Continuació del perfil Berlusconi: el naixement d’un imperi (I) i Berlusconi: els anys daurats (II)

2008. Il Cavaliere torna al Palazzo Chigi, Il Cavaliere torna a ser primer ministre. El Poble de la Llibertat, candidatura de centre dreta liderada per Berlusconi i Gianfranco Fini, que es presenta de nou i entre d’altres amb la Lliga Nord (LN), aconsegueix un 47% dels vots. Berlusconi torna a aconseguir-ho, tot i que en la legislatura anterior havia estat el diputat amb més absències de tots: només va aparèixer en 70 de les 4693 votacions que es van realitzar. La legislatura no serà gens tranquil·la i acabarà de forma abrupta. A la crisi econòmica que neix als Estats Units, colpeja Europa i quasi noqueja els països mediterranis se sumaran diferents escàndols personals del primer ministre que, tot i no ser novetat, susciten la indignació de gran part del país.

 

UNA LEGISLATURA COMPLICADA

Berlusconi articula el seu programa al voltant de dues grans promeses: fer pagar menys impostos als ciutadans i perseguir amb mà de ferro les persones migrades que es troben en situació irregular. La primera no es pot dur a terme de cap de les maneres. Itàlia viu una situació econòmica molt delicada: el PIB no creix, sinó que es redueix en fins a un 5%, i el deute públic és alarmant, essent proporcionalment el segon més alt de la Unió Europea, només superat pel de Grècia. A la segona s’hi dediquen grans esforços, principalment pel fet que figures de la Lliga Nord -un dels prototips de partit xenòfob més evidents que es poden trobar- lideren tres ministeris, sent el ministeri de l’Interior especialment rellevant en aquest sentit. D’entre les polèmiques més fortes destaca la intenció del govern de recollir empremtes digitals entre els nens de la col·lectivitat gitana. Un dels episodis que marquen la legislatura, d’altra banda, és el terratrèmol que va patir la població de L’Aquila, en el qual van morir 308 persones, 1.500 van resultar ferides i altres 50.000 van perdre les seves cases. A partir d’aquesta tragèdia, com denuncia el documental Draquila – L’Italia che trema (2010), comença a conèixer-se l’obscur rol que juga el departament de Protecció Civil, el qual s’escapa del control democràtic, durant aquesta etapa.

Del darrer mandat de Berlusconi, a més, es recorden diverses anècdotes que el primer ministre va protagonitzar amb altres caps d’Estat. José Luís Rodríguez Zapatero, qui va ser president espanyol, segur que no ha oblidat el dia en què el seu homòleg italià va dir a la premsa que el govern espanyol era massa rosa, fent referència al fet que la meitat dels ministeris els comandaven dones. Tampoc haurà oblidat l’ex president socialista la roda de premsa al Palazzo Chigi en què Berlusconi va marxar abans d’hora i el va deixar sol contestant les preguntes dels periodistes. Il Cavaliere també va intentar elogiar Barack Obama, president dels Estats Units, assegurant que era “guapo, jove i moreno”. A Alemània, d’altra banda, encara deuen divertir-se quan recorden aquella ocasió en què Berlusconi no va saludar la cancellera Angela Merkel fins que no va acabar de parlar per telèfon amb el llavors primer ministre turc Recep Tayyip Erdogan [veure vídeo].

EL SOMRIURE D’ANGELA MERKEL SEMBLA DEBATRE’S ENTRE LA INCREDULITAT I EL NERVIOSISME

Però la polèmica entorn l’agenda política internacional va estar centrada sobre tot en les relacions entre el primer ministre italià i el dictador libi Muamar el Gadafi. La relació era propera a l’amistat i no s’explicava només pels lligams polítics dels dos països, sinó també -i potser principalment- degut als negocis privats entre els dos mandataris dels quals informava The Guardian. La revolució líbia, que es va saldar amb una repressió ferotge del dictador cap a la població del país, va deixar en una posició molt incòmoda a Berlusconi, a qui se li va recriminar que no condemnés les actuacions de Gadafi. Recentment i després de la mort del dictador, Il Fatto Quotidiano publicava que Berlusconi hauria fins i tot suggerit als serveis secrets l’eliminació del dictador libi en veure com aquest perdia el poder i el podia deixar en una situació compromesa.

Però si per alguna cosa es recorda el darrer mandat de Berlusconi és per les festes bunga bunga i els corresponents escàndols sexuals. Les sospites comencen quan la dona del primer ministre, Veronica Lario, demana el divorci: “no puc estar amb un home que freqüenta menors d’edat”, comentava Lario després de saber que Berlusconi havia assistit a la festa d’aniversari de Noemi Letizia -i li havia regalat un collar de 6000 euros- el dia en què aquesta complia 18 anys. Essent la relació entre Berlusconi i Letizia més aviat poc clara, el diari La Repubblica va formular deu preguntes al primer ministre, qui va decidir respondre denunciant el rotatiu a la justícia. El País va publicar poques setmanes més tard cinc comprometedores fotos de la Villa Certosa, una de les residències d’estiu de Il Cavaliere. Corria l’any 2009 i les imatges certificaven les festes organitzades pel primer ministre italià. La polèmica seguiria en saber-se de la relació de Berlusconi amb la prostituta de luxe Patrizia d’Addario -amb qui va dormir la nit en què Obama va ser escollit president dels Estats Units-, qui fins i tot va publicar un llibre.

Les aventures del mandatari italià han passat per via judicial, representant el cas Ruby el principal focus d’atenció mediàtica. Ruby Rubacuori, sobrenom amb el qual es coneix Karina El Mahroug, va ser arrestada a Milà per robatori i per no portar documentació. Berlusconi va posar-se en contacte amb la comissaria assegurant que la detinguda -que era menor d’edat- era neboda del president egipci Hosni Mubarak i va arreglar la situació. Però el cert és que Ruby no té cap tipus de relació amb el mandatari egipci i que en canvi era una habitual de les festes bunga bunga del primer ministre. Berlusconi va arribar a ser condemnat a set anys de presó per concussió i afavoriment de prostitució de menors en primera instància, però finalment va ser absolt per falta de proves. No semblava gaire preocupat en aquest sentit el primer ministre qui, referint-se als seus innumerables escàndols personals, sempre va defensar que els seus actes no eren tan greus: “millor sentir passió per dones atractives que ser gai”, va arribar a afirmar.

 

LA FESTA ARRIBA AL FINAL

Els obstacles que ha hagut de superar Berlusconi, com hem vist, han estat uns quants i de tot tipus. Però n’hi va haver un que va ser totalment insalvable: la pressió dels principals poders internacionals exigint-li en última instància que marxés en vista de la molt delicada situació de l’economia [veure vídeo, possibilitat d’activar subtítols en anglès] i la progressiva pèrdua de suports en les cambres legislatives italianes. L’escriptor i periodista Roberto Saviano ho va definir en els següents termes: “és evident que els mercats han tingut èxit on l’electorat, l’oposició, els mitjans de comunicació i els intel·lectuals no n’han tingut”.

Després d’aprovar un primer paquet de retallades el mandatari es va dirigir al Quirinale, on va presentar la seva dimissió com a primer ministre a Giorgio Napolitano, president de la República. Al carrer, milers de ciutadans celebraven la fi de l’era de Il Cavaliere: “Game Over”, resava la pancarta més visible. A Berlusconi, d’aquesta manera, no el feien plegar ni els escàndols judicials, les aventures sexuals, les decisions polítiques, l’ús interessat de les institucions, ni tampoc possibles conflictes d’interessos. El feien plegar poders externs a la sobirania nacional.

RODA DE PREMSA CELEBRADA POCS DIES ABANS DE LA DIMISSIÓ DE BERLUSCONI

El “sultanat” de Berlusconi, com l’ha anomenat el politòleg Giovanni Sartori, ja era història. El trist epíleg d’aquest període el dibuixen una lamentable agressió patida a Milà i la imatge de l’ex primer ministre realitzant serveis socials en una residència de malalts d’Alzheimer, complint d’aquesta manera la condemna per frau fiscal en la compra venda de drets televisius de Mediaset. Berlusconi ja no forma part de la primera línia política, segueix ocupant hores d’informació mediàtica i encara té pendents diversos processos judicials. Amb quasi 80 anys, sembla que la partida s’ha acabat i el protagonisme l’han agafat cares més joves. Però tractant-se de Il Cavaliere, qui s’atreveix a afirmar que ja ha dit la última paraula?