BRUSSEL·LES. El desplegament de soldats i la presència de furgons militars custodiant els emplaçaments més concorreguts de Brussel·les, com el  metro, les institucions europees, els edificis governamentals o les estacions de tren, és probablement la mesura més visible de les polítiques de contra terrorisme adoptades pel govern belga, que manté el país en el nivell 3 d’alerta terrorista d’una escala de 4. Una situació d’amenaça que va assolir el punt àlgid després dels atacs al metro i a l’aeroport de Brussel·les el 22 de març i que, des del gener d’aquest any, ha anat oscil·lant entre un nivell de risc mitjà i alt d’atemptat terrorista.

Al contrari que en el cas francès, el govern belga no ha declarat l’estat d’emergència en cap moment. Una situació excepcionalitat que afavoreix els abusos d’autoritat i que deixa a la població civil, sobretot als col·lectius estigmatitzats, en una sistemàtica posició d’inferioritat respecte a les autoritats que exerceixen el poder.

 

EL FORT DESPLEGAMENT DE SOLDATS

Tot i haver estat definida pel govern com una mesura extraordinària, les patrulles de militars ja porten més de 22 mesos custodiant els carrers de la multicultural Brussel·les amb l’objectiu de “garantir la seguretat dels ciutadans” segons declaracions de les autoritats. Encara que no es coneixen incidents greus a causa de la seva presència, la prolongació d’una mesura aparentment excepcional corre el perill de normalitzar-se entre la ciutadania. Una situació que organitzacions en defensa dels Drets Humans com Amnistia Internacional i Human Rights Watch -HRW per les seves sigles en anglès- han denunciat recentment a França, a causa de la quarta prolongació de l’estat d’emergència en un mateix any per part del govern francès.

L’organització HRW comptabilitza més de 2.000 soldats, armats i militarment uniformats, distribuïts arreu del país i amb una major presència a la capital europea. Una pràctica que va començar a principis del 2015, amb els llavors encara recents atacs terroristes al setmanari satíric Charlie Hebdo, i es va disparar amb els posteriors atemptats a París i Brussel·les, quan les autoritats belgues van desplegar tres quartes parts dels soldats que hi ha avui als carrers. La capital europea ha passat de tenir una presència militar quasi bé nul·la, que es limitava a afers de caire polític com cimeres europees i visites de caps d’Estat, a la incorporació de soldats en els principals espais públics, convertint les armes i les vestimentes militars en part del dia a dia de la població civil. Un cos militar format quasi en la seva totalitat per soldats homes, blancs i de nacionalitat belga, que no representen el gruix de la població multicultural que viu al país.

L’organització HRW comptabilitza més de 2.000 soldats, armats i militarment uniformats, distribuïts arreu del país i amb forta presència a la capital europea

La militarització dels carrers com a mesura de contra terrorisme adoptada pel govern belga sembla no ser una excepció en el vell continent, sinó la tendència actual d’una Europa que envers les amenaces i els reptes aposta per augmentar el pressupost en despesa militar.

Mural en record a les víctimes de l’atemptat terrorista a la parada de metro de Maelbeek, al districte europeu de Brussel·les, el passat 22 de març. Natàlia Queralt

 

MÉS INVERSIÓ EN DEFENSA

“No podem deixar que França defensi sola el seu honor a Mali”. Aquestes paraules pronunciades per Jean-Claude Juncker president de la Comissió Europea, en el clàssic discurs sobre l’estat de la UE el setembre passat, apel·laven a la cohesió i a la solidaritat entre els estats membres per potenciar la defensa i la seguretat com una de les prioritats de la Unió Europea. “Hem d’assumir la responsabilitat de protegir els nostres interessos i el nostre estil de vida europeus”. Per primera vegada en moltes dècades, Europa es sent amenaçada i insegura dins les seves pròpies fronteres. Una circumstància àmpliament aprofitada pels populismes europeus que amb un discurs xenòfob i simplista engreixen el nombre de vots amb cada nou atemptat indiscriminat contra la població civil.

Un discurs individualista i de visió eurocèntrica, que opta per augmentar la despesa militar i reforçar la seguretat exterior de la Unió Europea, mentre l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats qualificava a finals d’octubre aquest any com el més mortífer al Mediterrani, la fosa comuna més gran i una de les vergonyes d’Europa, on han perdut la vida fins a 3.800 persones.

Tres combois militars custodien l’entrada a l’estació de tren de Midi, un dels principals punts d’accés a la ciutat de l’aeroport de Zaventem. Natàlia Queralt

 

La proposta de la Comissió, que consisteix en crear un fons comú entre els estats membres per fomentar una major cooperació militar, no és un projecte nou. L’elecció de Trump com a nou president dels Estats Units, que ha condicionat la implicació del gegant americà a la OTAN a una major autonomia militar per part de la UE, i els successius atemptats que sacsegen Europa han accelerat els plans de la Unió Europea en matèria de defensa, que vol evitar duplicitats amb la OTAN i no menciona la creació d’un exèrcit europeu. Unes circumstàncies que han acabat per relegar a un segon pla les polítiques d’integració i l’enèsim intent per gestionar l’anomenada crisis dels refugiats, prioritzant la necessitat d’augmentar la despesa militar i reforçar la seguretat exterior enfront les amenaces internes i externes.

Mentrestant les patrulles de soldats seguiran custodiant els punts més concorreguts de la capital europea. Una mesura aparentment excepcional, que després de quasi dos anys operativa corre el perill de normalitzar-se entre una ciutadania que cada vegada considera menys estranya la presència de soldats al metro o de militars armats en espais concorreguts.