HONG KONG. Les dades oficials tracen només una suau i superficial pinzellada. Les estadístiques facilitades per la policia de Hong Kong capturen la panoràmica d’una ciutat on la violència sexual cap a les dones és cada vegada més residual: l’any 2015 es van comptabilitzar 70 denúncies per violacions i 1068 per agressions sexuals. Ara bé, les xifres contrasten amb les d’entitats especialitzades del tercer sector. Una de cada dues dones ha patit assetjament sexual, una de cada quatre violència domèstica i una de cada set abús sexual, segons un estudi de la Hong Kong Women’s Coalition on Equal Opportunities del 2013. Una realitat agreujada pel fet que més d’un 90% de les víctimes no s’atreveixen a denunciar els delictes.

El discurs imperant a l’arena política és el de culpabilització de la víctima. Polèmiques van ser farà dos anys les declaracions de l’actual Secretari de Seguretat de la ciutat, Lai Tung-kwok, qui, interpel·lat sobre l’augment d’un 60% dels casos de violació, va encoratjar a les dones a “no beure tant”. S’hi suma la recent resolució del jutjat del districte de Haidian a Beijing, que encoratjava a les dones amb “mals hàbits” –com beure, fumar o tornar a casa més tard de les 9 de la nit- a canviar-los, en considerar que les feia més vulnerables a ser víctimes d’una violació.

Una de cada dues dones ha patit assetjament sexual, una de cada quatre violència domèstica i una de cada set abús sexual, segons la Hong Kong Women’s Coalition on Equal Opportunities

En l’àmbit legal, la ciutat emprèn un tímid camí cap a la concepció afirmativa del consentiment sexual. A la llei hongkonguesa –en concret la Crimes Ordinance de 1972- no hi consta cap definició clara d’aquest, pel què s’ha acabat adoptant la presumpció que el consentiment existeix fins que alguna de les parts es manifesti en contra. Ara bé, el seu replantejament és present a l’arena política des del 2012, quan es va publicar un document de la Comissió de Reforma Legislativa on es demanava una definició jurídica més concreta, basada en la voluntarietat i llibertat. Tanmateix, de moment no deixa de ser una proposta a l’espera de ser debatuda per les autoritats.

 

QUAN LA CULPABILITZACIÓ ÉS SISTÈMICA

“Hong Kong és un indret molt conservador en termes de sexualitat, possiblement per la interacció entre el cristianisme colonial i el confucianisme tradicional”, esmenta l’Angie Ng, una de les organitzadores de la marxa Slut Walk Hong Kong (SWHK), “el conservadorisme sexual no és tant obvi a primera vista com en altres indrets del món, però el judici a les dones és sistèmic i s’estén des dels mitjans de comunicació fins les institucions governamentals”, afegeix. L’Angie és una de les cares visibles de SWHK, un moviment nascut el setembre de 2011 a imatge del que havia començat uns mesos abans a Toronto –arran de la declaració d’un policia sobre com les dones “haurien de deixar de vestir com prostitutes” per evitar ser violades– i que cerca conscienciar a la població de la ciutat sobre les violències sexuals –fent un èmfasi especial en la no culpabilització de les víctimes-.

 

SWHK CERCA CONSCIENCIAR A LA POBLACIÓ SOBRE LES VIOLÈNCIES SEXUALS. FONT: TVB

 

En la mateixa línia es posicionen associacions feministes com la Association for the Advancement of Feminism (AAF), les quals critiquen el llarg camí legislatiu i social que queda per recórrer en el combat contra violències masclistes com l’assetjament sexual. Davant de l’esmena que el 2014 el govern de la ciutat va realitzar per ampliar la protecció que proveïa la llei–actualment cobreix un major nombre de col·lectius, com les treballadores del gremi de la restauració enfront a la clientela-, en qüestionen el fet que es quedi a mig camí. “La legislació sobre assetjament sexual està focalitzada en les relacions de poder, com les que es poden donar a la feina o a la universitat, però té masses llacunes”, explica Ka-Chai Kwok, membre de l’organització, qui afegeix com, de donar-se el cas d’un professor d’una determinada escola assetgés a algun alumne o alumna d’un altre centre educatiu, la víctima quedaria desprotegida per la llei al no quedar clara la “relació jeràrquica entre ambdós”.

“La legislació sobre assetjament sexual està focalitzada en les relacions de poder, com les que es poden donar a la feina o a la universitat, però té masses llacunes”

Kwok també s’atura a analitzar el paper de la Equal Opportunities Commission (EOC), l’organisme encarregat d’implementar des del 1996 totes aquelles ordenances municipals referents a la no discriminació. “L’EOC facilita un contacte telefònic al qual les víctimes d’assetjament sexual s’hi poden adreçar. No obstant, exigeix uns mínims d’evidències que fan que moltes denuncies es quedin en paper mullat”, comenta l’activista, qui afegeix que la legislació no és sensible a les diferències de poder, ja que “l’entitat governamental a vegades organitza reunions entre la persona denunciant i l’assetjadora”.

Subratlla, però, que l’objectiu de l’associació que representa no només és fomentar els canvis en la normativa vigent, sinó complementar-los amb una transformació dels valors culturals imperants. Per il·lustrar la culpabilització a la què moltes dones són sotmeses, des de AAF recorren a un exemple actual: farà uns mesos, la plataforma HKGolden –un fòrum d’Internet molt popular a Hong Kong- va obrir un fil on es mostraven unes imatges d’una noia occidental a Lan Kwai Fong passejant primer de la mà d’un noi hongkonguès i després d’un estranger. “Primer va ser titllada de prostituta i després de no tenir cap mena de vergonya. Quan una dona expressa la seva sexualitat, la societat encara respon culpabilitzant-la”, analitza l’activista. Però no és un exemple aïllat, puntualitza, són moltes les actrius i cantants que, per exemple, s’han vist forçades a demanar públicament perdó per haver-se divorciat.

 

LA COMUNITAT UNIVERSITÀRIA RESPON

Un estudi governamental realitzat el 2013 per la Equal Opportunities Commission (EOC) posava de manifest que més d’un 50% del les estudiants hongkongueses havia estat víctima d’algun tipus d’assetjament sexual durant l’anterior any. Una conjuntura preocupant, especialment en conèixer que més de la meitat d’aquestes –un 58%- ho seguia mantenint en secret, xifra que posava de relleu l’existència d’una cultura del silenci al respecte, agreujada per la por a ser socialment jutjada, el temor d’una hipotètica venjança de l’assetjador o la mancança de procediments de denúncia eficaços i favorables a la víctima.

Segons un estudi d’EOC, el 58% de les estudiants víctimes d’assetjament sexual el 2012 no ho van denunciar

És per això que des de les universitats de la ciutat s’ha intentat potenciar vies efectives per fer front i donar visibilitat aquesta realitat. Una d’aquestes és el Comitè Contra l’Assetjament Sexual (CASH), actiu a la City University of Hong Kong des de farà cinc anys. Un dels seus membres, el degà dels estudiants Dr. Raymond Chan, explica a HEMISFÈRIA el funcionament de la comissió: “El primer que fem és fixar-nos en la relació del presumpte assetjador amb la universitat; si és un membre del personal de la universitat, el seu cas serà gestionat per l’oficina de Recursos Humans, ara bé, si és un estudiant, qui s’encarregarà serà algun dels dos degans, el de graus o el de post-graus”. És llavors quan s’informa a la persona querellant dels diferents canals i eines a les quals pot recórrer.

“Des del CASH s’informa a la persona demandant dels dos procediments amb els que pot fer front a la demanda”, diu Chan, qui després puntualitza com des de la universitat es recomanarà un o l’altre depenent de l’estudi individualitzat del cas. La primera de totes, la via informal, és suggerida en aquells incidents considerats de grau menor o aïllats –“sempre tenint en mà la Sex Discrimination Ordinance (SDO) de la ciutat”-, on l’objectiu principal és posar fi a l’assetjament i on és la persona querellant qui trasllada les seves demandes al presumpte assetjador. En canvi, de necessitar-se una investigació en profunditat, aquesta es durà a terme per mitjà de la via formal i a càrrec d’un panell d’investigació amb varis representants de la comunitat universitària. “És un procés que s’allarga durant uns tres mesos i on ens assegurem que totes les evidències són recopilades i estudiades”, conclou.