NABLUS (Palestina). “Recordo l’olor de les taronges”. És un aroma difícil d’oblidar malgrat allunyar-se dècades en el temps. L’Issa Musami va deixar casa seva el 1948. “A Jaffa tenim moltes fruites però les millors són les taronges. Fins i tot ara, l’Estat d’Israel ens agafa taronges d’allà”, evoca amb un posat d’indiferència. “Recordo com jugàvem entre els tarongers, érem nens”.

Ara, els infants corren entre carrerons tan estrets que els obliguen a frenar i a passar de costat. Esquiven els tomàquets aixafats i els paraigües trencats que s’acumulen al terra i salten els cables que els fan de trampa en la seva corredissa. Els néts i fills de l’Issa no han conegut Jaffa però saben que allà es troba casa seva. Aquest cúmul d’edificis sobreposats, on han nascut i crescut, no és la seva llar. Al camp de Balata, a la ciutat de Nablus, al nord de Cisjordània, hi ha més de 30.000 persones que s’ofeguen en el claustrofòbic espai de 0,252 quilòmetres quadrats.

El nivell de pobresa als camps ha augmentat des de la segona intifada i ja arriba a nivells del 60%

Malauradament, Balata pot presumir de ser el camp de refugiats més densament poblat de tot el territori de Cisjordània i un dels espais amb més sobrepoblació d’arreu del món. Durant la guerra de 1948, les famílies palestines residents principalment a les ciutats de Jaffa, Haifa, Aled i Safad van ser expulsades de les seves llars i es van instal·lar en tendes de campanya al nord de Nablus l’any 1950. Al cap d’una dècada, la UNRWA –acrònim de l’Agència de Nacions Unides pels Refugiats de Palestina al Pròxim Orient– els va oferir construir blocs de formigó on instal·lar-se de manera definitiva mentre els refugiats es mantenien a l’espera de poder tornar. Ara bé, les famílies han anat augmentant, el conflicte no s’ha solucionat i les cases ara creixen cap al cel.

 

Les portes de les cases als camps sempre estan obertes ja que les relacions entre els seus habitants són molt properes i acostumen a veure’s cada dia. Andrea López

 

La història es repeteix als camps d’Askar, coneguts com el Vell Askar i el Nou Askar. Més de 18.000 persones viuen en el reduït espai de 0,119 quilòmetres quadrats, entre una sensació de claustrofòbia i asfíxia. Els primers refugiats van arribar de pobles de l’àrea de Lydd, Haifa i Jaffa l’any 1950 però l’intens creixement demogràfic del camp durant la dècada dels 50 i 60 va obligar les Nacions Unides a habilitar el que avui es coneix com Nou Askar, a un quilòmetre del camp original. Aquest segon espai, però, no rep el reconeixement de camp de refugiats per part de la UNRWA, la qual cosa exclou els seus habitants de rebre serveis sanitaris, educatius o de transport –a menys que es desplacin fins el camp de Vell Askar.

 

CARRERONS SENSE SORTIDA

Pels passadissos que creen la successió de cases a Balata s’hi amaguen avorrits alguns joves i altres no tan joves que conformen part del 55% d’atur que hi ha al camp. Abans de la segona intifada, els palestins podien anar a treballar al territori de l’Estat d’Israel –el que ells anomenen 1948’s lands (les terres del 1948, en català)–, però ara no tenen permís per fer-ho. Aquesta conjuntura ha agreujat els nivells de pobresa fins el 60%.

“La pobresa i l’atur tenen molts efectes negatius sobre les persones; algunes esdevenen lladres, traficants de drogues o altres negocis il·legals com a via de supervivència”, explica Ibrahim Jammal, el coordinador de les activitats del Jaffa Center a Balata. Els dies són llargs al camp i, davant la manca de solucions, hi ha persones que es veuen abocades al treball sexual o a les drogues, relata Ahmad Sulaiman, voluntari en una de les múltiples ONGs que donen suport als habitants de Balata.

Badran: “Jo vull deixar Palestina perquè em resulta impossible viure aquí en aquestes condicions. Però què passa amb la gent que no té la possibilitat de marxar?”

La família tipus dels camps de refugiats compta amb cinc fills de mitjana, la qual cosa augmenta aquesta càrrega per tirar endavant econòmicament tota la casa. “Hi ha moltes persones amb diversitats funcionals mentals ocasionades per la pressió, pel fet de no tenir font d’ingressos per subsistir”, explica l’Iad Hatib que treballa a la clínica de les Nacions Unides a Balata.

A Nou Askar hi ha més de 3.000 menors de 18 anys. “El principal problema és que no hi ha oportunitats per a aquests nens, tenen molta energia però es passen el dia al carrer perquè no hi ha espais per a ells per jugar”, denuncia l’alcalde de la municipalitat de Nou Askar, Moamar Abu Kishek.

 

Carreró entre cases a Balata, on juguen nens palestins

La vida dels nens dels camps de refugiats, com aquests de Balata, passa al carrer. Andrea López

 

“L’Estat d’Israel ha ideat un sistema molt complex per forçar els palestins a emigrar de casa seva”, explica Mahmoud Badran, voluntari al Keffiyeh Center de Nou Askar i habitant del camp. “Jo vull deixar Palestina perquè em resulta impossible viure aquí en aquestes condicions. Però què passa amb la gent que no té la possibilitat de marxar?”, es pregunta.

 

DE COGNOM, REFUGIAT

En Majd Sereyeh és un noi de 21 anys que balla dapke, la dansa tradicional palestina. Amb els seus moviments, ha arribat a França, Espanya o Itàlia però mai ha estat a Jerusalem. “Israel sempre em denega el visat per anar a Jerusalem o a Jaffa, d’on és la meva família, però em permet anar a Europa”, explica indignat. En Majd critica també els governants palestins, sense por a la repressió de l’Autoritat Palestina (AP): “No tenim cap mena de drets; el teu nom com a refugiat és un problema per ells”, es queixa fent referència a la indiferència dels dirigents palestins cap al seu poble.

“Si els palestins ja són considerats per defecte ciutadans de segona, els refugiats que viuen als camps es troben en un estatus inferior”, afirma l’alcalde Moamar Abu Kishek. Els prejudicis dels habitants de la ciutat envers els que viuen al camp són preocupacions presents en cada conversa amb els joves dels camps. “No et pots casar amb una noia de la ciutat; si vols fer-ho, has d’estalviar i recol·lectar molts diners pel casament”, comenta en Mahmoud.

Les Forces de Defensa Israelianes (IDF) irrompen cada nit al camp per arrestar alguns dels seus habitants

Als joves del Keffiyeh Center a Nou Askar els inquieta l’abandonament de la seva gent. “La majoria de les persones que viuen al camp pensa en migrar; deixar el camp i no tornar mai”, lamenta en Majd. “Això és un problema causat pel sistema israelià: volen que marxem i deixem el nostre país, per això construeixen la idea de marxar en cada ment palestina”. Però la joventut és molt conscient de les intencions dels governants israelians i es mostra contundent en la seva resposta: “Si deixo la lluita per algú altre, perdrem”, afirma en Majd. “Hem d’estar units per lluitar contra el problema”.

 

LA IMPUNITAT NOCTURNA

Els joves que viuen al camp són educats en el record d’aquella llar que mai han conegut i en la ràbia cap a la ocupació. “La meva àvia va viure tots els fets del 1948 i va morir fa 6 anys però ella ens ho explicava tot”, rememora en Majd. Fins als últims dies, la seva àvia alimentava l’anhel del retorn a Jaffa, on vivia amb el seu marit fins que en van ser expulsats. “La gent gran hi creu, i vol que nosaltres tampoc perdem l’esperança de retornar”, explica orgullós.

Però la generació d’avui ja no té forces per lluitar amb pedres contra l’enemic de l’uniforme. Les Forces de Defensa Israelianes (IDF en les seves sigles en anglès) irrompen al camp a diari. Sovint, ho fan a la matinada amb el pretext de buscar alguns dels joves més actius políticament o obertament contraris a l’ocupació. Entren a les cases, destrossen tot el que es creuï al seu pas i no dubten a fer ús de la força. “Les IDF tenen impunitat per fer el que vulguin. No hi ha autoritat que els pugui aplicar cap càstig si, en una de les seves irrupcions nocturnes, maten o fereixen algú”, es lamenta la Bayan Badran, resident al camp de Nou Askar. Dos dels seus oncles van viure detencions violentes, una de les quals va acabar amb la vida d’un d’ells.

“Els camps són el símbol del dret a retorn”, afirma l’Ibrahim Jammal

Els habitants del camp són víctimes de les violentes incursions de les forces israelianes al camp i són conscients que persegueixen un únic objectiu: “Volen destrossar les generacions futures. Si m’arresten i em passo sis mesos en una presó israeliana, tornaré amb ganes de treballar, fer diners i tenir cura de la meva família”, explica en Mahmoud, “però ja no voldré seguir lluitant per una causa que m’hauran fet veure com perduda”.

 

Dos joves d'esquenes a Askar, Palestina

En Mahmoud Badran i en Majd Sereyeh han nascut i crescut al camp de Nou Askar i són voluntaris al Keffiyeh Center. Andrea López

 

I així, cadascuna de les persones que s’aboquen a la porta de les seves cases al camp rememora que té un fill, un germà o un marit complint condemna a una presó israeliana, però a cap els fa falta concretar-ne el motiu. Només una mirada de resignació, buida d’esperança. “A la gent gran ja no li importa”, explica en Majd, “s’han cansat, s’han avorrit de parlar”.

 

BALATA, LÍDER EN LA LLUITA

L’imaginari occidental encara rememora la segona intifada (2000-2005) amb la imatge d’uns infants llençant pedres contra els tancs israelians. Nablus va ser un dels escenaris protagonistes d’ambdues intifades, sobretot en la més recent. “Els camps són el símbol del dret a retorn”, explica l’Ibrahim Jammal. “Els seus habitants tenen drets, que els pertanyen i han de defensar”.

Jammal recorda com l’espurna de les intifades va prendre’s al camp de Balata, d’on es va estendre per tot el territori de Cisjordània. “Durant la segona intifada, 500 màrtirs de Balata van perdre la vida i gairebé 5.000 persones van ser empresonades”, recorda. Ell mateix és un dels més de 3.000 ferits del camp que pateixen seqüeles fins a dia d’avui.

“Durant la segona intifada, 500 màrtirs de Balata van perdre la vida i gairebé 5.000 persones van ser empresonades”, recorda en Jammal

Les condicions de vida es van agreujar durant la segona intifada. Aquells nens que llençaven pedres ara són joves que no han oblidat com la seva infantesa es va truncar. “Estàvem sota un règim de toc de queda, no teníem ni electricitat, ni aigua ni escola”, explica en Majd. “Estàvem fora del món”. Els joves recorden episodis que se’ls han quedat gravats en la memòria i han alimentat el seu rebuig a l’ocupació israeliana. Una nit, un helicòpter israelià que voleiava sobre el camp va llençar una bomba que va deixar cinc morts i vuit ferits. “Com que el cementiri està fora del camp, vam haver d’enterrar els cinc màrtirs al pati de l’escola”, explica en Majd amb un gest abatut.

“Recordo el meu pare anant casa per casa per demanar aigua per a les meves germanes”, rememora en Mahmoud. La història de la seva família però, difereix de la majoria de llars, que van haver de sobreviure sense el principal suport econòmic de la casa. “Les forces israelianes van forçar els nostres pares a deixar el camp i els van empresonar sense aigua ni menjar”, explica en Majd. “Els tractaven com gossos”, afegeix. La Fatina Sha’er del camp de Balata recorda com durant la intifada va haver de donar a llum al seu fill a casa perquè les ciutats estaven rodejades per controls i tancs i no hi havia serveis de cap tipus. I així es van succeint les històries.

 

L’OBLIT DE LA COMUNITAT INTERNACIONAL

El paper de les Nacions Unides va ser cabdal durant la creació dels camps –on proveïen els serveis bàsics per a totes les persones que havien hagut de fugir de casa seva–, però a dia d’avui la presència de l’organització sobre el terreny té moltes fissures. “Després dels acords d’Oslo, les Nacions Unides han reduït els seus serveis aquí”, explica en Jammal. “L’ONU no volia seguir subvencionant la nostra educació, així que va decidir unificar classes fins a concentrar un total de 60 estudiants per aula”, cita com a exemple de la disminució del nivell educatiu.

L’Iad Hatib treballa a la clínica que van instal·lar les Nacions Unides al camp a la dècada de 1950. “El servei és molt dolent, amb prou feines ajuden”, reconeix. “Quan aquesta gent va venir aquí, no tenien res: ni casa, ni diners, només es tenien a ells mateixos”, explica. Les diferents generacions que han anat vivint al camp no han tingut accés a una bona educació i l’empitjorament de les condicions docents ha repercutit en un major abandonament escolar.

 

Escola de Nacions Unides a Balata

Les Nacions Unides proveeixen serveis d’educació als nens de Balata, tot i que la seva presència s’ha reduït a la meitat des dels acords d’Oslo. Andrea López

 

“Durant la intifada, vivíem sota el toc de queda i no podíem anar a l’escola”, conta en Majd Sereyeh de Nou Askar. “Ara és diferent, aquí els nens no volen anar a l’escola; l’odien perquè no estan acostumats a anar-hi”. En Majd recorda com, durant la intifada, qualsevol problema al camp feia que tanquessin els centres educatius i com tots els nens es passaven el dia al carrer amb la seva mare. L’educació, per tant, anava molt lligada a la provisió familiar.

Per això, moltes de les ONGs presents al camp intenten corregir aquests dèficits educatius i de coneixement als infants i als més grans. El Keffiyeh Center, a Nou Askar, o el Jaffa Center, a Balata, estan situats dins dels camps i ofereixen cursos d’anglès, tallers per dones, campaments d’estiu i hivern, entre moltes altres activitats. Nablus és un important centre d’ajudes del tercer sector, amb una àmplia presència de voluntaris internacionals i locals.

Dins dels mateixos camps, les xarxes locals també s’organitzen per millorar les condicions de vida. Els habitants de Nou Askar, per exemple, no tenen dret a votar a les eleccions de Nablus, motiu pel qual un comitè popular és l’encarregat de la municipalitat del camp. Tot i la presència de diferents partits polítics, la seva vertadera funció és fer de “paraigua de les ONG”, com descriu el recentment elegit alcalde Moamar Abu Kishek.

 

EL CALIU DE LA GENT

La deixadesa per part de la comunitat internacional es contraposa amb la solidesa de les xarxes de suport intrapersonals. “Després del Naqba, aquestes van començar a augmentar”, explica l’Ibrahim Jammal de Balata. “Les condicions de vida han fomentat l’amabilitat i han enfortit les relacions entre els habitants del camp”. La Bayan Badran ha nascut i crescut al camp de Nou Askar i explica que no hi ha violència entre la gent del camp. “Intentem veure’ns cada dia i ens preocupem els uns pels altres”, relata alegrement.

Però a les seves cases al camp la majoria conserven la clau de la seva antiga llar. A l’entrada dels camps de refugiats hi ha una gran clau amb una inscripció en àrab que reclama el seu dret a retornar. El sistema no els fa sentir habitants de ple dret, sinó convidats en trànsit. “A vegades em pregunto a mi mateix per què Déu m’ha fet palestí, per què visc en aquest camp”, es lamenta en Mahmoud Badran.

Quan se l’interpel·la per una solució al conflicte, l’Ibrahim Jammal no troba una resposta contundent, però dubta menys pel que fa al seu futur: “dóna’m una tenda vora el mar i seré feliç, no com ara vivint en aquest camp”.