ROMA / FLORÈNCIA. “Vol que no es renovin les concessions per extreure hidrocarburs a més de 12 milles nàutiques de la costa i que no se’n concedeixin de noves?”. Aquesta és la qüestió que van respondre els italians que diumenge van anar a votar el referèndum abrogatiu sobre les prospeccions per extreure gas i petroli davant les costes italianes. Però només un 31% dels electors va voler expressar la seva opinió i, tot i que va guanyar el sí -la opció en contra de les prospeccions- amb un 85’8% dels vots emesos, el resultat del referèndum ha quedat anul·lat.

I és que el punt clau d’aquest referèndum era precisament la mobilització ciutadana. Les consultes abrogatives a Itàlia, per a ser vàlides, necessiten un quòrum del 50% més un dels electors. Un quòrum que només s’ha assolit en quatre de les 28 preguntes fetes des de 1997 -fins llavors, totes menys tres l’havien aconseguit-. I aquest referèndum no ha estat una excepció respecte la tònica dels últims anys, ja que només un 31% de la població va anar a votar.

La Constitució italiana contempla dues vies per convocar un referèndum abrogatiu com el de diumenge: recollir més de 50.000 signatures o bé que un mínim de cinc consells regionals ho demanin. Aquesta consulta ha estat la primera que ha seguit la segona via, ja que els 66 referèndums anteriors s’havien convocat per demanda popular a través de firmes. Nou de les vint regions italianes han estat les impulsores: es tracta de Basilicata, Marche, Puglia, Sardenya, Veneto, Calàbria, Ligura, Campania i Molise. Totes elles, regions governades pel Partit Democràtic (PD) del primer ministre Matteo Renzi.

FONT: Ministeri de l’Interior d’Itàlia

 

En un principi hi havia plantejades sis preguntes dins la consulta. Però de les sis, només en va quedar una: la que parlava sobre les extraccions marítimes. Segons Roberto de Filippis, del coordinament Irpinio contro le Trivelle, es va voler fer una separació entre les prospeccions al mar i a la terra: “s’ha preguntat sobre la part que queda més llunyana a la població i que no mobilitza tant a la gent. I no sobre un altre qüestió important com són les prospeccions a terra ferma”, afirma De Filippis.

La baixa partiipació, d’altra banda, és només una altra mostra més de la desafecció política que viu Itàlia en aquests darrers anys. “Al principi de la democràcia la gent ho votava tot, però amb els anys la població es cansa i deixa de participar tant”, afirma Alessandro Chiaramonte, professor de la facultat de Ciències Polítiques de la Universitat de Florència i membre i fundador del Centre Italià d’Estudis Electorals. “A més, aquest és un tema que no mobilitza a molts ciutadans, perquè senzillament no els interessa”, asegura Chiaramonte.

Però des de les plataformes a favor del sí tenen una altra visió, i creuen que la campanya ha estat molt curta -poc més de 45 dies, que és el mínim que preveu la llei-. “Les institucions no han afavorit la participació”, assegura Marco Catellacci, del comité fiorentino ‘Sì contro le trivelle’. “Hi ha un dèficit democràtic en aquest referèndum, un primer ministre no ha de convidar als ciutadans a no votar!”, assegura De Filippis.

Les plataformes a favor del SÍ acusen les institucions de no fomentar la participació

“Arribar al quòrum -la barrera del 50% de participació necessària- hauria estat un missatge molt clar en contra de la política de Renzi. I també hauria significat una ruptura encara més evident dins el seu partit, on uns han fet campanya pel sí i altres pel no o per l’abstenció”, explica Chiaramonte. Ara, en canvi, pot semblar que aquest referèndum no ha servit per a res o tan sols per gastar diners públics -quasi 400 milions d’euros-. Però per alguns, com per De Filippis, el referèndum ha posat sobre la taula l’estratègia energètica d’Itàlia. I, a més, que Basilicata hagi estat la única regió on s’ha arribat al quòrum és una clara senyal que quan la gent viu el problema i el pateix, es mobilitza i va a votar.

“Les mobilitzacions van començar fa cins anys i no pararan ara. La batalla per la transició cap a les renovables és més forta i conscient que abans”, afirma rotundament Catellacci. Per això, ahir els comitès pel sí van anunciar que presentaran un recurs al Ministeri del Desenvolupament Econòmic per tancar immediatament les cincs concessions extractives marítimes més enllà de les dotze milles. “Són concessions vitalícies que no deixen lloc a la lliure competència”, explica De Filippis.

QUÈ HAN DIT ELS CIUTADANS?

Fabrizio Tinelli, partidari de l'abstenció en el referèndum trivelle

FABRIZIO TINELLI A PIAZZA SANTA MARIA IN TRASTEVERE. LAURA ESTRADA

 

Fabrizio Tinelli, estudiant de Geologia, defensa la seva decisió de no haver anat a votar el 17 d’abril: “a parer meu, aquest referèndum era multidisciplinari i no ha estat ben plantejat”.

Què es demanava al referèndum?

El referèndum era en realitat per la renovació de les concessions de les companyies petrolieres un cop aquestes expirin. Quan una companyia demana una concessió, aquesta té una durada determinada: primer són 20 anys, després 10, i després cada cinc anys s’ha d’anar renovant. Cada renovació va acompanyada d’una Avaluació de l’Impacte Ambiental, en la qual es valora l’estat de l’ambient i el risc de contaminació. Cal dir que aquesta avaluació és subvencionada per la companyia petroliera en qüestió i examinada -i jutjada, positiva o negativament- pel Ministeri de Medi Ambient.

I per què creus que és multidisciplinari?

M’explico: un ciutadà no pot prendre una “decisió completa i autonòma” sobre un tema com al que ens enfrontem. Ens trobem en una situació en la que es veuen afectades la política, el medi ambient, la justicia, l’economia, la feina… Per exemple, em centro en l’economia: un pla energètic nacional implica uns pressupostos que s’escapen de la perspectiva del ciutadà mig. M’hi incloc: si em parlen d’un milió o un bilió d’euros per mi tot em sonarà a “molt” perquè són quantitats que no he vist i de les quals no en tinc una percepció. Si em parles de 10€ i 100€ la cosa canvia perquè sé del que estic parlant, perquè en tinc una percepció i tinc una idea del que implica cadascun dels dos costos. Si ens posem a decidir sobre programes energètics nacionals i decisions que mouen milions d’euros, el ciutadà mig estarà decidint sobre unes quantitats que no haurà mai vist i per tant, no sap si és el més adequat o no. I l’exemple econòmic és només un dels diversos que se’ns presenten i que no sabem encarar.

Et refereixes a que no hi ha un coneixement suficient del que es decidia al referèndum?

Exacte. M’agradaria afegir també que el referèndum demanava eliminar una frase de la llei existent que vetlla per la renovació de les concessions. El text actual diu: “per la durada de la vida útil del jaciment, respecte les normes mediambientals”. És a dir, fins que hi hagi petroli o gas, les companyies sempre podran demanar la renovació de les concessions. Això és diferent de dir “et dono una concessió per sempre”. Actualment està funcionant que a cada data de venciment la companyia ha de demanar la renovació, i pot ser atorgada o no. El que demana el referèndum és suprimir aquesta frase, que a parer meu i probablement de molts ambientalistes, és un disbarat. Per això crec que votar sí és una decisió que no té en compte un pla energètic nacional, ni les variables tècniques ni la tutel·la de l’ambient.

Funcionen aquestes concessions?

S’han fet inversions per part de les companyies petrolíferes i també del propi país. La quantitat d’hidrocarburs que s’extreuen d’aquestes concessions és poca. Però dir que perquè és poc no vull produir-lo, em sembla un error. És com dir que tinc un pomer i aquest no arriba a satisfer la meva necessitat d’un cert número de pomes que vull per tot l’any. Per això decideixo deixar estar el pomer, i per tant, sóc conscient que hauré de comprar les pomes en una botiga. Aquest discurs per mi és hipòcrita, perquè actualment la societat necessita hidrocarburs. Òbviament ens hem d’encaminar cap a mètodes sostenibles i renovables, però seguim sent dependents del petroli i del gas: pel transport, per l’energia, per la producció de materials… i per mi és hipòcrita llavors comprar-ho fora i no al país.

Per què?

Primer perquè l’extracció d’hidrocarburs comporta riscos. Però dir que “no el vull produir jo, però sí que en compraré d’algú que en produeixi al seu país” és molt hipòcrita. Pel que fa al punt de vista més ecologic, Itàlia ja té uns paràmetres ambientals que són molt restrictius: existeix tot un sistema burocràtic en el qual ve donat molt pes a la tutel·la de l’ambient. A Líbia per exemple poden tenir molts més jaciments que a Itàlia perquè els paràmetres de mínims i de condicions són diferents. Per això, si volem fer un discurs ambientalista de debò, el que està succeïnt a Itàlia és molt inferior al que succeeix a l’Iran, Líbia o Aràbia Saudí.

És possible ser més sostenible?

I tant. Aquests diners que provenen de les taxes de les companyies petrolíferes han de ser invertits en recerca d’energia renovable: plaques solars, inversions en energia geotèrmica, eòlica… I Itàlia és un país amb unes bones condicions ambientals per explotar a nivell sostenible, i no ho estem fent. Tenim poc coneixement sobre com treure profit del que tenim perquè ens manca recerca i formació. Això es tradueix en el poc profit que li estem traient i en la necessitat d’hidrocarburs.

Antonio Nudo, partidari del sí en el referèndum trivelle

ANTONIO NUDO AL PARC DE SAN DONATO DE FLORÈNCIA. MARTA CASTILLO

Antonio Nudo, estudiant d’Economia a Florència, va tornar al seu poble a la regió d’Avellino per votar perquè creu que era una obligació com a ciutadans, ja que d’aquesta manera es creava “una base de consens i de legitimació per a futures reivindicacions”.

Per què vas anar a votar? Per què havien d’anar la ciutadania a les urnes diumenge?

Perquè la població tenia el deure de donar la seva opinió. No només per respondre la pregunta del referèndum, que en realitat no era tan rellevant perquè era una petita part del problema total. Sinó per la necessitat de donar un missatge al govern sobre la política energètica en general. Anar a votar creava una base de consens i de legitimació per a futures reivindicacions. Ara que els ciutadans hem tingut la oportunitat de mostrar el nostre rebuig als combustibles fòssils no ho hem fet i en un futur no tindrem arguments per queixar-nos del que es faci en aquest sentit. Quan demà vinguin a posar un pou petrolífer al costat de casa no podrem dir que marxin perquè ja vam tenir-ne la ocasió i no ho vam fer.

Quines creus que són les raons de qui ha votat no?

Suposo que han seguit una mica la campanya del Govern i dels que tenen interessos en el petroli, que han venut el fet de votar no -o l’abstenció- com una forma de crear llocs de treball. Era el deure dels ciutadans contrastar si allò que es deia era veritat o no. El que està clar és que hi ha hagut un problema d’informació en aquesta campanya perquè amb poc més d’un mes no es pot informar sobre un tema tan dens com aquest.

I per què ha estat tan curta la campanya?

Perquè està clar que el govern tenia interès en el fracàs d’aquest referèndum. Si no, es podria haver convocat amb més temps i haver-lo fet coincidir amb les eleccions administratives del juny. I així també s’hauria arribat al quòrum.

Hi ha una llei que no permet celebrar el referèndum amb altres eleccions, no hauria estat una mica enganyós el resultat així? Si existeix la condició del quòrum és per alguna cosa, no?

Sí, tens raó. La llei es podria haver canviat per fer-ho possible. Però és veritat que hauria estat un resultat esbiaixat. El que està clar és que potser no juntament amb les administratives però sí es podria haver convocat pel maig per tenir més temps de campanya. Potser no s’arribava al quòrum igualment però hauria sigut més just. 

Creus que es podria haver aconseguit el quòrum d’alguna manera?

Només amb més informació i un govern sense interessos. La majoria dels partits estaven a favor del Sí. No crec que el problema hagi estat l’electorat d’aquells partits. El problema ha estat la percepció d’inutilitat que s’ha donat del referèndum i d’anar a votar. Han volgut fer creure que no es canviava res anant o no a votar. Es pot extreure que el problema és de la democràcia a Itàlia. Hi ha un desinterès general.

Creus que no ha servit per res el referèndum?

Una vegada fracassa el referèndum no tens més instruments, només continuar lluitant. Ha servit per fer veure la cara real d’un govern que és un tren: va directe als seus objectius, no té en compte les opinions dels ciutadans i ni tan sols d’altres membres del seu partit. També ha fet sortir el tema energètic. Ara tothom sap que hi ha una necessitat de canviar l’estratègia energètica que ja està antiquada i aquest pot ser el primer pas. A més, la gent s’ha organitzat i les estructures creades poden servir en un futur per arribar a altres objectius ambientals i també polítics.

Què s’ha de fer ara?

La solució és continuar insistint en la necessitat de passar a les renovables, d’invertir en elles perquè a Itàlia no ens falten pas el sol, el mar i el vent. I, si el problema per estar en contra és la feina, fer entendre que una fàbrica de panells solars en pot donar més i més respectuosa amb la natura.

QUÈ SOSTENIEN ELS PARTITS POLÍTICS?

La raó principal dels partits que defensen el referèndum no es basa només en la contaminació; al·leguen precisament que es tracta d’una qüestió política, de fer veure al Govern el rebuig a una major explotació de combustibles fòssils i a la vegada, fer una crida a un millor ús de les energies alternatives i sostenibles.

Els partits italians han mostrat posicionaments diversos davant d’aquest referèndum: la majoria de forces polítiques que actualment conformen l’oposició van declarar-se partidaris del Sí, des de l’esquerra ecologista a l’extrema dreta, de Beppe Grillo del Moviment 5 Estrelles a Matteo Salvini de la Lliga Nord. Això ha portat a crítiques diverses per part de la ciutadania, que perceben aquest referèndum com un instrument massa polític i antigovernamental en comptes de ser ambiental.

Part de la ciutadania ha percebut el referèndum com un instrument polític i anti-governamental

El partit de Matteo Renzi, el Partit Democràtic, va fer crida a l’abstenció. Tal i com van declarar els secretaris del PD Lorenzo Guerini i Debora Serracchiani a Ilpost.it, la percepció del referèndum per les persones integrants del PD era “d’inutilitat”. Van explicar en el seu moment que en aquesta consulta no s’estava prohibint la construcció de nous jaciments perquè a dia d’avui ja és impossible: existeix una llei que ho impedeix a menys de 12 milles, el que suposa la regulació més exigent de tota Europa.

Però la unitat dins del partit de Renzi s’ha vist fracturada en aquest referèndum. Alguns membres del que es coneix com “la minoria del Partit Democràtic”, com Robert Hope, David Zogg o Miguel Gotor, van manifestar-se partidaris del Sí. De la mateixa manera ho va fer Michele Emiliano, president de la regió de Puglia i un dels impulsors del referèndum.

Molt en la linia del Partit Democràtic, la Nova Centredreta (NCD), presidida per Angelino Alfano, publicaven al web del partit la seva preferència per l’abstenció, malgrat que alguns funcionaris també van expressar públicament que votarien Sí.

Pel que fa als partits d’esquerres es posicionaven públicament favorables del Sí el SEL (Esquerra, Ecologia i Llibertat, presidida per Nichi Vandola), Posible (encapçalat per Pippo Civati, abans del PD), l’Altra Europa con Tsipras i la Federació dels Verds (amb Grazia Francescato). A l’altra banda de l’eix, els partits de dreta que també han fet campanya pel Sí són els Germans d’Itàlia, Força Nova i fins i tot la Casapound.

En contra de la celebració d’aquest referèndum naixia el març d’enguany el Comitè Optimistes i Racionals, presidit per Gianfranco Borghini, ex parlamentari. Aquest comitè, sota el lema “No a la campanya No-Trivelle. Sí a la feina”, animava a la ciutadania a no mobilitzar-se el 17 d’abril, al·legant que no ha estat un referèndum d’iniciativa popular i que en canvi, ha obeït a pressions de determinades regions, no del Parlament. Els Optimistes i Racionals afegeixen, també, que no es tracta de l’instrument pertinent per demanar al Govern unes majors inversions en energia renovable. Defensen la gran importància a nivell laboral i econòmic pel país: la producció italiana de gas i petroli suposen actualment l’11,8% i el 10,3% de les necessitats de la ciutadania del país. Això es tradueix en 4,5 milions d’euros d’estalvi en despesa energètica. Segons Borghini, tancar les plataformes a alta mar, tal i com es vol portar a votació, implicaria posar punt final a la producció d’entre el 60-70% del gas utilitzat a Itàlia actualment.