ROMA. Fill de família catòlica i de classe benestant de Milà, Silvio Berlusconi comença a coquetejar amb els negocis ja des de l’adolescència. Els apunts que pren a classe els ven als seus companys i, fora de l’escola, guanya els primers calers fent de fotògraf en bodes, batejos i funerals i venent electrodomèstics de la casa Philips. Amb tan sols 18 anys, comença a familiaritzar-se amb el món de l’espectacle: fa d’animador i cantant en carnavals, festes privades i creuers. Arribat als 23 i mentre estudia la carrera de Dret -es gradua als 25 anys, amb llicenciatura summa cum laude-, explora el sector immobiliari. A partir d’aquest moment el jove Berlusconi comença a ser l’empresari i figura mediàtica que avui en dia coneixem.

Comença a fer fortuna a través de diverses empreses immobiliàries, darrera de les quals sovint hi ha el suport d’importants socis financers. Destaca entre aquests la figura de Carlo Rasini, cofundador de Banca Rasini –Luigi Berlusconi, pare de Silvio, n’era funcionari-, banc en què diversos mafiosos depositen part dels seus diners. Com és que un important banquer finança les primeres aventures d’un jove sense experiència? Les sospites són inevitables: neixen les acusacions de lligams de Berlusconi amb la Màfia. (Marco Travaglio, actual director del diari Il Fatto Quotidiano, formula en aquest sentit anys més tard set preguntes que mai han sigut contestades convincentment i per les quals ha d’anar a judici, que acaba guanyant, contra Berlusconi.) Però passen els anys i a l’empresari les coses no li poden anar millor. Les seves empreses immobiliàries han construït tres barris residencials o ciutats dormitori: Brugherio , Milano 2 i Milano 3.

 

MAGNAT DEL SECTOR MEDIÀTIC

Arriben els anys setanta i, tot i que Berlusconi no abandona el sector immobiliari, decideix capbussar-se en el mercat de les telecomunicacions. Crea el canal de televisió Telemilanocavo, que en primera instància només poden veure els veïns del complex residencial Milano 2. La variada programació del canal, en què més que res s’ofereix entreteniment, s’oposa a l’ensopida RAI, la radiotelevisió pública italiana. Telemilanocavo és un èxit rotund i en poc temps passa a anomenar-se Telemilano 58 i a emetre per a tota la Lombardia -regió italiana de la qual Milà n’és la capital-.

Ja som a l‘any 1977. Berlusconi compra el paquet accionarial majoritari del diari Il Giornale, que acumulava importants deutes, i rep el títol de Cavaliere del Lavoro de mans de Giovanni Leone, qui llavors era president de la República. Tres anys després, Telemilano 58 es fusiona amb altres quatre cadenes regionals del nord d’Itàlia per donar vida a Canale 5, al qual posteriorment s’afegiran altres dues cadenes: Rete 4 i Italia 1. Els diferents canals s’englobarien més tard -l’any 1993- sota el paraigües de l’empresa Mediaset.

 

ENTREVISTA A UN JOVE BERLUSCONI QUE ACABA DE SER NOMENAT CAVALIERE DEL LAVORO

És en aquest àmbit en què Berlusconi comença a topar amb la justícia. Els tres canals dels quals és propietari ofereixen simultàniament i per a tot el territori italià la mateixa programació gràcies a cintes gravades emeses a través de diferents freqüències locals. Aquest fet viola clarament la legislació del moment, que atorga el monopoli televisiu a escala nacional a la RAI. Així ho dictaminen tres jutjats civils italians. Però el primer ministre Bertino Craxi i el seu govern emanen un decret transitori vàlid fins que es reordeni la legislació del sistema radiotelevisiu que permet que els canals de Berlusconi segueixin emeten regularment. El decret passa a ser conegut com a Decret Berlusconi. Craxi era amic de Berlusconi des que els dos es van conèixer cursant Dret a la universitat. Cal destacar que Berlusconi va ser posteriorment acusat durant el procés judicial Mani Pulite de desviar 23 milions de lires -antiga moneda italiana- a comptes bancaris suïssos del Partit Socialista Italià (PSI) de Bertino Craxi. El cas va prescriure, però Craxi va ser condemnat de forma definitiva en altres dues ocasions per corrupció i finançament il·legal del seu partit.

Mentrestant, Il Cavaliere expandeix el seu imperi televisiu. Participa en les televisions franceses France Cinq -que tanca anys després per suspensió de pagaments- i TF1, l’alemanya Tele5 i l’espanyola Telecinco. Adquireix el circuit de televisions locals Italia 7 i arriba fins a Holanda (Cinema 5) i Polònia (Polonia 1). En el terreny polític, a Itàlia el Decret Berlusconi passa a la història i s’aprova la Llei Mammì, que permet que les televisions privades emetin estatalment, tot i que prohibeix que un sol grup empresarial posseeixi més de tres canals de televisió. Tres són precisament els canals d’àmbit nacional que gestiona Mediaset. La llei sembla feta a la mida de Berlusconi. El duopoli televisiu que ja existia -RAI i Mediaset en són els protagonistes- s’afiança del tot.

 

LA CONSOLIDACIÓ DE L’ÈXIT

De Berlusconi fins ara només n’hem explicat la faceta empresarial, però la passió és un altre dels ingredients que l’han convertit en una personalitat única. L’any 1986 compra el club de futbol A. C. Milan, que es troba en plena crisi econòmica, esportiva i institucional. Berlusconi el fa reviure i en només tres temporades el club assoleix vuit títols, entre ells dues Copes d’Europa i un campionat de Lliga. Feia nou temporades que el club no aixecava cap copa. Silvio passa a ser sinònim d’èxit pels aficionats del club i per a bona part dels italians.

 

L’EQUIP DEL MILAN CELEBRANT UNA VICTÒRIA AMB EL SEU PRESIDENT

Als sectors immobiliari, de les telecomunicacions i esportiu, l’empresari hi va afegint patrimoni. Compra els grans magatzems Standa, les sales de cinema Cannon, la cadena de supermercats Brianzoli i els videoclubs Blockbuster. Es fa també amb el control de l’editorial italiana de llibres i revistes Arnaldo Mondadori. Els diversos negocis s’agrupen en la societat Fininvest -societat ja constituïda des del 1975-. Il Cavaliere es veu obligat, però, a vendre el diari Il Giornale, ja que la Llei Mammì no permet que una mateixa empresa sigui propietària d’un diari i d’un canal de televisió. Així és com Il Giornale acaba a les mans… del seu germà petit.

Durant aquest primer -i fructífer- període de la seva vida, Berlusconi és condemnat dos cops per la justícia. L’any 1987 és condemnat per frau a 16 mesos de presó, però la defensa aconsegueix allargar els terminis judicials i el cas prescriu. També se’l relaciona amb la lògia maçònica Propaganda 2, organització secreta d’ultradreta. L’any 1990 és condemnat per fals testimoni en declarar davant del jutge que s’havia afiliat a l’organització poc abans del 1981 i que no havia pagat cap mena de quota d’inscripció. Però una amnistia de l’any anterior deixa sense efecte la sentència.

Silvio també té temps de casar-se dos cops i tenir tres fills. El primer matrimoni, del qual neixen un nen i una nena, s’acaba en néixer la tercera filla de Berlusconi, en aquest cas fruit d’una relació extramatrimonial amb qui, posteriorment, esdevindria la seva segona dona.

I el Berlusconi polític encara no ha aparegut en escena.