Kenneth Anzualdo és l’única placa personificada que hi ha al LUMun exemple més de la impunitat pels crims comesos durant el fujimorisme. Marta Curull

No hi ha dades exactes de quantes persones segueixen desaparegudes al Perú. Actualment, l’aproximació puja fins a les 15.000 desaparegudes i més de 7.000 fosses. La majoria de denuncies continuen sense resolució en judicis oberts durant més de 30 anys.

Després d’encadenar diversos governs militars, l’any 1980 Sendero Luminoso va dur a terme la seva primera acció engegant una etapa d’extrema violència arreu del país en enfrontar-se, junt amb el Moviment Revolucionari Túpac Amaru (MRTA), contra les Forces Armades. L’any 1990, Alberto Fujimori va guanyar les eleccions peruanes i dos anys després va dissoldre el Congrés, va intervenir el poder judicial i va concentrar el poder polític. Aquell mateix any, els líders de SL i MRTA van ser capturats. Tot i això, la persecució per part de l’Exèrcit no va cessar. El grup més perseguit sota la dictadura fujimorista van ser els estudiants. Acusats de ser els més involucrats en la lluita armada van ser els més colpejats.

DESAPAREGUT

En Kenneth va ser dels darrers desapareguts, el 16 de desembre de 1993. Dos anys abans ja havia estat detingut. Un dia, la policia militar va entrar a casa seva, va regirar-ho tot, i va trobar uns mapes de motors dièsel que el germà gran d’en Kenneth i la Marly feia servir per la seva tesi d’enginyeria mecànica. Van endur-se en Kenneth acusant-lo de preparar explosius. El van alliberar al cap de 15 dies, sense càrrecs i amb l’obligació d’haver d’estar sempre disponible. Els mitjans es van fer molt ressò del cas i el fill gran de la família va haver de marxar del Perú perquè cap empresa el volia contractar.

“En aquell moment era un fet que els estudiants desapareixien de les universitats”

El 93, va haver-hi una manifestació estudiantil a Lima. Demanaven que s’apliqués el descompte universitari al transport públic. En aquella marxa, un grup de joves enregistrava la manifestació amb una càmera. Quan els manifestants se’n van adonar, van enfrontar-s’hi i van destrossar la cinta de vídeo. La gravació pertanyia al Servei d’Intel·ligència de la Marina de les Forces Armades que va decidir-se a recuperar la cinta a qualsevol preu.

El primer en pagar per aquest incident és en Martín Roca, en aquell moment Secretari de Premsa del Centre Federal d’Economia de la Universitat del Callao, company d’estudis d’en Kenneth. Va patir escorcolls i amenaces, va denunciar-ho i uns dies després ja no va tornar a casa, en Kenneth va ser l’últim en veure’l. Dos dies abans que hagués d’anar a declarar a la investigació del Martín, en Kenneth tampoc no va tornar mai més.

A en Kenneth Anzualdo el van fer desaparèixer dies després d’una manifestació estudiantil, com també li va passar al seu company de classe Martín Roca

En aquell moment, era un fet que els estudiants desapareixien de les universitats. El meu germà gran havia marxat feia sis dies i, per primera vegada, vaig sentir la càrrega de tota aquella situació”. La primera intuïció va ser pensar que l’exèrcit el tenia. Diverses vegades van anar a preguntar al comandant que havia detingut a en Kenneth l’any 91 que afirmava que de segur que ell els ho diria si el tingués. “Comencem a buscar. Tots els accidents, tots els hospitals. Els companys d’en Kenneth ens diuen que havia sortit de la universitat i havia agafat un autobús. Anem a l’estació, parlem amb tots els conductors i descobrim que el dia 16, un autobús va rebre un registre en què persones vestides de paisà, però armades, van acorralar-lo, es van endur una parella i un noi jove, i van donar instruccions al conductor de seguir la ruta sense aturar-se”.

“Una no menja bé, no dorm bé, no és vida el que viu. Quan busques no tens idea del temps, en perds la noció perquè vius amb l’ansietat i l’engoixa”

Malgrat això, el comandant va seguir afirmant que no tenia en Kenneth detingut. “Jo sempre vaig pensar que ens enganyava, però vam seguir buscant, amb els llavis secs. Amb aquesta recerca una no menja bé, no dorm bé, no és vida el que viu. Quan busques no tens idea del temps, en perds la noció perquè vius amb l’ansietat i l’angoixa, i si surt alguna notícia hi vas corrent”.

CORRUPCIÓ

L’any 94, el fiscal va acceptar la denúncia de la desaparició d’en Kenneth. En aquell moment, un home de les Forces Armades va acostar-se a la família per informar-los que el tenien en una base naval i que si pagaven diners el deixarien anar. “Una de les coses que més ràbia m’ha fet amb els anys, i que no s’explica del conflicte, és la corrupció. El fet que els que tenien a càrrec la justícia, s’aprofitaven de nosaltres quan més desesperats estàvem”.

“Els que tenien a càrrec la justícia s’aprofitaven de nosaltres quan més desesperats estàvem”

Durant dies van rebre pressions per pagar un rescat. El mateix els havia passat l’any 91 amb la primera denúncia, i per aquest motiu al principi s’hi van negar, “si en Kenneth té alguna responsabilitat, l’ha d’assumir davant de la justícia, nosaltres no paguem, perquè pagar és acceptar que és culpable”. Al final van cedir: van pagar per evitar alguna cosa pitjor, però un cop pagat el rescat, tots els interlocutors se’n van anar i ja no els van trobar més.

Mai no vam imaginar que ja l’havien assassinat. Per què li haurien volgut fer això? Aquest és un dubte que m’ha estat perseguint des del primer moment. Deien que havia tingut alguna cosa a veure amb Sendero. I per què no el detenien i jutjaven perquè assumís la seva responsabilitat? Sabem que ho hauria fet. No estava fugit, ni clandestí. Estava estudiant! Vivia en un domicili conegut, estava a punt d’anar a donar un testimoni! Per què havia de sofrir tant la meva mare, per què hem de sofrir tant nosaltres?”.

El derrocament de la llei d’amnistia de Fujimori va obrir la porta a començar a esclarir els fets ocorreguts durant el seu règim. Marta Curull

Hi havia tants indicis, que sempre van pensar que no podia ser que l’Estat l’hagués desaparegut. “El deuen tenir els senderistes, deu ser en alguna presó, potser ha perdut la memòria, ha patit un accident, ha fugit clandestí…. Aquests dubtes ens els van sembrar ells. Sempre donant-hi tombs, buscant, buscant, buscant… Ens recomanaven canviar-nos de casa, per tots els records que hi havia a la nostra, i la meva mare no volia. Si recupera la memòria i se’n recorda, tornarà aquí, a casa, i ha de trobar-nos-hi”.

FINAL DE LA DICTADURA

Encara amb el dubte, el 2000 va caure la dictadura, van començar les comissions investigadores del Congrés i es va començar a parlar públicament dels soterranis del Servei d’Intel·ligència de l’Exèrcit (SIE) i dels actes de la dictadura. “Tot i això, encara no podia creure que alguna cosa tan terrible li hagués pogut passar, vaig tardar temps en entendre que l’havien desaparegut perquè això va ser part d’una guerra”.

L’any 2000 va canviar les coses. Es van trobar tres quaderns on hi havia apuntades totes les persones que diàriament havien fet entrar als soterranis. Les denúncies de les desaparicions estaven arxivades sota la llei que el govern de Fujimori va aprovar per amnistiar a qualsevol persona involucrada en “la lluita contra el terrorisme” des de 1980. Amb el canvi de mil·lenni, la CIDH va fer caure aquesta llei d’amnistia perquè portava a la impunitat, així, es va poder seguir denunciant i investigant.

“Fins llavors havia pensat que ell estava bé per poder seguir endavant. Aquell dia vaig saber que el meu germà ja no tornaria”

És llavors quan es correlacionen les dates d’entrada als soterranis amb les denúncies per desaparicions. L’any 2004, l’advocat investigador fa arribar una còpia dels quaderns a la Marly. Quan arriba el 16 de desembre hi ha el registre d’un detingut a les deu de la nit. “Allà em va fer mal. Allà vaig plorar i per primera vegada, el meu plor va trobar repòs. Fins llavors havia de pensar que ell estava bé per poder seguir endavant. Aquell dia vaig saber que el meu germà ja no tornaria. Se’m va encendre la ràbia, la impotència. Tant hem buscat, tant hem caminat… i ell era aquí, a Lima”.

SENTÈNCIA

Des de 2004 tenia la certesa, sabia qui eren els culpables, però no ha estat fins aquest mes de setembre de 2016 que ha tingut una sentència nacional que ho demostri. “El van posar al Pentagonito i no es van conformar amb assassinar-lo, si no que a més a més van haver d’incinerar-lo, perquè van voler fer-lo desaparèixer, no van voler deixar cap rastre d’ell.

És la primera vegada, després del dictador, que l’Estat condemna dos alts càrrecs: l’assessor presidencial de Fujimori i el cap del Comando Conjunt de les Forces Armades, i se’ls ha condemnat per unanimitat. Ara però, encara han d’esperar que la Cort Suprema ratifiqui la sentència i, si no ho fa, aquesta quedarà en res i hauran de refer el judici.

“No es van conformar amb assassinar-lo, van haver d’incinerar-lo per fer-lo desaparèixer, no van voler deixar cap rastre d’ell”

On som ara és fruit de tota la feina que hem fet, ens hem de reconèixer les coses bones que hem guanyat. Però la veritat és que tot queda en no-res quan no trobes resposta, quan no trobes el que busques. I és que tot plegat va començar buscant-lo a ell. A ell no l’hem trobat, i sembla que totes aquestes petites victòries no siguin res”. Després d’anys de descrèdit, ara s’ha provat que El Pentagonito va existir, que milers hi van entrar, que hi havia un forn on cremaven persones i ara la batalla continua per aconseguir que s’intervingui aquest soterrani i s’hi busquin rastres. “Sabem que no tots van ser cremats, sabem que s’hi ha trobat restes. Potser no és el meu germà, però potser sí”.

L’esperança de la Marly era que la sentència obligués a obrir les portes de l’espai, buscar i fer-hi un monument que els recordi el què van fer, i aquesta lluita encara no l’han guanyada. “Una vegada vaig llegir que la diferència entre guanyar i perdre és continuar intentant-ho. Llavors em vaig dir, no m’importa la vida que em quedi, ho seguiré intentant”.

LA LLUITA

Amb tantes coses que ens anaven passant, al principi jo només buscava el meu germà i no pensava en tota la resta de persones desaparegudes. M’adono, però, que en Kenneth sí que sortia al carrer a protestar. És un xoc de realitat que ens hagi de passar tota aquesta situació tan forta per adonar-me’n. Un dia em vaig dir que sortiria a denunciar, a cridar, perquè la justícia no només és als jutjats, la fem nosaltres. Aquestes desaparicions forçades són sobretot per intimidar-nos. La gent que es mobilitza, la que s’organitza és la que els sembla més perillosa i aquestes desaparicions van ser per espantar-nos. Han fet això perquè tinguem por, doncs no en tindré”.  

En els darrers anys, la Marly s’ha convertit en una activista per la recuperació de la memòria històrica i la lluita contra la impunitat durant el fujimorisme. Marta Curull

Va començar a fer-se forta des de la Coordinadora Contra la Impunitat (CCI), pràcticament m’exigien que expliqués la meva història, que en parlés. Em van donar la confiança per fer-ho i així vaig sortir. Plorant, plorant vaig expressar-me, vaig exigir i vaig poder treure’m una mica tota aquesta ràbia de dins”. Va començar a parlar amb un nus a la gola i, poc a poc, ha anat guanyant aquest territori, fent campanya per la memòria i contra la impunitat als carrers i a les universitats, fent també campanya electoral contra Keiko Fujimori i contra la corrupció, vinculant lluites. “Teixint i agermanant-nos, movent-nos i creant aliances. Així he pogut anar començant a respirar de nou”. Ara segueix buscant dins la lluita, noves lluites i trobant la manera de guanyar-les.

La Marly acaba d’explicar la seva història i donem un tomb pel LUM. Han inaugurat una exposició temporal dedicada a les persones desaparegudes. Coneix tots el racons del museu. Hi ha una paret coberta de vitrines, algunes contenen pertinències de persones desaparegudes que els seus familiars han donat al museu. Altres segueixen buides demostrant que en són moltes més. No puc evitar pensar que durant tota la meva vida sencera, 23 anys, la Marly no ha parat de buscar, de lluitar, de perseguir justícia, de viure amb el dubte permanent de no saber què li havia passat al seu germà. I ara, amb una sentència ferma, però encara pendent d’aprovar a la Cort Suprema, continua la cerca i l’esperança de potser poder trobar les restes del seu germà.

BannerRevista