STIRLING (Escòcia). Better to die on your feet than live forever on your knees” -“És millor morir dempeus que viure per sempre de genolls”-. Aquesta és la frase que hi ha als peus de la estàtua dedicada a Dolores Ibarruri al bell mig de Glasgow. La figura de La Pasionaria, emblemàtica de la resistència republicana i una de les fundadores del Partit Comunista d’Espanya, s’alça sobre un pal d’uns 3 metres, amb els braços enlaire i els punys tancats, i els vianants que passen per Clyde Street, just abans de creuar el Glasgow Bridge, no poden evitar mirar, ni que sigui un breu segon, la seva postura desafiant.

Va ser construïda el 1977 per l’artista Arthur Dooley en honor als brigadistes d’Escòcia (i en concret, de Glasgow) que van morir durant la Guerra Civil espanyola. És un dels 19 monuments escampats per tot Escòcia que commemoren aquests voluntaris, si bé que també és un dels més coneguts.

I és que dels 2.400 brigadistes britànics que van anar a Espanya per combatre l’avanç del franquisme i defensar la República, quasi 500, és a dir, un 20%, provenien d’Escòcia. Comptant que Escòcia tenia en aquells moments 5 milions d’habitants, vol dir que, proporcionalment, va ser el país d’on més voluntaris van sorgir.

 

UNA CIUTAT INDUSTRIAL

A inicis del segle XX, Glasgow era el centre industrial d’Escòcia i, entre el nucli urbà i les rodalies, concentrava un 64% de la població del país. Però després de la Primera Guerra Mundial, va sofrir les conseqüències de la recessió econòmica, que empitjoraren una dècada després en afegir-s’hi les de la Gran Depressió. A inicis dels anys 30, doncs, hi havia un alt índex de desigualtat entre els glaswegians, accentuada sobretot en les perifèries, on hi havia els barris obrers.

“A Escòcia hi havia una consciència política molt forta que creava molts debats”, explica el professor de la University of West Scotland Tony Grace, que a més ha desenvolupat, escrit i coproduït el documental Orwell. Against the Tideon reconstrueixen l’experiència de George Orwell com a brigadista internacional, que ell descriu a la seva novel·la Homenatge a Catalunya. Per gravar-lo, va entrevistar diversos voluntaris escocesos de les brigades. Glasgow, en ser una ciutat industrial, estava plena de sindicats actius, moviments de treballadors i diversos partits socialistes -fins i tot tenien un diari, Forward. Els treballadors tenien una bona educació, i els interessava saber què passava al món.
Franquistes amb presoners de les brigades

Brigadistes capturats per l’exèrcit franquista. CEDIDA PER WILLY MALEY

 

Quan la guerra civil va esclatar, i Espanya va quedar dividida entre el bàndol franquista i el republicà, molts socialistes que havien seguit amb preocupació l’ascens del feixisme arreu d’Europa durant els anys 20 van veure que podia ser una situació que els podia arribar a afectar, i per això es van crear les Brigades Internacionals. “Alguns dels brigadistes amb els quals vam parlar deien que una de les dites que s’utilitzaven era Madrid avui, Glasgow demà. Una consigna una mica propagandística, però ells sentien que era una possibilitat”, apunta Grace.

“Molts dels voluntaris amb qui vam parlar ens van explicar que quan van arribar a Espanya es van trobar amb una situació completament diferent a la que ells esperaven”, rememora Grace, que diu que els brigadistes es pensaven que anaven a una guerra similar a la Primera Guerra Mundial, amb trinxeres i organització en l’atac. “Allò era una mica com el wild west, era una guerrilla, no hi havia cap preparació”.

Dels 2.400 brigadistes britànics que van anar a Espanya a lluitar amb el bàndol republicà, quasi 500 eren escocesos

Entre els voluntaris que van decidir anar a lluitar al costat del bàndol republicà hi havia James Maley. Ell va morir el 2007, però el seu fill, professor de literatura de la Universitat de Glasgow Willy Maley, ha dedicat molts esforços en assegurar-se que la memòria del seu pare no s’esvaeixi. A més de digitalitzar documents i enregistrar-ne una entrevista, ha escrit una obra de teatreFrom the Calton to Catalonia, on s’expliquen les vivències de tres joves brigadistes de diferent procedència social i ideològica: un idealista, un cínic pragmatista i un comunista ortodox, inspirat en el seu progenitor.

“El meu pare es va unir al partit comunista el 1932 i va seguir essent-ho fins al final de la seva vida” explica Maley. Per ell, anar a Espanya era una necessitat,  com a membre del Partit Comunista, i també com a internacionalista i antifeixista, sentia que era el seu deure. No podia no anar-hi”.

 

EL CALTON

Molts dels brigadistes de Glasgow provenien del que s’anomena east-end de la ciutat, on s’hi concentrava el major gruix d’obrers i treballadors industrials. “El meu pare, al bus que el portava cap a Espanya, s’hi va trobar gent del seu carrer”, diu Maley mentre somriu. James Maley vivia al Calton, un dels barris més pobres de la ciutat. “Se l’anomenava ‘la part vermella de la ciutat’, i era ple de gent d’esquerra radical i antiautoritàries, que també estaven en contra de l’Imperi Britànic. Era una zona plena d’agitació política”.

A més a més, al Calton hi vivia una gran parts dels immigrants irlandesos que havien abandonat el seu país a causa de la pobresa en què l’havia sepultat l’anomenada “Crisi de la Patata” a mig segle XIX, atrets per la quantitat de feines que la indústria de Glasgow oferia. I a més de ser un sector important de la classe obrera, també eren catòlics –una religió que ha tingut forces topades amb l’anglicanisme al Regne Unit- i el que és més important, republicans.

Glasgow, al ser una ciutat industrial, estava plena de sindicats actius, moviments de treballadors i diversos partits socialistes

Aquests van ser els treballadors que, malgrat no poder accedir a una educació superior, van aprendre llegint llibres pel seu propi compte, i això va derivar en la creació d’un organitzat moviment sindical, molt lligat a diversos grups comunistes i anarquistes. Aquest és el cas de James Maley, el pare del qual era irlandès, però al Calton la seva història no era única. “El meu pare estava al cas del que havia passat a Espanya el 1931 i 1932 quan es va proclamar la República, en llegia les notícies i va estar seguint el que passava durant 5 anys, fins que hi va anar,” explica Maley. “Sabia que hi havia un gran canvi a Espanya. I com ell, molts treballadors estaven al cas del que passava internacionalment”.

 

James Maley 2006

James Maley el 2006, amb una medalla conmemorativa. CEDIDA PER WILLY MALEY

 

Willy Maley també recorda que el seu pare els explicava que molts dels nois amb qui havia lluitat com a voluntari eren molt joves, “de disset o divuit anys”. Ell, amb 29, era un dels més madurs. A molts d’aquests joves idealistes que van viatjar a Espanya per combatre el feixisme, l’experiència del combat els serviria per quan més endavant esclatés la Segona Guerra Mundial, però no a tots. Tony Grace recorda que un dels brigadistes als qui va entrevistar pel seu documental els va relatar com el govern no el deixà unir-se a les tropes perquè havia lluitat a la guerra civil espanyola. “Com que havia donat suport a la República, el van considerar un premature anti-fascistque és un eufemisme per dir ‘comunista’.”

Així doncs, un conjunt de condicions socials i polítiques  va ser  el que va impulsar  tants de joves voluntaris a pujar a un autobús i anar a enfrontar-se al feixisme que creixia lenta però inexorablement a l’Estat espanyol. Avui en dia, vuitanta anys més tard, la situació política dels dos països ha canviat considerablement però una cosa segueix igual: el Calton segueix essent un dels barris més pobres d’Escòcia. El 2006 es va publicar un estudi on es revelava que l’esperança de vida en aquest veïnat era una de les més baixes de tot el Regne Unit, a causa de la pobresa, no poder accedir a assistència sanitària bàsica, l’exclusió social i el consum reiterat de drogues i alcohol que provoca la vulnerabilitat de la població. Per posar-ho en perspectiva, The Guardian deia que a Iraq, després de 10 anys de sancions, atemptats i conflicte bèl·lic, “l’esperança de vida mitjana d’un home és d’uns 60 anys.” Al Calton, fa menys de 10 anys, era de 54.  A la resta de la ciutat, la mitjana puja als 70 anys.

Avui en dia, gràcies a un programa de regeneració urbanística i diverses ajudes econòmiques per part del govern per acabar amb aquesta desigualtat, la situació del Calton millora poc a poc.

 

MANTENIR EL RECORD

Les entrevistes que Tony Grace i el seu equip van dur a terme pel documental fa 14 anys, quan encara quedaven pocs supervivents que havien sigut brigadistes escocesos. Avui, al 2016, ja no en queda cap de viu; l’últim, Thomas Watters, va morir el 2012. Però els testimonis que han deixat per escrit o en format audiovisual ens permeten reconstruir la seva experiència quasi un segle més tard.

James Maley a l'estatua en honor a les brigadeJames Maley als peus de l’estàtua de Dolores Ibarruri a Glasgow. Cedida per Willy Maley

 

A Escòcia hi ha un gran interès en preservar les vivències d’aquests voluntaris; per exemple, James Maley va ser filmat mentre explicava diverses de les seves vivències a la guerra civil, entre les quals hi figura com l’havien fet presoner a Jarama poques setmanes després d’arribar al front. Obres de teatre, cançons, llibres, gravacions… Els escocesos, malgrat que ja no poden recórrer a primeres fonts per reviure aquest fet històric, s’han assegurat de mantenir-ne un registre força complet pe tal que futures generacions el puguin seguir aprofitant.

Una part d’aquest llegat és la figura de Dolores Ibarruri, que segueix essent un símbol contra la lluita feixista avui en dia. “No pasaran” és una altra de les frases per la qual els escocesos la recorden, i tot i que la pronuncià per primera vegada el general francès Robert Nivelle a la batalla de Verdún durant la Primera Guerra Mundial, Ibarruri la popularitzà en el seu discurs durant el setge de Madrid per part de l’exèrcit franquista.

 

La cançó These Hands del grup de rock folklòric escocès The Wakes honra la lluita de James Maley contra el franquisme.

La prova d’això és que és així com la frase s’ha conservat en la memòria dels escocesos d’esquerres que segueixen rebutjant l’ascens del feixisme i l’extrema dreta que experimenten alguns països europeus. “No pasaran“, sense accent perquè els teclats britànics no en tenen, segueix essent el que comenten molts usuaris de Youtube sota la cançó These Hands de The Wakes, un grup de rock folklòric escocès, composta en honor en la lluita contra el franquisme de James MaleyFranco, Mussolini, Hitler, Donald Trump o Sarah Palin són alguns dels noms que apareixen seguits d’aquest clam que, avui en dia, encara no ha perdut vigència: “No pasaran los fascistas”.

La República espanyola i els voluntaris de les Brigades Internacionals segueixen essent quasi un segle després, almenys a Escòcia, un símbol de la llibertat que encara perviu dins la memòria col·lectiva.