Continuació del perfil Berlusconi: el naixement d’un imperi (I)

Som a l’any 1994, l’any en què Berlusconi dobla l’aposta i decideix postular-se com a candidat a primer ministre. Aquest moviment no es pot entendre sense conèixer el context en què ens trobem. Dos anys abans, en el 1992, s’havia produït la primera detenció en el marc del dispositiu judicial Mani Pulite. Procés també conegut com a Tangentopoli -de tangente, que en italià significa comissió-, en el qual es va revelar un inaudit i gairebé institucionalitzat sistema de corrupció, de finançament il·lícit dels partits i d’enriquiment personal d’importants figures polítiques del país. Les principals formacions polítiques s’ensorren i deixen orfe un espai que ha de ser reconfigurat. I Berlusconi hi veu la gran oportunitat. Segons alguns, l’empresari tenia tan sols la intenció d’escapar dels constants problemes judicials que el perseguien aconseguint la immunitat parlamentària reconeguda a l’article 68 de la Constitució italiana. Fos aquest o no el primer objectiu de la candidatura, el cert és que l’aventura política de Il Cavaliere va tenir un èxit espectacular i el que podia semblar una experiència puntual va acabar convertint-se en la consolidació de la figura política italiana més important i decisiva de les darreres dues dècades. És el que s’ha anomenat la berlusconització de la política.

 

PRIMERA (I CURTA) EXPERIÈNCIA

Berlusconi guanya les primeres eleccions, a les quals es presenta de forma aclaparadora amb quasi el 43% dels vots emesos. Per entendre l’èxit d’aquesta aposta política cal tenir en compte, entre d’altres qüestions, tres factors determinants. En primer lloc, la figura d’un empresari d’èxit, emmarcada dins del conegut relat d’un home fet a si mateix -un self-made man, com es coneix en anglès-, podia semblar la indicada per treure el país de la situació caòtica en què es trobava en un moment en què la confiança en la classe política era inexistent. D’altra banda, no cal oblidar el poder mediàtic que Berlusconi tenia a les seves mans en una època on la televisió, com expliquen Gianpietro Mazzoleni i Anna Sfardini en el llibre Politica Pop, va començar a ser un dels principals escenaris de campanya. La personalitat del candidat, extravertida, riallera i simpàtica -només cal veure la facilitat amb què explica acudits [veure vídeo]- connectava a la perfecció amb futurs votants. Finalment, les aliances teixides per configurar la seva candidatura, tot i que inverosímils i pràcticament irrealitzables, van resultar crucials a l’hora de la veritat. Dins del Pol de les Llibertats -com es va anomenar la candidatura-, s’hi trobaven el partit neofeixista Aliança Nacional (AN), amb el qual la formació de Berlusconi va concórrer a les regions del sud d’Itàlia, i la Lliga Nord (LN), amb qui Berlusconi va presentar-se al nord del país, partit que llavors defensava la plena sobirania del que van anomenar com a Padania. Es tractava per tant de dos partits -la AN i la LN- antagònics que es presentaven junts però no s’aliaven entre si. Un experiment polític que va servir per guanyar les eleccions però no per conformar un govern estable.

 

EL PRIMER MINISTRE EXPLICANT UN ACUDIT PROTAGONITZAT PELS SEUS RIVALS POLÍTICS

Es viuen sis mesos insostenibles, marcats pels procediments judicials que colpegen contínuament Fininvest -corporació en què Berlusconi havia renunciat quan va entrar en política a qualsevol tipus de càrrec però de la qual segueix tenint un important nombre d’accions-, les innumerables protestes i manifestacions sindicals en contra de les polítiques que es volen realitzar i la presentació per part de la Lliga Nord -un dels socis de govern- d’una moció de censura defensant que no s’està avançant cap a la major autonomia que el partit demanava per a les regions del nord. Mentrestant, el Consell d’Administració de la radiotelevisió pública italiana, la RAI, dimitia en bloc -denunciant que les mesures que s’estaven prenent buscaven afavorir Mediaset, empresa fundada per Berlusconi– i el mateix primer ministre rebia una citació judicial el dia en què presidia una reunió de la ONU a Nàpols per un presumpte i antic delicte de corrupció a un funcionari públic. Vista la situació i tot i que només ha passat mig any, Berlusconi es veu obligat a presentar la seva dimissió al president de la República del moment, Oscar Luigi Scalfaro. El mateix dia, curiosament, en què el seu germà Paolo és condemnat a set anys de presó -tot i que no hi acabaria entrant mai- i a pagar una important multa per un procés que naixia de la llavor de Tangentopoli. Causa per la qual poc després el primer ministre també seria processat.

La primera experiència de govern és un fracàs, però, lluny de representar el final de la vida política de Berlusconi, suposa el punt de partida d’una llarga trajectòria. El relleu com a primer ministre, un cop que Il Cavaliere ja havia dimitit, l’agafa Lamberto Dini, qui fins llavors era ministre d’Economia, en un moviment inaudit. El president de la República decideix nomenar un primer ministre de caire tècnic, que no s’havia presentat mai a unes eleccions, per conformar un govern tecnòcrata fins que se celebrin nous comicis. Aquest període dura gairebé un any fins que, a l’abril de 1996, Romano Prodi, representant del centre esquerre, guanya les eleccions. La fràgil coalició dels partits que donen suport al govern d’una o altra forma provoca que Prodi hagi de deixar pas a Massimo d’Alema i que aquest, posteriorment, deixi el seu lloc en favor de Giuliano Amato. En cinc anys, tres primers ministres. Els últims anys de la vida política italiana, així com l’èxit continuat de Berlusconi, no s’entenen sense tenir en consideració les constants disputes del centre esquerre italià.

Hem arribat al 2001 i Berlusconi vol tornar a ser primer ministre. Per aconseguir-ho forma una aliança molt semblant a la primera, és a dir, amb la presència de la Lliga Nord i Aliança Nacional, però amb la suma d’altres partits -entre els quals una petita força siciliana obertament feixista- i sota un altre nom: La Casa de les Llibertats. Un dels temes principals de la campanya electoral consisteix en assenyalar per part dels seus oponents el fort conflicte d’interessos amb el qual governaria Berlusconi, que en aquest moment és la persona més rica d’Itàlia i la vuitena d’Europa. La candidatura, tot i això, guanya les eleccions amb claredat, aconseguint la meitat del total de vots emesos i la majoria absoluta en les dues càmeres legislatives. Aquesta legislatura seria la segona de la República italiana que aconseguiria durar cinc anys i, per tant, esgotar els terminis previstos per la Constitució -la primera s’havia viscut cinquanta anys abans-. Això, però, no significa que fos una legislatura plàcida, ja que d’episodis curiosos se’n van viure uns quants.

 

UN QUINQUENNI INSÒLIT

El segon mandat de Berlusconi s’aguanta sobre quatre potes molt inestables. La primera la representen els procediments judicials sobre el primer ministre que contínuament ocupen les portades dels diaris. La segona, lleis fetes pràcticament a mida per burlar la justícia i allargar els processos fins que aquests prescriguessin -fet que enfronta més d’un cop Berlusconi amb el Tribunal Constitucional i el president de la República, que a Itàlia té el poder de vetar projectes de llei i retornar-les a les càmeres legislatives-. En tercer lloc, una forta contestació social a les polítiques del govern -que es va traduir en fins a sis vagues generals- i, finalment, diverses anècdotes, més o menys afortunades, en l’àmbit nacional i internacional.

Durant aquest període Berlusconi va veure com no només ell, sinó també els membres del seu cercle de confiança, es veien abocats a ser protagonistes habituals de les cròniques judicials. De cop van reaparèixer en escena els fantasmes de possibles relacions entre la Màfia i Il Cavaliere. Un dels seus principals col·laboradors, el senador Dell’Utri, va ser condemnat a nou anys de presó per un delicte de col·laboració externa amb associació mafiosa. Però el senador no va trepitjar la presó: van ser suficients un projecte de llei que reduïa els terminis de prescripció dels delictes de tipus econòmic i l’habilitat de la defensa per allargar els temps de la justícia.

En altres dues lleis es podria resumir la polèmica que va acompanyar el primer ministre durant el seu segon mandat. Amb la primera es considerava incompatible l’exercici del govern i tenir càrrecs administratius o honorífics en empreses, però no es feia cap referència al fet de ser titular de paquets accionarials d’aquestes. Berlusconi va seguir d’aquesta manera dominant de facto els seus negocis, ja que els principals càrrecs ja els havia atorgat a persones de la seva màxima confiança, entre els quals els seus fills. El primer ministre només va haver de renunciar a la presidència del club de futbol A.C. Milan, que tants èxits havia aconseguit durant els darrers anys, tot i que no se’n va allunyar mai del tot. La segona llei, també molt polèmica però de temàtica totalment diferent, va ser la llei Bossi-Fini. Berlusconi, després de declarar que “l’arribada massiva de clandestins ens farà marxar del nostre país”, va donar suport al text redactat pels líders de la Lliga Nord –Umberto Bossi– i l’Aliança Nacional –Gianfranco Fini-, que entre d’altres coses pena com a delicte ser migrant i trobar-se en territori en situació irregular -llei que, per cert, encara avui segueix vigent-.

De les situacions típicament berlusconianes, en canvi, se’n poden rescatar unes altres poques. Pels annals de la història queda aquell discurs en què Berlusconi va comentar al llavors eurodiputat socialista alemany Martin Schulz que seria la persona ideal per interpretar el paper de kapo en un llargmetratge sobre la segona guerra mundial que s’havia de rodar a Itàlia [veure vídeo]. O el dia en el qual el primer ministre va assegurar que Mussolini era un dictador benèvol, ja que “no matava els seus enemics, com feien els nazis i els comunistes”. Molts italians tampoc hauran oblidat com Berlusconi deia comprendre els evasors fiscals, fet que fins i tot era “moralment just” i es relacionava amb el “dret natural”.

 

INTENSA DISCUSSIÓ ENTRE BERLUSCONI I SCHULZ AL PARLAMENT EUROPEU

La política internacional del segon govern Berlusconi també va patir algun revés. El violent assalt a l’escola Díaz i la mort de Carlo Giuliani per obra de la policia italiana a la manifestació antiglobalització celebrada a Gènova l’any 2001 durant la reunió del G8, les properes relacions entre el primer ministre i el seu homòleg rus, Vladimir Putin -amb qui avui l’uneix una estreta amistat-, i el suport d’Itàlia a la guerra d’Iraq, tot i que no va arribar als nivells del govern espanyol, van trobar-se entre els episodis més destacats de la seva acció política.

En última instancia, cal repassar alguns dels procediments judicials pels quals Berlusconi estava essent investigat mentre era primer ministre. Se’l va acusar, a ell i al seu cercle personal, de falsejar els comptes de Fininvest en el cas que es va conèixer com a All Iberian 2. Una llei del 2002, però, va fer que els delictes d’aquest tipus prescriguessin en quatre anys i no en set, podent-se allargar fins als quinze, com estava establert fins llavors. El cas va prescriure abans de la resolució final de la justícia. Pel cas SME, en canvi, en què Berlusconi era acusat d’un delicte de suborn a un jutge, el primer ministre va ser absolt per una banda i considerat culpable per l’altra, tot i que, com que el cas havia prescrit, l’acusat no va ser condemnat.

Tot i la intensitat d’aquest periode Il Cavaliere va aconseguir mantenir-se al cap del govern durant la legislatura completa, com ja s’ha comentat. No va aconseguir, però, guanyar de nou les eleccions del 2006, que van tornar a portar Romano Prodi al Palazzo Chighi. El democristià va liderar de nou una fràgil coalició de centre esquerre que només va durar dos anys. Berlusconi no s’ho va pensar dos cops, es va presentar a les eleccions i va tornar a a ser escollit primer ministre. Però d’això ja tindrem una altra oportunitat per parlar-ne.