GINEBRA. En Dídac, en Víctor, en Joel i en Marc esperen el tren que els torni cap a casa. A diferència de l’altra gent que hi ha a l’andana, van vestits amb l’uniforme militar: vénen de realitzar una estada a l’exèrcit. Com ells, hi ha milers de joves suïssos que diumenge rere diumenge es troben a les estacions de tren amb motxilles grosses a l’esquena i engalanats: a Suïssa el servei militar és obligatori per a tots els nois a partir dels 18 anys.

TOT COMENÇA AMB UNA CARTA

Quan s’acosten els 18 anys dels nois, totes les famílies suïsses reben l’esperada carta que cita el seu fill per tal d’iniciar la seva participació a l’exèrcit. El primer encontre és amb els metges de l’exèrcit, que duen a terme un conjunt de proves mèdiques i psíquiques que determinen si els joves són aptes o no per fer el servei militar. Si ho són, poden escollir o bé continuar a l’exèrcit o passar a fer el servei civil. També hi ha una tercera opció, que és la protecció civil. En aquest cas, els joves realitzen un servei amb tasques de suport, protecció i assistència a la població; i això els permet alliberar-se de pagar una part de la taxa per no complir l’obligació de servir a l’exèrcit. Aquesta taxa equival a 400 francs suïssos anuals durant el període dels 18 als 32 anys, el que representa la suma d’uns 6000 francs pels estudiants. En cas de persones que estiguin treballant, aquesta taxa es converteix en el 3% del seu salari.

En Dídac V. té 24 anys i estudia Pedagogia a la Universitat de Lausanne. Recorda que a casa sempre feien broma amb l’arribada de la carta, però que quan va arribar el seu pare es va posar molt seriós. “Fill, ara has de decidir. Pensa que és dur, però que et farà créixer”. Aquestes paraules, diu en Dídac, van emocionar-lo, ja que normalment les famílies veuen la participació dels seus fills a l’exèrcit com quelcom tradicional i on no hi ha cap altra opció. “Vaig dubtar un dia, però realment tenia ganes de provar-ho després de les paraules del meu pare”.

El primer encontre és amb els metges de l’exèrcit, els quals realitzen les proves mèdiques i psíquiques que determinen si els joves són aptes o no per fer el servei militar

La marxa cap a l’exèrcit comença amb dos dies de reclutament per determinar quin és el millor servei que el jove pot oferir al cos militar. Abans d’aquesta decisió es recomana que es pensi en quina secció creu que serà més útil, on es sentirà més còmode i on aportarà més coneixement per tal que la tria dels superiors sigui el més ràpida i eficaç possible. En base als resultats, començarà a anar a una escola de reclutament amb una durada d’entre 18 o 21 setmanes amb formació i entrenaments dirigits al tipus de funció que li ha estat assignada. En Joel P., de 23 anys i estudiant de Dret a la Universitat de Ginebra, explica que quan va passar les primeres proves no creia que pogués continuar. “No em veia amb les armes amunt i avall. Vaig dir que no volia fer un servei a l’exèrcit però que estava disposat a donar tot el que pogués de mi per fer un servei a les tropes de muntanya. Vaig tenir sort, m’hi van posar i estic aprenent molt”.

Imatge habitual als trens públics suïssos on els joves militars fan camí cap a casa. Fàtima Ortí

A més, els joves han d’escollir si volen fer tot el servei militar d’un sol cop,  que vol dir estar aïllat a la caserna gairebé un any sencer o fer-lo de manera partida, és a dir tres setmanes a l’any durant sis anys; el que s’anomena cursos de repetició. Aquesta opció és la més escollida pels joves ja que els permet compaginar-ho amb els estudis i la vida social. En Víctor H. n’és un exemple. “Amb 18 anys tenia molt clar que volia estudiar per ser mestre i que quan abans comencés a formar-me, més possibilitats tindria per trobar una bona feina pel meu futur. Passar-me un any fora de casa només pendent de l’exèrcit no era una bona idea”.

Si aquest recorregut se segueix al peu de la lletra, quan s’hagin complert la quantitat de dies obligatoris -que varia en funció del tipus de servei que es realitza– el noi dóna per finalitzat el seu pas per l’exèrcit, però pot continuar fent cursos per obtenir graus superiors. En cas que no es pugui realitzar el servei militar durant les setmanes que li pertoquen, ja sigui per malaltia, per exàmens o per qualsevol altre assumpte personal, aquest podrà recuperar-les en un altre moment sempre i quan no sobrepassi els 30 anys. A aquesta edat, el període obligatori ha d’estar finalitzat, i sinó, s’ha de pagar una taxa per compensar el temps que no s’ha fet servei. 

Tot i estar obligats a col·laborar amb l’exèrcit, els joves reben una remuneració pels serveis prestats que oscil·la entre els 1000 i 2000 francs, a més de cobrir les despeses de transport i manutenció. Aquest fet és el que fa decidir molts nois a participar-hi. En Marc, de 21 anys i estudiant de Geografia a la Universitat de Ginebra, explica que si ell en forma part és perquè així aconsegueix guanyar diners. “Amb el que ens paguen em puc sentir més independent i no demanar tants diners als meus pares”.

 

SERVEI CIVIL: OPCIÓ MINORITÀRIA

El cas del Simon T. és diferent. Ell mai serà d’aquells nois que esperen el tren amb uniforme. Ell va decidir fer un servei civil enlloc d’allistar-se a l’exèrcit. Va prendre la decisió de manera pràctica, pensant en el futur laboral: “El treball social m’interessava i vaig creure que el servei civil era una bona porta d’entrada per treballar en alguna institució social de cara al futur”.

El servei civil planteja moltes opcions als jovesja que els qui opten per aquesta possibilitat són lliures d’escollir el que més els convingui. L’oferta pot anar des de cuidar gent amb discapacitat, fer tasques de jardineria o manteniment fins a gestionar l’administració d’un teatre. En Simon ha fet moltes feines diferents però sempre ha volgut ser fidel als seus ideals: “la condició que em vaig fixar va ser treballar als llocs on pogués aprendre alguna cosa pel meu futur, ja que veia que l’exèrcit no m’aportaria res”.

Loading...

Loading…

 

Tots aquells joves que fan el servei civil reben el mateix salari que els de l’exèrcit. Per contra, normalment aquestes tasques no requereixen despeses per motius de desplaçament, allotjament i menjar -les quals són sempre incloses al servei militar-, i que són reemborsades amb una trentena de francs per dia treballat. L’única cosa en la qual difereixen el servei civil i el militar és en la durada.

El servei civil ofereix igualment un salari als joves, però té una duració més llarga que el militar

El servei civil és gairebé dos cops més extens que el militar i, tal i com en Simon diu, la majoria de joves prefereix no fer-lo per aquest motiu. Així mateix, afegeix: “a banda d’això també hi ha una visió negativa d’aquestes tasques i he escoltat molt sovint que el servei civil és netejar el cul dels vells. Això, a més de ser fals perquè hi ha milers d’altres opcions, penso que seria molt més útil que aprendre a arrossegar-se pel fang. A tot s’hi suma la idea que anar a l’exèrcit és la tradició dels homes de veritat”.

 

EL REBUIG SURT CAR

En Paul A. tampoc es trobarà mai vestit de militar a l’estació de tren. El seu cas és especial. Ell no volia participar a l’exèrcit per una qüestió pràctica: “No volia allargar la meva entrada a la universitat i si m’apuntava a l’exèrcit perdia molt temps. El que em preocupava més era el meu pare, que va ser oficial dins l’exèrcit suís, però finalment va entendre que per mi els estudis eren prioritaris ”. A banda d’això, els resultats de les diverses proves mèdiques que han de passar tots els joves van acreditar que en Paul no podia fer el servei militar, per tant només li quedava l’opció de pagar l’import per no complir l’obligació.

Tot i ser un metge qui va decidir que en Paul no estava capacitat per fer les missions militars, ha de pagar igualment cada any una taxa de 400 francs fins que tingui 32 anys. Això equival a 6000 francs que van directes al fons econòmic de l’Estat i al pressupost de l’exèrcit. Si el jove que renuncia a la seva obligació de servir troba feina al llarg dels 15 anys que ha de pagar la taxa, l’import d’aquesta passarà a ser el 3% del seu salari. Aquesta contribució l’han de pagar, sense excepció, tots els homes que no compleixin la seva obligació, bé sigui per voluntat pròpia o per causes mèdiques.

A l’article 59 de la Constitució Federal suïssa és on queda establerta la llei sobre el servei civil, la qual determina que no es pot escollir com a opció de substitució el servei civil en cas de no ser apte per servir a l’exèrcit. L’alternativa en aquests casos és pagar la taxa sencera o apuntar-se a la protecció civil, amb la qual pots reduir l’import segons els dies que hi participis.

militarcamilleeditat-1024x576 (1)El servei militar obligatori està previst a la constitució suïssa.

UN EXÈRCIT MILICIÀ

L’exèrcit del país helvètic, al contrari de la majoria dels exèrcits d’altres països, és un cos no professional. Aquest tipus d’exèrcits formen als joves per a la protecció del seu país però, no per organitzar un cos militar que treballi amb aquesta feina. En Víctor H. diu que el fet de participar a l’exèrcit es veu com una tradició. “Jo he decidit participar perquè no es tracta de cap cos professional, simplement és un costum, és com l’emblema del país”.

Les especialitzacions que el sistema militar suís ofereix són les tropes terrestres, les de muntanya, les d’aviació, les d’enginyeria i salvament, les de logística,  entre d’altres.  Aquestes branques són entre les que es reparteixen les missions i cursos de repetició que els joves hauran de fer durant el seu pas per l’armada. A la muntanya no s’utilitzen gaire les armes i el treball queda reduït a tasques de supervivència i rescat. La tipologia d’exèrcit aeri és molt més tècnica i mecànica i a l’exèrcit de terra s’hi practica molt més el tir amb armes.

El fet que el cos militar no sigui professional obre un debat sobre la seva necessitat

El fet que el cos militar suís sigui no professional obre un debat sobre la seva necessitat i utilitat dins del mateix país, sobretot tenint en compte que s’hi destinen més de 4 bilions de francs del pressupost de l’Estat. En Simon, qui va rebutjar el servei militar, troba ridícul que sigui obligatori participar en un exèrcit com el suís, però afirma que “obligar els joves a treballar a un cos professional em semblaria una idea més sensata”. En Joel P., per la seva banda, creu que “l’exèrcit no hauria de ser obligatori a cap país. Potser d’aquesta manera podríem reduir les tensions entre països ja que el terme exèrcit conté, per naturalesa, una relació amb la guerra. Penso que els països que no obliguen als nois a allistar-se a l’exèrcit ja han fet un primer pas cap a la pau”.

El sistema democràtic suís perd part de la seva essència quan ens referim al tema de l’exèrcit, ja que el país no permet la llibertat de decisió als nois majors de 18 anys. Cert és que hi ha diverses alternatives a l’obligatorietat del servei militar, però en totes s’hi ha de pagar algun impost per no realitzar-lo. El que queda clar és que és un tema molt controvertit pel fet que es considera com una gran tradició molt arrelada a la població i que difícilment podrà canviar. Cada vegada hi ha més col·lectius en contra del servei militar obligatori, com el Grup per una Suïssa Sense Exèrcit (Groupe pour una Suisse sans Armée), el Grup d’Esquerres Anticapitalistes (Gauche Anticapitaliste) o alguns partits d’esquerres. Tot i això, l’últim referèndum que va qüestionar l’obligatorietat del servei militar va quedar anul·lat per més del 70% dels vots.

 

QUÈ PASSA AMB LES NOIES?

L’exèrcit suís només obliga als nois a fer el servei militar, però les noies són lliures d’apuntar-se si ho desitgen. Al 2015 s’hi van incorporar 1083 noies, una d’elles la Camille M. El seu objectiu era agafar experiència per poder entrar a l’Escola de Policia a Ginebra, però quan va entrar a l’exèrcit va decidir que s’hi volia quedar. “Per diversos problemes personals he hagut d’interrompre l’estada com a sotsoficial, ara estic estudiant a l’Escola Superior de Salut a Lausanne, però espero poder tornar-hi aviat”.

Bivacs, curses a peu a les 5h del matí, entrenaments d’infanteria o fer construccions de campaments estratègics són algunes de les tasques més habituals que ha de realitzar la Camille, i són exactament les mateixes que fan els homes. “L’única diferència és que no estic a la mateixa habitació, i això ho entenc com un privilegi, ja que m’estalvia respirar les fortes olors que fan els soldats quan arriben de les activitats esportives”, diu fent-ne broma.

Entre tots els homes la Camille M. és una més de l’equip a l’escola de reclutament. Nicolas R.

 

Tot i ser poc comú, el de la Camille no és un cas aïllat. Tanmateix reconeix que és molt difícil per les dones ja que hi ha molts prejudicis en contra d’elles. “Molts homes no suporten veure que hi ha dones a l’exèrcit que els dirigeixen o que són més fortes que ells, però t’has de fer respectar. Jo he acabat amb molts amics dins l’exèrcit”. Per canviar aquest pensament, creu que caldria incloure les noies a l’obligatorietat del servei militar ja que considera que “dins l’exèrcit s’aprenen coses essencials per a la vida i es surt més madur”.

Pel que fa a la societat helvètica, molts donen suport a les dones que s’allisten a l’exèrcit voluntàriament i les feliciten per la seva valentia i compromís cap al país. Els pares de la Camille, per contra, al principi no hi van estar d’acord. “La meva mare m’ho va prohibir i el meu pare em va dir que si ell hagués pogut escollir en el seu moment, no hi hagués participat. Ara, però, estan molt orgullosos de veure’m servir sota la bandera suïssa”.