MONT-REAL. El Canadà és, per a molts, sinònim de parcs naturals, Justin Trudeau i hiverns freds. El Canadà francòfon és, també per a molts, el Quebec. Aquella regió que ha aconseguit celebrar dos referèndums independentistes (i que els ha perdut, dues vegades) i on es parla el francès amb un accent tan estrany que semblen americans intentant parlar la llengua de Molière. Però el Canadà francòfon no és (només) el Quebec.

A l’exterior del Quebec hi ha més de dos milions de persones que parlen francès. D’aquestes, més d’un milió el tenen com a llengua materna. La francofonia canadenca s’estén des de la Colúmbia Britànica (66.995 francòfons) passant per les planes de Saskatchewan (15.225 ) i arribant al Nou Brunswisk (236.100), on viuen els descendents dels Acadians, els primers pobladors francòfons del país. Però la concentració més gran es troba a Ontario, on viuen més de mig milió de persones que tenen el francès com a primera llengua.

La Melissa, la Josée i l’Émile són francontarians. És a dir, són de la província majoritàriament anglòfona d’Ontario, però són perfectament bilingües en francès i anglès des de la seva infància. Els seus orígens són diversos, com ho és el seu país. L’Émile és de pare egipci, que sempre li ha parlat en francès, i de mare canadenca. Ell es va educar en escoles francòfones a Ottawa. La Josée ve d’un poblet a pocs quilòmetres de la frontera amb el Quebec i és filla d’un matrimoni ontarià descendent dels quebequesos que es van instal·lar al territori fa 200 anys. I la Melissa, tot i ser de pares anglòfons, és també de descendència quebequesa i els seus pares la van inscriure en col·legis francòfons.

Canadà francès

Maria Rubio. Font: Organisme d’Estadística Nacional del Canadà

 

La pèrdua de la llengua francesa és una realitat palpable a la província d’Ontario. “Quan els quebequesos diuen que al Quebec s’està perdent el francès, em fan riure molt”, diu la Josée. “Sé que l’institut on vaig anar està caient a trossos”, continua, “perquè els adolescents prefereixen anar a l’anglòfon, que té més recursos”.  Els tres joves francontarians coincideixen: el francès era la llengua de l’escola però a fora tots parlaven en anglès. “Era més cool”, admet l’Émile. La cultura popular pròpiament francontariana va ser gairebé inexistent durant la seva adolescència. No va ser fins que es van instal·lar al Quebec que van aprendre a reconèixer i valorar la seva identitat francòfona. “Jo no tenia ganes de barallar-me per la meva llengua. Per això vaig venir al Quebec, era més fàcil. Només volia parlar la meva llengua tranquil·lament“, diu la Josée.

Normand Labrie, professor a la Universitat de Toronto i nomenat Cavaller de la Plèiade en reconeixement per la seva contribució a la francòfona ontariana, creu que el francès dels francontarians ha estat durant molts anys menys valorat que la resta. El francès de la comunitat francontariana tradicional d’Ontario provenia de migrants quebequesos que van arribar a Ottawa per treballar al camp i a les mines. “La seva llengua era més dialectal i molts d’ells tenien el sentiment de no parlar el francès correctament”. 

Efectivament, el francès d’Ontario està sovint esquitxat d’expressions traduïdes directament de l’anglès i d’un accent que no sol deixar indiferent. “Sempre he tingut un sentiment com si hagués de justificar el meu coneixement del francès i l’accent anglès que tinc a vegades”, apunta la Melissa

 

DAVANT L’INDEPENDENTISME QUEBEQUÈS

Tot i compartir la llengua, la relació entre la comunitat quebequesa i la francontariana no està exempta de tensions. Als anys 70, al Quebec van decidir deixar de ser canadencs-francesos per passar a ser ‘quebequesos’. Aquest canvi de terminologia, primer sociocultural, després legal, va ajudar a trencar els lligams de solidaritat que els unien amb la resta de comunitats francòfones del país. “Els francontarians van tenir la sensació que els abandonaven a la seva sort. Com si ja es donés per suposat que de totes maneres havien de desaparèixer d’un moment a l’altre”, explica Normand Labrie, des del seu despatx de la Universitat de Toronto.

Canadà francès

La Melissa lamenta que els quebequesos no simpatitzin amb la realitat francontariana. ARNAU CUNTIES.

La Josée creu que molts mont-realesos veuen els francontarians com a quebequesos que viuen fora. “Jo, abans de venir al Quebec no sabia res de la política quebequesa ni dels actors de moda. No havia ni vist una sola pel·lícula quebequesa!”, exclama. Segons la Melissa, els quebequesos no acaben de ser conscients de la realitat francontariana. “La gent de seguida canvia a l’anglès quan veuen que tens un accent una mica estrany, sembla que no puguin entendre que puguis ser ontarià i parlis francès”, explica.

Quan les aspiracions independentistes quebequeses van materialitzar-se en referèndums pocs anys després, el sentiment de desconnexió entre les comunitats de parla francesa del Canadà es va accentuar. De manera general, els francòfons d’Ontario no van seguir ni es van solidaritzar amb el moviment polític que vivien els seus veïns.

“Si els quebequesos esdevenien cada vegada més autònoms, la resta de francòfons estarien cada dia més i més aïllats”, explica Labrie, “i això comportaria ser vigilats més de prop pels anglòfons, majoria en el seu territori, ja que aquests els considerarien una altra expressió del problema quebequès”, conclou. “Jo recordo la por de pensar: què ens passarà a nosaltres si ens separem? Tot el que queda de francès fora del Quebec desapareixerà”, explica l’Émile. La Josée coincideix amb ell: “Sí, crec que tots els francontarians vam passar molta por. Després de barallar-nos tant per tenir l’educació en francès…”

 

LA PROHIBICIÓ DE L’EDUCACIÓ EN FRANCÈS

La Josée es refereix al Reglament 17, una llei del govern ontarià que va prohibir l’educació en francès durant quinze anys a les escoles de la província: del 1912 al 1927. Quasi cent anys després, el govern va demanar perdó: “Avui, en nom del govern d’Ontario presento les meves disculpes a tots els francontarians”, declarava Kathleen Wynne, primera ministra d’Ontario, el 22 de febrer del 2016. Tot i així, els francontarians encara en noten les conseqüències i la degeneració de la llengua a la regió n’és només un exemple.

Les raons per les quals el govern va decidir imposar l’anglès en un Canadà tot just acabat de néixer varien d’una font a l’altra. Per a alguns, el reglament seguia la moda intel·lectual del moment que creia que el bilingüisme podia causar retards en l’educació. Per a altres, el reglament pretenia protegir-se de l’onada de canadencs francesos, com es coneixia en aquella època als quebequesos, que migraven del Quebec a Ontario. Sigui com sigui, el Reglament 17 va venir acompanyat d’amenaces i eliminació de finançament a totes aquelles escoles i mestres que no l’acatessin. Com no podia ser d’altra manera, va generar una convulsió interna dins la societat ontariana.  

La repressió lingüística de principis de segle XX ha deixat seqüeles en l’ús de la llengua avui dia

La Josée explica com el seu besavi va decidir organitzar una escola clandestina al seu garatge. Els nens i nenes del poble de famílies francòfones no s’en sortien en una escola anglòfona imposada. “El meu pare encara guarda la carta que va rebre del govern amenaçant-lo i imposant-li una multa de 500 dòlars” diu tota cofoia abans d’afegir “ara, al poble, li han dedicat una placa”. El besavi de la Josée i tots els francontarians que van oposar resistència al Reglament 17 van guanyar la batalla.

L’any 1927 el govern va revocar la llei en una barreja d’interès polític i resposta a les pressions que l’Església i la societat francòfona havien vehiculat a través de protestes. Tot i així, el govern provincial no va reconèixer i normalitzar l’educació en francès fins ben entrats els anys 60 i no va ser fins als anys 80 que Ontario va reconèixer oficialment el dret dels francòfons a rebre la seva educació primària i secundària en la seva llengua.  

Canadà francès

El besavi de la Josée va crear una escola clandestina quan es va prohibir l’educació en francès. ARNAU CUNTIES.

 

Vol dir això que la situació dels francòfons està totalment normalitzada en la actualitat? Durant els anys 90, el govern conservador del moment va decidir tancar l’hospital Montfort, un hospital que oferia atenció sanitària en francès a l’est de la província. La mobilització social va ser immediata i va acabar derrotant, una vegada més, les polítiques unilingüístiques.

Normand Labrie reconeix que encara hi ha algunes tensions, com a la capital del país, Ottawa. La ciutat acull funcionaris bilingües d’arreu del país que treballen en el govern federal, però també francòfons vinguts del Quebec i altres parts del món. Ottawa és, de facto, una ciutat bilingüe, però l’Ajuntament es resisteix a declarar-s’hi formalment. “Seria molt senzill per a Ottawa declarar-se bilingüe i estaria molt ben vist, però els polítics municipals s’hi resisteixen acusant raons econòmiques” explica Normand Labrie.

Si Ottawa es declarés ciutat bilingüe, el govern ontarià l’hauria d’inscriure a la llei dels serveis en francès, que reconeix el dret dels ciutadans a ser atesos en francès pels serveis públics. La despesa pública que això suposaria és el que alguns membres del consistori al·leguen per esquivar la resolució d’aquest conflicte.

La comunitat francontariana reivindica el dret a parlar la seva llengua per mitjà d’organitzacions culturals com el Centre Francòfon de Toronto

Labrie conclou recordant que “històricament hi ha hagut una dominància dels anglòfons en el conjunt de la vida social de la ciutat, i no en volen perdre el control”. Després de l’onada de protestes socials que va generar l’intent de tancar l’hospital Montfort, la lluita pels drets francòfons a Ontario no s’ha aturat. Diverses associacions com ara el Centre Francòfon de Toronto creixen i es diversifiquen cada any amb serveis a la comunitat de tot tipus: des de serveis mèdics fins a ajudes a la integració a la ciutat.

De fet, i tal i com apunta també Normand Labrie, el futur de la francofonia d’Ontario resideix segurament a les mans dels migrants que arriben a la ciutat i que fan créixer la vida francòfona. Els moviments migratoris porten al país i a Ontario una gran diversitat de persones migrants, sovint altament qualificades, i provinents de tota la francofonia mundial. És precisament aquesta diversitat el que ha acabat per normalitzar els diferents dialectes del francès, tot convertint-los en una riquesa.

 

revista hemisferia banner