Aquesta és la història d’una revolució frustrada. Però que continua. És el relat d’uns joves que, inundats d’opressió pel govern autoritari dels Al-Àssad, van combatre la por a través de l’art. I després, la guerra. Emmirallats per l’atmosfera de canvi que, només durant uns mesos, la Primavera Àrab va escampar per diversos països del Llevant. En el seu cas, de Síria cap al món.

Hazem Alhamwi, Tammam Azzam i Lukman Ahmad són pintors. Tots tres –a peu de carrer o des de la distància– van unir-se als milers de sirians que el març del 2011 es van aixecar en contra del govern de Baixar al-Àssad. Era la primera vegada que mostraven la seva obra: la majoria, de temàtica contrària al règim. Portaven anys pintant, però el terror a un govern que castigava qualsevol crítica els havia frenat a compartir-ho. L’inici de les protestes se’ls presentava com l’escenari que tant havien esperat. Perquè, com tots tres recorden, la revolta en contra la repressió dels Al-Àssad feia temps que els feia somiar.

 

HAZEM ALHAMWI: ART CONTRA LA POR

Avui, Hazem Alhamwi, nascut a Damasc fa 37 anys, sap que difícilment podrà tornar a casa. I no només perquè la guerra encetada el 2011 ha convertit Síria en un indret pràcticament inhabitable. “Quan vaig decidir publicar la meva obra, la meva pel·lícula… vaig saber que ja no hi havia marxa enrere. M’haurien perseguit”, confessa Alhamwi, que combina la pintura amb el documentalisme. L’any 2013 va fugir de Síria a Montpellier, on va editar el seu primer documental: From my Syrian Room, una coratjosa crítica al caràcter repressiu del mandat de la família Al-Àssad.

“El problema de les dictadures és que estan dissenyades perquè el poble tingui molt difícil dur a terme qualsevol tipus de canvi”, reflexiona, ferm, Alhamwi. Insisteix que, tot i que queda eclipsat per la barbàrie actual, Síria ja no era un país sa abans de la guerra. “Per això vam sortir al carrer”, afirma. “El govern sirià s’alimentava de la nostra por, ens invalidava i ens feia perdre qualsevol tipus de singularitat. Jo em sentia com si no fos capaç de ser útil. Érem còpies fetes a mida del dictador: reprimits i atemorits”.

Art Hazem Alhamwi

Hazem Alhamwi.

 

El relat de la Síria dels últims anys, també dècades, és el d’un país que sospirava per una democràcia real. L’any 2000, amb la mort de Hafez al-Àssad, pare de l’actual president i al poder des del 1970, es creia que podrien arribar canvis. Ben aviat, però, la població es va adonar que aquesta reforma que havia promès Baixar al-Àssad quedaria oblidada. La manca de llibertat política i cultural, la persecució i violència policial, la contínua corrupció, l’alt desocupament del país, la pobresa, i la intrínseca opressió del règim van sembrar una atmosfera insostenible. “Quan passa això, el poble necessita veure’s capaç de posar fi al joc: es perd el respecte i la por canvia de bàndol”, argumenta el pintor de Damasc, que va seguir cada pas del que ell anomena “la revolta”.

Com a mostra d’aquest procés, el fet detonant de la rebel·lió: el mateix març del 2011, un grup d’adolescents que havia pintat consignes revolucionàries a un mur escolar de la ciutat de Daraa, al sud de Síria, van ser arrestats i torturats per les forces de seguretat. Síria va dir prou i va sortir al carrer. Com és sabut, aquelles manifestacions van desencadenar un conflicte multidireccional que, encara avui, segueix martiritzant el país.

Art Hazem Alhamwi

Hazem Alhamwi.

 

A Hazem Alhamwi, l’art li està salvant la vida. Ho repeteix una vegada i una altra. És conscient que pintar l’ha ajudat a mantenir un cert equilibri emocional. “Fugir i veure com destrueixen casa teva és duríssim. La pintura ha estat l’únic camí per combatre el dolor”, narra Alhamwi, que revela que durant els anys de dictadura la seva habitació es va convertir en un “refugi” que l’allunyava d’una realitat que el desestabilitzava: “Em preguntava, sense trobar resposta, per què em tocava presenciar tanta violència, per què no teníem llibertat”. La seva obra, doncs, és una reacció en contra d’aquesta part “fosca” de l’ésser humà. “És el desig de seguir vivint malgrat tot. Hem de demostrar que la convivència és més forta que la guerra”, etziba amb una esperança que evidencia que encara creu en el canvi.

Ara, fa gairebé quatre anys que viu a Berlín, on segueix pintant i editant documentals. Ha necessitat anys d’ajuda psicològica perquè el malson de Síria el deixés dormir a les nits. “Porto molt temps veient-ho tot en blanc i negre. Ara, a Alemanya, començo a tornar a sentir els colors”.

 

TAMMAM AZZAM: PINTAR LA GUERRA

El pinzell –tot i que digital– de Tammam Azzam porta dies denunciant la cruenta guerra de Síria. Ell en va haver de fugir. Set mesos després de l’inici de la revolució, va deixar la seva vida de Damasc i va escapar: primer a Dubai, i després a Alemanya. “Temia per la vida de la meva família i, a més, volien obligar-me a combatre”, reconeix avui des d’una ciutat propera a Berlín. Des de llavors, però, no ha deixat de lluitar. “No soc un soldat i no em veia capaç de matar, però soc pintor i sí que em veig capaç de pintar per denunciar la guerra”, afirma Azzam, que té 36 anys i és un dels pocs pintors sirians reconeguts a nivell mundial.

Art Tammam Azzam

Tammam Azzam.

 

Va fer servir un dels petons més emblemàtics de la història de l’art per ressaltar el patiment del seu país. I va arribar a tot el món. Durant unes setmanes, la seva versió d’El Petó, de Gustav Klimt, va triomfar a les xarxes socials. L’obra impactava: una superposició d’aquesta potent escena d’amor sobre les parets d’un edifici de Damasc, destruït i impregnat de bales. La pintura, publicada el 2013, era una de les sèries del pintor sirià on Azzam va combinar grans obres de la història de l’art occidental amb escenes diàries, i molts cops oblidades, de la devastació de Síria.

“Era una manera de recordar el crim que s’està cometent amb la població civil de Síria. Vaig pensar que aquestes imatges podrien centrar l’atenció del món en la destrucció del patrimoni cultural i social de Síria”, reflexiona Azzam, que afegeix que també pretenia “juxtaposar la capacitat creativa de la humanitat amb el dany que és capaç d’infligir”. A la versió d’El Petó, se’n sumen desenes d’obres més, basades en clàssics de Dalí, Goya, Da Vinci o Van Gogh.

Art Tammam Azzam

Tammam Azzam.

 

Avui, Tammam Azzam respon a través d’una videotrucada per Skype i, tot i que es mostra com una persona optimista, se li enterboleix la mirada quan reflexiona sobre la situació del seu país. “Els mitjans occidentals parlen de guerra civil i no és així. Vam començar una revolució que ara, per diversos interessos mundials, s’ha convertit en una gran guerra”, argumenta mentre insisteix que el principal perjudicat és el poble sirià. Admet que la vida després de la revolució és totalment diferent: “soc una persona nova: he hagut de viure la cara més cruel del món”.

L’horror s’ha vist reflectit en el seu art: pinta la guerra, per així mostrar-la i denunciar-la. Insisteix, però, que el seu dibuix se centra en les persones, i s’allunya de la definició de pintor polític. “Es basa en el teixit humà que cada conflicte amaga. Quan pinto, m’expresso i, normalment, expresso allò que em preocupa. Malauradament, avui la majoria de les meves preocupacions giren entorn de Síria i la seva gent”, explica sense oblidar que els seus pares encara viuen al país.

Abans d’acabar l’entrevista, se li planteja una última pregunta:

El món és conscient de la magnitud de la guerra de Síria?

– Francisco Goya va crear un treball per immortalitzar l’assassinat de centenars de ciutadans innocents espanyols el 3 de maig de 1808. Quants 3 de maig hauríem de tenir avui a Síria si cada dia moren innocents sense que ningú digui res?”.

 

LUKMAN AHMAD: LA DOBLE REIVINDICACIÓ

Ràpidament, Lukman Ahmad decideix descobrir un dels seus grans desitjos. Com molts kurds, ell també somia en un Kurdistan independent. Potser per aquest motiu porta mitja vida perseguint la llibertat. “Per a mi, la pintura és la llibertat d’expressar allò que sento”, explica Lukman, que fa 44 anys va néixer a Derbasiah, al Kurdistan sirià. L’any 2008, però, es va veure obligat a fugir de casa seva. “El Govern sirià volia reduir qualsevol tipus de llibertat, especialment entre els kurds, i estaven detenint molts activistes”, recorda avui.

Art Lukman Ahmad

Lukman Ahmad.

 

Relata que va viure a Síria fins al 2010, però que la persecució de les forces de seguretat era tan incessant que va haver d’escapar del país. “Fins i tot em van portar a Damasc i van intentar empresonar-me per les meves activitats i obres com a artista kurd”, puntualitza Lukman. El seu delicte era la pintura: per una banda, perquè en algunes ocasions havia pintat peces contràries al règim, per l’altra, perquè gran part de la seva obra fa referència a la cultura kurda. El 2010, doncs, la por a la presó el va portar a viatjar fins als Estats Units.

La regió del Kurdistan –d’uns 500.000 km² i d’una població total que s’aproxima als 30 milions– ha lluitat històricament per independitzar-se dels estats que forma part; actualment Síria, Turquia, l’Iraq i l’Iran. Les polítiques repressives i, fins i tot d’extermini en contra la societat kurda, que és la minoria ètnica més nombrosa del món, han construït un sentiment de greuge molt present entre la població.

Art Lukman Ahmad

Lukman Ahmad.

 

“Síria, com també Turquia, ens ha perseguit i ho segueix fent, la nostra crida sempre ha estat doble i ningú ens ha escoltat”, apunta Lukman. La revolució del 2011, doncs, no és l’únic rerefons de l’obra d’aquest artista kurd. “Tot i no ser a Síria, la guerra segueix impactant en cada moment de la meva vida: vull denunciar-la, però també vull tractar la figura del Kurdistan, i potenciar amb la meva pintura el somni d’un estat independent”. El verd, el groc, el blanc i el vermell –els colors de la bandera kurda– sempre pinten de reivindicació els seus quadres.