ROMA. Tot i que no són majoria, ja són un nombre considerable els estats que han legalitzat el matrimoni homosexual a tot el món. Existeix un altre grup que reconeix les denominades unions civils entre parelles del mateix sexe, tot i que a aquestes no se’ls atorga en aquest cas l’estatus de matrimoni. En el cas de la Unió Europea, són 19 d’un total de 28 els països que han legalitzat o bé les unions civils o bé el matrimoni homosexual. A Itàlia però no hi ha cap mena de regulació en aquest sentit. Tot i això, la societat sembla estar a favor de majors reconeixements cap a les parelles homosexuals i, a poc a poc, es van fent passes en aquesta direcció.

 

LA SITUACIÓ ITALIANA

El govern italià, encapçalat pel primer ministre Matteo Renzi, fa temps que diu que cal regularitzar la situació de les parelles homosexuals. El cert, però, és que ja han passat més de dos anys i mig des que l’exalcalde de Florència es mudés al Palazzo Chigi -residència del primer ministre italià- i prengués les regnes del govern i, tot i algun intent, encara no s’ha avançat gaire en aquesta matèria. Les últimes declaracions asseguren que a començaments del 2016 s’hauria d’aprovar la llei de les unions civils.

El terme unió civil, de fet, és una via intermèdia que paradoxalment no acaba de fer el pes ni als favorables ni als contraris a la legalització del matrimoni homosexual. Així, els primers ho veuen com un pas endavant necessari però no encara suficient. Els segons ho interpreten com el començament d’un camí irreversible cap al matrimoni homosexual -és un mecanisme legal que ja s’ha aplicat a França i el Canadà, expliquen- i així ho denuncien.

El terme unió civil és una via intermèdia que no acaba de fer el pes ni als favorables ni als contraris a la legalització del matrimoni homosexual

POSICIONS ENFRONTADES

En paraules d’Alfredo Mantovano, jurista i exsenador del partit Poble de la Llibertat (PdL) i un dels principals exponents del moviment contrari a les unions civils, les persones homosexuals ja gaudeixen d’un gran nombre de drets. En l’actualitat, n’hi ha tres que no tenen reconeguts: el dret de legítima successió, una pensió en cas de mort de la parella i la possibilitat d’adoptar. “Jo repto qui ho vulgui a considerar que l’exclusió d’aquests tres apartats constitueix un tractament discriminatori”, afirma el jurista, deixant entreveure que per a ell no es tracta de cap tipus de discriminació. La realitat però és que el no-reconeixement d’aquests tres drets té efectes pràctics en la quotidianitat de les persones. Dos exemples poden resultar suficients, tot i que se’n podrien posar més:

En primer lloc, si un membre d’una parella homosexual es troba a l’hospital, legalment l’altre membre no pot visitar-lo. Entra en joc aquí la bona voluntat dels metges a l’hora de permetre o no la visita. En cas que la persona hospitalitzada no estigui en condicions de decidir per ella mateixa quin tractament seguir o quines decisions prendre, a més, la seva parella no té cap potestat per fer valer la seva veu.

En segon terme, en cas que un infant creixi en un ambient familiar homosexual, només el pare o mare biològic de la parella -o el tutor legal- pot decidir per aquest. L’altre membre de la parella no pot firmar cap document legal ni fer coses tan simples com acompanyar la persona menor d’edat a l’hospital en cas que aquesta última no es trobi bé.

A Roma es poden veure diverses consignes contràreis al matrimoni homosexual.

NO ÉS ESTRANY TROBAR A ROMA RÈTOLS CONTRARIS A LES UNIONS CIVILS. MARTÍ PUIG

 

En aquest sentit, Fabrizio Marrazzo, president de Gay Center, una federació italiana de diverses associacions gais que s’ocupa de la defensa dels drets d’aquest col·lectiu, es mostra en clar desacord amb Mantovano. “Nosaltres demanem el matrimoni igualitari i l’aprovació de les unions civils ens sembla insuficient. És evident però que d’aquesta manera es resoldrien una sèrie de problemàtiques”, comenta Mazzarro. De fet, els primers dos punts als quals es referia Mantovano -la legitima successió i la pensió en cas de defunció de la parella- quedarien resolts si la llei segueix endavant en els termes en què està plantejada en l’actualitat.

El tercer punt -el de l’adopció- no acabaria de ser resolt del tot. Si bé en el projecte de llei es contempla l’adopció per part d’un membre de la parella del fill/a de l’altre membre -l’anomenat stepchild adoption, que solucionaria la problemàtica del segon exemple exposat-, el cert és que l’adopció entesa en termes clàssics seguiria sense ser possible per a les parelles homosexuals. Costanza Miriano, autora del llibre Cásate y sé sumisa -que a Espanya va generar força polèmica– i una altra de les cares visibles del moviment contrari a les unions civils, defensa enèrgicament aquest impediment. “Els infants tenen el dret fonamental de tenir un pare i una mare. Han de ser vistos com a subjectes de dret, no com a objectes de desig!”, afirmava fa poc en un programa de televisió d’àmbit estatal. Per Marrazzo, aquesta argumentació és totalment parcial i respon a una sèrie de creences subjectives que no tenen perquè ser tingudes en consideració a l’hora de legislar. “La veritat és que les famílies que volen adoptar passen per un procés de proves d’idoneïtat per les quals no han de passar els pares biològics. En aquest sentit, les famílies adoptives haurien d’estar a priori fins i tot més preparades que les biològiques”.

Gay Center, associació que es troba al centre de Roma.

EL PRESIDENT DE GAY CENTER, FABRIZIO MARRAZZO, A LA SEU DE LA FEDERACIÓ. MARTÍ PUIG

 

LA DISCUSSIÓ POLÍTICA

A Itàlia la promulgació d’una llei pot allargar-se considerablement. El poder legislatiu recau sobre la Cambra dels Diputats i el Senat, que tenen pràcticament el mateix pes: és el que en ciència política es coneix com a “bicameralisme perfecte”. Així, un cop que la llei és aprovada per una de les dues cambres -ja que aquesta pot ser presentada en qualsevol de les dues-, després haurà de ser l’altra la qui la ratifiqui. En cas que la segona cambra realitzi algun tipus de modificació, el text retorna a la primera cambra -es tracta d’un sistema conegut com la navette-. La llei només serà aprovada quan les dues cambres aprovin la mateixa idèntica formulació.

Doncs bé, a hores d’ara només s’ha arribat al punt en què l’assemblea del Senat començarà a debatre sobre el projecte de llei. Després serà el torn de la Cambra dels Diputats.

El projecte de llei ha estat impulsat per la senadora Monica Cirinnà, del Partit Democràtic. Això no vol dir però que hi hagi consens sobre aquesta qüestió entre els membres del partit que actualment governa Itàlia. La ministra de les Reformes Constitucionals i les Relacions amb el Parlament, Maria Elena Boschi, ha assegurat de fet que el partit deixarà llibertat de vot als seus diputats. La formació de Matteo Renzi espera, això si, poder comptar amb el suport d’altres dos partits: el Movimento 5 Stelle (M5S) i Esquerra Ecologia i Llibertat (SEL). L’oposició més fèrria al projecte de llei, en canvi, la mostren Força Itàlia (FI) –tot i que amb discrepàncies internes– i la Lliga Nord (LN).

Destacades figures polítiques, més enllà dels partits, també han volgut compartir la seva opinió. Dels darrers primers ministres destaca que tant Mario Monti (independent) com Romano Prodi (Partit Democràtic) s’han mostrat contraris a la legalització del matrimoni homosexual, tot i que han deixat entreveure que una fórmula com la de les unions civils podria ser una solució vàlida. Silvio Berlusconi (Força Itàlia), sempre imprevisible, tot i ser un dels principals líders del centredreta italià, també dóna suport al projecte de les unions civils.

 

LA SOCIETAT, UN PAS PER ENDAVANT?

L’oposició al projecte de les unions civils s’ha fet sentir. La plaça San Giovanni de Roma va ser escenari d’una multitudinària manifestació que demanava que es defensi el model de família tradicional. En contraposició, el col·lectiu LGTB també ha organitzat diferents actes que han tingut un fort impacte mediàtic. Més enllà d’aquests esdeveniments, però, cal endinsar-se en les dades dels sondejos per saber quina és la posició majoritària de la societat.

Segons un estudi de Piepoli dut a terme per al diari La Stampa -que concorda bastant amb altres sondejos-, un 67% de la població italiana estaria a favor de les unions civils. El percentatge baixaria en el supòsit del matrimoni homosexual, al qual es mostra favorable poc més de la meitat de la societat. En el cas de les adopcions per part de parelles homosexuals, per contra, sembla que l’opinió majoritària és la de rebutjar-les: un 73% s’hi oposa. Una altra opció que es contempla és la de la convocatòria d’un hipotètic referèndum per legalitzar el matrimoni homosexual, respecte el qual un 57% de la població n’estaria a favor.

Segons un estudi, el 67% de la població italiana estaria a favor de les unions civils i el 51% es mostraria favorable al matrimoni homosexual

Pot resultar sorprenent que un país com Itàlia, en què fins a un 78% de la població es declara catòlica, s’expressi en aquest sentit. El cert però és que fins a un 60% de la població que s’autodefineix com a catòlica està a favor de les unions civils. Més que per la religió en la qual es creu, l’element diferencial és probablement el de l’edat. De fet, un 75% de la població d’entre els 19 i 28 anys es mostra favorable al matrimoni homosexual. El percentatge baixa progressivament, fins a arribar a un 33% a favor entre les persones de més de 65 anys.

Fabrizio Marrazzo, seguint aquest fil, celebra que la societat doni majoritàriament suport a les reclamacions del seu col·lectiu, però puntualitza: “El legislador ha de concedir drets independentment de què pensi la societat. No es poden fer referèndums sobre certes qüestions”. Elly Schlein, exdiputada del Partit Democràtic que va abandonar el partit per desacords amb la línia ideològica d’aquest, té la mateixa opinió. Destaca, però, que “les dades demostren que la societat està un pas endavant respecte la classe política”. Caldrà veure ara doncs si la política actua o el projecte de llei es perd en el laberint que representa el poder legislatiu italià.