SANTIAGO DE XILE. Beure una tassa de cafè i contemplar cossos femenins a qualsevol hora del dia com a pràctica habitual. Aquest és l’esquema dels anomenats cafés con piernas, uns establiments “made in Xile” on les begudes són servides per dones vestides amb roba molt sensual, sigui un vestit cenyit, malles ajustades o res més que un biquini. Les noies, sempre amb l’etiqueta de “bonitas” o “con buena presencia”, interactuen amb una clientela majoritàriament masculina, portant-los la comanda amb un somriure, un tracte “carinyós” i unes “buenas piernas”. La quotidianitat d’aquests cafès, que al centre de la capital sumen al voltant d’un centenar i comparteixen vorera amb sabateries o restaurants, topa amb un seguit d’acusacions i estigmes que els relaciona amb prostitució encoberta i explotació de menors.

Santiago de Xile, 11 del matí. Un grup d’estrangers està parat davant del Café Haití, un dels establiments clàssics ubicat al centre de la ciutat. Observen el local, de vidres transparents i lluminosos, mentre el guia que els acompanya els explica que allò que veuen és un “café con piernas”. Mirant les cambreres del local, que amb vestits negres i talons exagerats com a uniforme destaquen en l’ambient diàfan de l’espai, escolten l’origen d’aquests establiments, que es remunta a l’època de Pinochet. Amb el toc de queda, la dictadura va eliminar la vida eròtica nocturna que hi havia al país, fent que de nit tothom es reclogués a l’àmbit privat de casa seva. En conseqüència, la sexualitat i l’erotisme van moure’s al dia, i així van trobar en els cafès el seu temple d’acció i es va assimilar la pràctica com una part més de la cultura.

L’origen d’aquests establiments es remunta a l’època de Pinochet

L’antropòleg social Devanir Da Silva, que va estudiar el fenomen en l’article Masculinidad y café con piernas, té clar que la persistència d’aquests en ple segle XXI té a veure tant “amb la vida privada i la forma de ser dels xilens” com amb “un ordenament patriarcal present, inclús, en l’espai urbà”. Per a ell, aquests “són un exemple més de la lògica dels privilegis masculins”, cosa que explica que els cafès no estiguin mai concentrats en un únic “barri vermell”, sinó fragmentats i adaptats per saciar “la lògica dels diferents consumidors”. I aquesta lògica diferenciada va més enllà de la ubicació dels cafès. Es basa, precisament, en el grau de sensualitat que s’hi dóna, que es tradueix en l’hermetisme dels espais i la quantitat de roba que duen les noies que hi treballen.

Cafés con piernas

Una treballadora atén un client al cèntric Cafè Haití. Marina Riera.

Així, es podria parlar de dos tipus de ‘cafés con piernas’. El primer seria el representat per les cadenes Café Haití o Café Caribe. Locals acceptats per la majoria dels xilens on els vidres transparents permeten veure què passa a dins; legitimats, en paraules de Da Silva, “perquè no hi ha secrets a dins”. La segona classe, segons l’antropòleg “el cafè amb cames pròpiament dit”, correspon als cafès que, semitapats amb una cortina o completament tapats amb vidres tintats, no permeten als vianants que passen pel davant veure què passa al seu interior.

Els cafès estan fragmentats per a saciar “la lògica dels diferents consumidors”

En altres casos, com va ser el del pioner Barón Rojo, només permeten insinuar la presència i el moviment de cames masculines i femenines dins del local. De fet, aquest cafè va obrir el 1994 amb vidres foscos fins a l’alçada dels malucs, i per tant, des de fora només es veia el logotip del cafè dibuixat sobre el vitrall amb cames a sota: literalment, un cafè amb cames.

Seguint el patró heteronormatiu dels cafès, les cambreres es presenten com el subjecte desitjat pels homes que els freqüenten i que, alhora, paguen els seus serveis. Això suposa que, cosificades com a objectes bonics dins d’uns patrons estètics patriarcals, competeixin entre elles per aconseguir tenir les màximes fitxes de begudes a la seva guardiola.

 

 

RITUAL D’INTERACCIÓ SEXUALITZADA

Els cafès van néixer com un petit ‘oasi’, ‘un món d’il·lusió’ on trencar amb l’ordre i la moral establertes. En paraules de Da Silva, són el símbol d’una doble vida. Com a vianant un no veu res des del carrer, però paradoxalment, l’interior dels establiments estan plens de miralls multiplicadors que donen accés a les noies i a tots els angles dels seus cossos, que en aquests segons cafès són coberts amb petits biquinis suggeridors. Per l’antropòleg, això, juntament amb l’existència d’elements eròtics com els ‘minuts feliços’ – en què les cambreres mostren els pits nuus -, són part de la lògica de la doble moral xilena, que “va del no res al tot”.

Una lògica que converteix un costum tan quotidià com anar a prendre un cafè en una interacció sobresexualitzada que suma altres factors. Un client paga 700 pesos (1€ aproximadament) per prendre un cafè, però alhora veu un cos amb qui després pot parlar. “És un 3×1; pel preu de la beguda rep un lap dance i una sessió psicològica sense pagar més” resumeix Da Silva.

Cartell café con piernas

Els anuncis en cerca de treballadores sempre tenen com a requeriment indispensable la bona presència. Marina Riera.

 

EL FANTASMA DE LA PROSTITUCIÓ ENCOBERTA I LES MENORS

És en aquest segon tipus de cafès on aquestes acusacions es fan presents. El fet que siguin tancats i que en molts casos cobrin entrada, ha despertat les sospites dels polítics i la Policia d’Investigacions (PDI), que des del 2014 ha clausurat més de 30 locals. “La majoria dels tancaments, però, han estat per incomplir els estàndards sanitaris; mai per l’argument de la prostitució encoberta” afirma Da Silva, convençut que aquesta es dóna.

Denisse Araya, directora executiva de l’ONG Raíces – que des de 1998 treballa en la investigació i prevenció de l’explotació sexual i el tràfic d’infants, adolescents i dones -, critica que mai no s’atribueixen els tancaments a la prostitució perquè “el país no vol reconèixer el problema” de l’exercici clandestí del comerç sexual. Tot i que a Xile la prostitució no és una pràctica il·legal,  sí que està penada quan involucra menors d’edat, tràfic de persones o quan hi ha un ús de la força per l’accés carnal.

“La majoria dels tancaments han estat per incomplir els estàndards sanitaris i no per la prostitució encoberta”

En aquest sentit, segons Araya, en alguns cafès con piernas es dóna una doble infracció; la prostitució, “prohibida en qualsevol cafè” i la contractació de noies menors d’edat per treballar-hi. “Des de Raíces hem posat un seguit de denúncies sobre la presència de menors treballant als locals” explica Araya, tot lamentant que, per contra, quan la policia entra en una batuda, “mai les troben perquè les amaguen”. Tot i defensar amb certesa que el comerç sexual es dóna en alguns cafès, la directora de Raíces també té clar que aquests mai no es dedicaran a practicar el tràfic amb les noies perquè “no en tenen necessitat: les contracten i prou”. Les visites i controls d’identitat freqüents de la PDI desmotiven aquesta pràctica, que en cas de detectar-se pot suposar als contractants multes econòmiques d’1,3 milions de pesos (uns 1800 euros) o penes de fins a cinc anys de presó.

Cafés con piernas

Els establiments només obren durant el dia i no venen begudes alcohòliques. Marina Riera.

MÉS ENLLÀ D’UN SIMPLE CAFÈ

Per Da Silva, però, és important veure els cafès com una realitat complexa que no sempre va lligada a la prostitució. Com moltes de les dones que hi treballen, veu la feina als locals com un treball més i una font d’ingressos fixos en un país on la precarització laboral augmenta any rere any. “Moltes noies universitàries treballen als cafès per pagar-se els estudis” afirma l’antropòleg, afegint que han de fer front a la “classificació injusta” de ser prostituta que molta gent automàticament associa als cafès; s’enfronten a la trampa moral del sistema neoliberal que requereix ingressos però deslegitima èticament certs oficis.

“Cal entendre els cafès sense caure en la representació simplista de prostitució i exotisme que sovint es dóna”

Els cafès són, per ell, un fenomen típicament xilè travessat per molts temes i que cal entendre sense caure en la representació simplista de prostitució i exotisme que sovint es dóna des dels mitjans o parts més conservadores de la societat. “Cal una mirada realista dels cafès, perquè si només se segueix el discurs merament moral un els eliminaria immediatament”, sense posar sobre la taula temes de fons com el món laboral de les noies que hi treballen, l’ordenament urbà de la ciutat, l’estat incert del comerç sexual al país o la moralitat i el conservadorisme xilè. En definitiva, sense veure aquests espais com a part de la diversitat social i circumstancial dels xilens, “on també hi ha homes que hi van en cerca d’ajuda psicològica i dones que hi treballen per cercar una independència econòmica”.

Tot i això, altres veus, com Araya, defensen que la quotidianitat d’aquest fenomen no justifica en cap cas la seva existència. Aquests cafès, per ella “una vergonya nacional”, no són més que un reflex del “cartutxisme” i de la “cultura tremendament patriarcal” del país, que al seu parer, “ningú vol reconèixer” però que cal seguir denunciant.