La decepció del No que s’imposa per sobre del Sí. El populisme, el masclisme i la xenofòbia del president estatunidenc electe Donald Trump a l’espera d’asseure’s al Despatx Oval. Amb ell, la postveritat irrompent al nostre lèxic com a paraula de l’any i com a porta d’entrada a la manipulació. Mesos abans, un no previst Brexit ja interpel·lava el món recordant que no cal repetir una mentida gaires vegades perquè esdevingui certesa. El No travessava l’Atlàntic fins a Colòmbia on, per 43.894 vots, s’imposava en el plebiscit per ratificar l’acord de pau impulsat pel govern de Juan Manuel Santos i les FARC. Al president colombià, però, se li atorgava el Premi Nobel de la Pau, icona d’una concòrdia que Europa deixava de conèixer. Brussel·les, Niça o Berlín. El terrorisme atemptava contra el cor del vell continent, i el feia partícip dels horrors que infants com l’Omran Daqneesh viuen diàriament a Síria, Nigèria o Afganistan. Moria Fidel Castro, i amb ell marxaven algunes de les veus més icòniques del segle passat. A Suècia, l’activista Tess Asplund alçava el puny i es convertia en símbol de protesta davant l’auge de l’ultradreta, el nou fantasma que recorre Europa.

Des d’HEMISFÈRIA fem un recull d’algunes de les notícies que el 2016 ens deixa arreu del món. Mirem als Nords però sobretot al Suds, guiats per la mateixa vocació crítica dels fluxos globals de la comunicació amb què vam iniciar el projecte. Dotze mesos, dotze històries.

 

AUSTRÀLIA, INFERN DE LES PERSONES MIGRADES

GENERLa República de Nauru, Cambodja o l’illa de Manus a Papua Nova Guinea. El 2012 Austràlia restablia a tercers països la tramitació de les sol·licituds d’asil de les persones migrants que arribaven en embarcacions a les seves costes. Ho feia mitjançant l’obertura de centres remots de detenció en aquests tres estats, entre altres països i en clar incompliment dels acords internacionals. Des de llavors, les mesures s’han anat endurint progressivament: des de la decisió del govern liberal de Tony Abbott d’interceptar i rebutjar a alta mar els bots que tractaven d’arribar al territori australià –la denominada Operació Fronteres Sobiranes– fins a una nova llei de l’Executiu de Turnbull que veta de per vida l’entrada a Austràlia de tots aquells demandants d’asil que hagin provat d’arribar al país per via marítima alguna vegada; ni tan sols podran optar a un visat de turista o de consort. Un ferri i inhumà control migratori que es concreta en dues alternatives: el retorn a aigües d’Indonèsia o el confinament indefinit i indiscriminat en un centre de detenció.

Austràlia aplica devolucions en calent a alta mar i compta amb centres offshore de detenció obligatòria

A data de 30 de novembre de 2015, la Comissió Australiana de Drets Humans xifrava en 1.852 el nombre persones que es trobaven en alguna d’aquestes instal·lacions. Dades numèriques que són de les poques informacions de les qual es disposa sobre uns centres d’accés restringit i sumits en el secretisme. L’opaca situació institucional s’agreujava el juliol de 2015, amb la promulgació d’una llei que castiga amb fins a 24 mesos de presó aquells treballadors que denunciïn abusos a les presons offshore. I és que, segons el Consell de Refugiats d’Austràlia, en els passats tres anys s’hi han produït set morts i 33 casos d’assetjament sexual pels quals ningú ha rendit comptes. Altres grups de defensa dels drets humans en denuncien les inhumanes condicions de vida, manca d’higiene, sobrepoblació o altes temperatures en les quals són obligades a viure les persones internes.

campanya del govern d'Austràlia sobre migració

Detall de la campanya del 2014 del govern australià per advertir els demandants d’asil sobre els canvis legislatius. “De cap manera fareu Austràlia casa vostra”, es llegeix.

 

En una investigació conduïda pel diari britànic The Guardian el passat gener, diversos professionals sanitaris titllaven, des de l’anonimat, els abusos intencionats. El propi sistema de detenció està dissenyat per causar mal a les persones que hi són detingudes i el secretisme és, doncs, de summa importància, explicaven. Tanmateix, a mitjans d’agost del mateix any es produïa una petita victòria: els governs d’Austràlia i de Papua Nova Guinea acordaven clausurar el centre de Nauru, després que el Tribunal Suprem del segon dictés que aquest era “il·legal i inconstitucional”. El destí dels vora 800 refugiats que hi viuen, però, depèn d’un pacte de reassentament amb els Estats Units del qual encara no es coneixen gaires detalls.

 

BOLÍVIA I PERÚ, LA UNIÓ QUE FA LA FORÇA PER PRESERVAR EL LLAC TITICACA

FEBRER. Ecologistes, nadius i polítics portaven anys advertint de com les aigües del Titicaca estaven sent contaminades pels residus provinents dels creixents nuclis urbans. Entre aquests s’hi troba El Alto, la segona major ciutat boliviana. Les seves escombraries, aigües residuals i deixalles industrials són sovint abocades al riu Seco, i acaben desembocant al que és el llac navegable a major altitud del món. Al bell mig de la frontera entre Bolívia i Perú, s’estima que uns 3 milions de persones depenen dels recursos naturals del Titicaca, al mateix temps que és una important destinació turística. És en aquest context quan, fruit d’unes negociacions polítiques iniciades el juny de 2015, ambdós governs llatinoamericans signaven un pla conjunt a deu anys vista: es desemborsaran prop de 400 milions de dòlars per la preservació i millora de la biodiversitat de la zona.

 

LES ILLES MARSHALL, UN DAVID DAVANT LES POTÈNCIES NUCLEARS

MARÇEntre 1946 i 1958, l’arxipèlag de 72.000 habitants va ser l’escenari de 67 assaigs nuclears estatunidencs. Un laboratori en temps de la Guerra Freda. L’error en una de les proves a l’illot de Bikini el 1954 i la conseqüent detonació d’una bomba d’hidrogen mil vegades més potent que l’atòmica llençada sobre Hiroshima, va condemnar gran part dels seus habitants a l’exili, on encara hi resten. “Moltes de les illes del meu país van ser llavors vaporitzades, mentre que altres hauran de restar inhabitades durant milers d’anys”, exposava l’exministre marshallès d’afers exteriors Tony de Brum davant la Cort Internacional de Justícia (CIJ). I és que a l’impacte geogràfic s’hi afegeixen efectes de la radiació -entre ells càncer i malformacions genètiques- amb els quals hauran de fer front generacions i generacions d’illencs.

 

Rússia i els Estats Units, amb 7.300  i  6.970 caps nuclears respectivament, són les majors potències nuclears del planeta. FONT: THE YOUNG TURKS.

 

A finals d’abril de 2014, la república del Pacífic presentava a la CIJ una demanda contra les nou potències nuclears -els Estats Units, la Xina, Corea del Nord, l’Estat d’Israel, França, Rússia, l’Índia, Pakistan i el Regne Unit-, per incompliment de les seves obligacions de desarmament nuclear. El David insular iniciava el març d’aquest any el periple de situar la lluita contra la proliferació nuclear a l’agenda mundial i la Cort admetia a tràmit els casos contra l’Índia, Pakistan i el Regne Unit, en ser els tres únics països demandats que reconeixien la jurisdicció del tribunal de La Haia. La CIJ desestimava el passat octubre les tres denúncies, en base a l’absència de disputa entre les parts, i posava així fi a la lluita d’un minúscul estat del Pacífic per jutjar els Goliat nuclears. Una lluita que perdia una batalla, però no el momentum: les Illes Marshall tancaven l’any celebrant que l’Assemblea General de Nacions Unides aprovava una resolució històrica per, de cara al 2017, iniciar les negociacions sobre un tractat de prohibició de les armes nuclears.

 

DAKOTA DEL NORD. DESOBEDIÈNCIA CIVIL PER COMBATRE EL RACISME AMBIENTAL

ABRILEl Dakota Access Pipeline (DAPL), quilomètric oleoducte que bombejarà prop de 570.000 barrils de cru diaris des de Dakota del Nord (Estats Units) fins a les refineries d’Illinois. La nació sioux de Standing Rock, líder d’una heterogènia comunitat d’activistes organitzats contra la construcció d’una infraestructura que amenaça les seves terres ancestrals i reserves naturals d’aigua alhora que al Planeta. Ambdós, protagonistes d’una duradora disputa mediambiental.

El moviment de protectors de l’aigua el composen des d’activistes sioux fins a ecologistes, veterans de guerra o membres del Black Lives Matter

A l’abril es va constituir el campament de Sacred Stone en un dels terrenys propietat de l’empresa Texas Energy Transfer Partners per on hauria de transcórrer el futur DAPL. Convertit llavors en seu del moviment “water protectors” -de l’anglès protectors de l’aigua-, es caracteritza per un activisme transversal -composat per sioux, ecologistes, veterans de guerra o activistes del moviment Black Lives Matter, entre altres- i unit al voltant de la denúncia, solidaritat i desobediència civil. La protesta germina en una pluralitat d’accions que englobaran des de l’ocupació de la seu del Partit Demòcrata a Nova York fins a la marxa en canoa d’una cinquantena de protestants pel riu Missouri. Tanmateix, la tensió acaba per explotar el 27 d’octubre quan centenars de policies antidisturbis i guàrdies privats acudeixen a desallotjar un dels bloqueigs de carretera realitzats pel campament, en el qual fan ús de gasos lacrimògens, pilotes de goma o gossos amenaçadors contra una resistència pacífica. 145 activistes són detinguts, entre els quals hi ha diversos periodistes. Una escena similar es va reproduir la nit del 20 de novembre, quan la policia va disparar canons d’aigua contra els protectors de l’aigua, tot i les gèlides temperatures.

 

Una investigació de LittleSis detalla com el Bank of America, HSBC, UBS, Goldman Sachs, Wells Fargo, JPMorgan Chase i altres institucions financeres van atorgar una línia de crèdit de 3,7 bilions de dòlars a Energy Transfer.  FONT: DEMOCRACY NOW

 

Després de mesos de protestes, el passat 5 de desembre es va conèixer la notícia: el Cos d’Enginyers retirava el permís de construcció del tram a favor de l’exploració de rutes alternatives. L’activisme sioux aconseguia paralitzar l’edificació de l’oleoducte, un èxit, però, que podria ser temporal. El president estatunidenc electe Donald Trump, amb interessos empresarials a Texas Energy Transfer, podria advocar per la recuperació del traçat original una vegada assumís el càrrec el proper 20 de gener.

 

TADJIKISTAN, DE LA RECONCILIACIÓ NACIONAL A L’AUTORITARISME

MAIGEl que va ser qualificat per les Nacions Unides com un model d’èxit -pel procés de reconciliació nacional entre un govern amb el suport de Moscou i l’Oposició Tadjik Unida després d’una guerra civil de cinc anys– és ara un exemple de fallida de la comunitat internacional en garantir la perdurabilitat dels èxits democràtics aconseguits. No queda res de la consensuada llei electoral de 1999 que pretenia crear un parlament representatiu de l’acord de pau -que garantia un 30% dels escons per l’oposició-. El Tadjikistan d’avui és un estat on l’actual president, Emomali Rahmon, ha eliminat el pluralisme polític, ha silenciat les veus crítiques als mitjans de comunicació i ha atacat les llibertats religioses.

Després de gairebé un quart de segle al govern, Rahmon ha aconseguit silenciar tota oposició política

Des de la seva arribada al poder el 1992, Rahmon ha anat augmentant els seus poders gradualment fins a arribar al control total de la cambra legislativa i del poder judicial. El passat mes de maig, i després d’un controvertit referèndum, aconseguia renovar el seu càrrec de forma vitalícia, alhora que reduïa l’edat mínima per accedir a la presidència -el que va ser vist per l’opinió pública com un intent d’assegurar una futura cessió de la posició al seu fill després de les eleccions presidencials del 2020-. Tot en un escenari on ja queden pocs rastres de l’antiga oposició per esborrar. L’últim exemple: lacusació de conspiració a setze líders del Partit de la Renaixença Islàmica del Tadjikistan, alguns dels quals s’enfronten a cadena perpètua.

 

FILIPINES, LA GUERRA CONTRA LES DROGUES

JUNY. Dia 30. “Si coneixes algun drogoaddicte vés darrere seu i mata’l tu mateix, ja que demanar als seus pares que ho facin seria massa dolorós”. Amb una àmplia victòria electoral després d’una campanya marcada per la promesa de netejar el país del sud-est asiàtic de drogues i crim en un marge de sis mesos, l’autoritari Rodrigo Duterte pren possessió com a president de les Filipines i dóna el tret de sortida a una sagnant i brutal creuada nacional. Segons les últimes dades de la Policia Nacional Filipina, entre l’1 de juliol i el 23 de desembre s’han comptabilitzat 2.138 persones mortes en operacions oficials, xifra que voreja les 6.000 víctimes en afegir-s’hi els assassinats extrajudicials perpetuats pels anònims esquadrons de la mort. A la conjuntura s’hi sumen els 56.500 traficants i 727.600 consumidors de drogues que s’han entregat a la policia, confinats ara en presons desbordades.

 

El govern estatunidenc ha promès una partida de 32 milions de dòlars per ajudar l’Administració de Duterte en la guerra contra les drogues. FONT: AJ+

 

Mentre la por i la violència inunden els carrers de les Filipines, el suport a la presidència caracteritza els sondejos d’opinió pública. Una enquesta de l’organització Social Weather Stations -amb l’objectiu de fer balanç dels tres primers mesos de Duterte al poder-, revelava que un 76% dels filipins dóna suport al president -una xifra semblant a la dels seus predecessors al càrrec-. Ara bé, tot i que un 54% dels enquestats es mostra molt satisfet amb la guerra contra les drogues, un 71% en remarca la importància de detenir vius els sospitosos. A l’arxipèlag dels 100 milions d’habitants, l’anarquia ha substituït l’imperi de la llei.

 

UGANDA, QUAN LA LLUITA CONTRA LA POBRESA ENERGÈTICA S’ESCRIU EN FEMENÍ

JULIOLNomés el 8% de la població rural ugandesa té accés directe a la xarxa nacional d’electricitat. Per eradicar la pobresa energètica alhora que promoure l’apoderament econòmic de les dones de les zones més aïllades i empobrides del país naixia, fa sis anys, Solar Sister. El projecte aposta per la creació d’una xarxa d’empresàries locals autònomes que venguin làmpades solars, carregadors de mòbils i cuines a preus assequibles als seus cercles de conegudes. Un boca-a-orella empresarial amb el qual arribar a comunitats de més difícil accés, alhora que proporcionar una font d’ingressos addicional a les dones. El model, segons  l’International Centre for Research on Women (ICRW), va més enllà de la millora de les condicions socials i econòmiques de les treballadores en promoure una alternativa a les làmpades de querosè, cares, altament inflamables i emissores de gasos tòxics per la salut.

El projecte ja compta amb 2.000 empresàries repartides entre Uganda, Tanzània i Nigèria, les quals proveeixen prop de 370.000 llars. Un no tan petit gra de sorra en una Àfrica sub-sahariana on més de 590 milions de persones no disposen d’accés a l’electricitat.

 

ETIÒPIA, EL CONFLICTE INVISIBLE

AGOSTL’estat d’emergència declarat per primera vegada en 25 anys. El segon país africà més poblat, amb 100 milions d’habitants i només per darrera de Nigèria. Actor clau en la lluita contra al-Shabab a Somàlia. L’economia africana amb major creixement el 2015, amb un increment del 9,6% del producte interior brut. Tot i això, immersa en un “dels conflictes amb menys cobertura mediàtica del món”, segons diversos experts.

El novembre de 2015 emergien les primeres protestes contra l’Executiu d’Hailemariam Desalegn a la regió d’Oròmia, on els plans d’expandir la perifèria de la capital Addis Abeba incloïen el reassentament de la població oromo local, decisió criticada pel grup ètnic com una nova expressió de la seva marginació política i econòmica. Les tensions ressorgien a l’estiu al nord del país, aquesta vegada liderades pels amhares, qui històricament havien estat el grup ètnic dominant. El que va començar com una isolada mobilització popular era ara una revolta a escala nacional contra l’autoritarisme i centralisme del Front Democràtic Revolucionari Popular Etíop (EPRDF).

 

Un any abans de les protestes, Etiòpia iniciava una repressió sistemàtica de la premsa independent. FONT: HUMAN RIGHTS WATCH.

 

Segons dades de Human Rights Watch, des de l’inici de les primeres manifestacions les forces de seguretat han assassinat més de 500 manifestants i n’han arrestat desenes de milers. El govern etíop decretava l’estat d’emergència el passat 9 d’octubre per primera vegada des de la presa del poder el 1991. Ho feia una setmana després de les protestes per la mort d’una cinquantena de persones en una estampida en un festival religiós oromo a Bishoftu, i en vistes de tranquil·litzar la inversió estrangera. En actiu durant sis mesos, el nou estat limita les llibertats de reunió i protesta, alhora que restringeix les comunicacions amb ONGs estrangeres i facilita les detencions. El seguia una reforma de la llei electoral, ara més proporcional.

 

L’ÍNDIA VIU LA MAJOR VAGA GENERAL DE LA HISTÒRIA

SETEMBRELa crida de deu sindicats. El tancament per un dia de milers de bancs estatals, oficines governamentals i fàbriques. El suport al carrer de 180 milions de treballadors, segons dades dels convocants. L’Índia vivia el 2 de setembre de 2016 la major vaga general mai registrada, una protesta contra les polítiques econòmiques del primer ministre Narendra Modi i la seva aposta per una major privatització del país. 

La dissetena vaga general viscuda per l’Índia després de l’adopció el 1991 d’una nova política econòmica es convocava sobre el rebuig a unes directrius de Modi “contràries als obrers i al poble”. Entre elles, s’enumeraven els plans governamentals de tancar fàbriques improductives o obrir les portes de sectors claus de l’economia a la inversió estrangera, estratègies per fer augmentar la taxa de creixement índia però contràries a una major igualtat social. Enfront d’aquests, i després d’una fallida temptativa de negociacions en l’últim moment per part de l’Executiu, els sindicats definien una demanda de dotze punts on incloïen l’augment del salari mínim fins a les 18.000 rupies mensuals, la seguretat social universal i el blindatge del sector ferroviari, les assegurances o la indústria de la defensa a la inversió estrangera.  

 

L’ARGENTINA REIVINDICA “NI UNA MENYS”

OCTUBRE. Ens volem vives. Per segon any consecutiu, la societat argentina ocupava el centre de Buenos Aires -alhora que en altres ciutats del país i de l’Amèrica Llatina– per exigir la fi de la violència masclista. Milers de dones vestides de negre, secundant primer una vaga laboral d’una hora i assistint després a la multitudinària manifestació, per protestar pel salvatge assassinat i violació d’una adolescent de 16 anys, Lucía Pérez.

Cada 30 hores una dona mor a l’Argentina només pel simple fet de ser-ho

Al crit de “ens volem vives, ni una menys” i alçant pancartes amb l’escrit “el masclisme mata”, familiars de les víctimes, estudiants, sindicalistes o activistes feministes aconseguien traslladar a l’agenda mediàtica unes dades que moltes coneixien de primera mà: 271 feminicidis a l’Argentina entre l’1 de gener i el 20 de novembre de 2016 -8 d’ells contra persones trans-, l’equivalent a l’assassinat cada 30 hores d’una dona només pel fet de ser-ho. Gairebé a la mateixa hora que es realitzava la marxa, el Senat reaccionava i aprovava una reforma per garantir la paritat als càrrecs nacionals electes i de partit. Tanmateix, la realitat a nivell de carrer era diferent: dues dones més eren assassinades, una a Mendoza i l’altra a Tucumán.

 

BIRMÀNIA, CINISME DAVANT LA TRAGÈDIA ROHINGYA

NOVEMBRE. La minoria musulmana apàtrida en un país budista. Els més d’un milió de persones rohingyes que viuen a Birmània porten dècades subjectes a la violència i exclusió. Negada la seva ciutadania, limitada la seva llibertat de moviment, exclòs el seu accés a l’educació i sanitat. Un clima d’exclusió en què les mesures dels diversos executius centrals no han fet més que agreujar la diferència. Exemple d’aquestes és la polèmica Llei d’Atenció a la Salut pel Control de la Població (2015), orientada a controlar la ràtio de naixements de les comunitats musulmanes.

A l’octubre de 2016 un grup de militants rohingyes duien a terme un atac contra tres punts de control fronterer que costava la vida de nou policies. Com a represàlia, els militars responien blindant el nord de l’estat de Rakhine i suspenent tota ajuda humanitària, creant un angle mort per la comunitat internacional on cometre el que l’Oficina de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans ja ha qualificat de crims contra la humanitat. Segons informes d’Amnistia Internacional, els càstigs col·lectius de l’exèrcit inclouen la crema d’habitatges, violacions a dones i nenes, detencions arbitràries i metrallament indiscriminat de la població civil des d’helicòpters. Nacions Unides estimava en 30.000 el nombre de persones desplaçades per l’espiral de violència.

 

En una entrevista de la cadena britànica BBC News, Aung San Suu Kyi nega que els atacs als rohingyes puguin qualificar-se de neteja ètnica. Afegeix que a Birmània li queda un llarg camí a recórrer per poder ser una plena democràcia. FONT: BBC NEWS

 

Venerada per la comunitat internacional com estàndard de la democràcia i al govern després de quinze anys en arrest domiciliari durant la dictadura militar, Aung San Suu Kyi comença a ser ara qüestionada. Circumscrita en una posició de no-confrontació i suport als militars -en un país on aquests segueixen controlant ministeris clau-, la premi Nobel de la Pau evita actuar al respecte, més enllà de mostrar el seu descontentament amb una opinió pública al seu gust esbiaixada. Mentrestant, molts rohingyes tracten de creuar la frontera cap a la veïna Bangladesh, des d’on es pot arribar per via marítima a altres països del sud-est asiàtic com Tailàndia o Malàisia. Ara bé, al final o meitat del trajecte es trobaran un país que des del 1992 nega la condició de refugiats als rohingyes, alhora que abandera una política de retorn dels demandants d’asil a Birmània contrària al dret internacional.

 

EL MEDITERRANI, GEGANT FOSSA COMUNA

DESEMBREEl que abans era el “mare nostrum” és ara el “mare mortum”. Des de l’any 2000, més de 32.000 persones han perdut la vida intentant creuar el mar Mediterrani. A pocs dies d’acabar l’any, el 2016 té ja constància de més de 5.000 morts. Un constant degoteig de vides difuntes al mar a les quals es contraposa el blindatge fronterer europeu. El passat 18 de març, els líders dels 28 països de la Unió Europea signaven amb el govern d’Ankara un pacte d’expulsió a Turquia de tots els migrants que arribessin de forma irregular a les illes gregues, previ pagament de 3.000 milions d’euros i sota el maquillatge de “procés individual”. L’estat euroasiàtic però, no reconeix la clàusula protectora del dret d’asil de la Convenció de Ginebra. Un fet que, sumat a la purga sistemàtica i posterior suspensió temporal de la Convenció Europea dels Drets Humans després del fallit cop d’Estat, qüestionen que sigui un destí segur per les persones nouvingudes. El 90% de les persones migrants que arriben a Grècia són refugiades en busca d’asil. Tanmateix, Europa els tanca les fronteres.

 

 

 

revista hemisferia banner