Angela Davis (Birmingham, Alabama, 1944) és filla d’una revolució frustrada. Activista, professora i militant del Partit Comunista dels Estats Units i del Black Panther Party, Davis s’ha convertit en una de les cares més visibles del Black Power, moviment per l’alliberament negre que va prendre especial rellevància durant la dècada dels 60. El Black Power és percebut històricament com una resposta radical a les mancances del moviment pels drets civils: per als seus executors no calia només reivindicar els drets legals a dins de la societat existent, sinó que era urgent introduir a l’agenda del dia altres drets significatius –com el treball, l’habitatge, la salut o l’educació– i qüestionar les pròpies estructures socials.

Amb el canvi real a tocar de mà i una empenta col·lectiva consolidada, l’èxit es percebia a l’horitzó: “Ningú s’hauria imaginat que aquesta revolució no es realitzaria, però el cert és que no es va produir i el capitalisme, de fet, en va sortir més reforçat que mai”, explicava Davis en una recent conferència a Barcelona.

Però deia Nelson Mandela que hem d’estar preparats per embarcar-nos en un llarg camí cap a la llibertat, i és precisament per això que el mateix procés de lluitar en una revolta infructuosa ha deixat algunes lliçons cabdals sobre com entendre les relacions humanes. “No vam assolir el socialisme, però vam descobrir que els moviments revolucionaris han de ser molt més profunds i complicats”, afirma l’autora. Al seu darrer llibre, La libertad es una batalla constante (Capitán Swing), Davis exposa com mentre la lluita madura, d’aquesta en sorgeixen noves idees, nous territoris i noves preguntes amb què cal comprometre’s en la recerca cap a la llibertat.

Angela Davis a una conferència a Nova York. Columbia GSAPP

ATURAR EL RACISME ENDERROCANT EL CAPITALISME

La primera d’elles és la qüestió que assenyala la relació inexorable entre el racisme i el capitalisme. Davis cita El marxisme negre de Cedric J. Robinson com l’obra que li va fer entendre que si pressuposem la centralitat d’Occident en tots els àmbits sense posar-la en dubte, aleshores les històries econòmiques, les postures intel·lectuals, les religions i les cultures associades a l’Àfrica, l’Àsia i les civilitzacions indígenes mai no seran reconegudes com a dimensions significatives de la humanitat.

“És impossible començar a entendre el capitalisme sense reconèixer que el racisme resideix en el seu nucli”, sentencia. Les històries de colonialisme i esclavitud, diu Davis, no es poden relegar a “una qüestió del passat” ni tampoc poden considerar-se moments que poden ser transcendits, mentre que al mateix temps s’intenta assimilar les persones negres i els individus del sud global en un discurs basat en la intel·lectualitat sense que es produeixi cap canvi real sobre la igualtat humana.

Això és, precisament, el que s’ha experimentat: “És el problema perenne que es viu als Estats Units: l’assumpció que el racisme es pot tractar simplement a través de l’assimilació d’aquells que han estat les seves víctimes en una societat que es manté tan racista com abans”.

Angela DavisAngela Davis amb Valentina Tereshkova, la primera dona cosmonauta en viatjar a l'espai. Wikimedia Commons

SOLIDARITAT TRANSNACIONAL

“El racisme sota les històries de colonialisme i esclavitud ara es reafirma de manera més forta que mai a molts punts del món”. Les respostes racistes a l’anomenada crisi dels refugiats, la islamofòbia o el mur de Donald Trump –que vol emular el mur erigit a Palestina– demostren, en ple segle XXI, com de contemporànies són les històries colonials.

Sobre el cas palestí, Davis creu que “l’ocupació no només suposa la forma més ferotge de colonialisme contemporani, sinó que també representa un Estat colonial que continua expandint-se”. Creu, a més, que la solidaritat amb la lluita palestina i el suport al boicot i al moviment de sancions (BDS) hauria d’estar a l’agenda del dia de tots els moviments progressistes contemporanis.

“Quan ens fixem en el que passa a Palestina ens queda molt clar que el problema de la violència estatal contra les comunitats negres als Estats Units no s’arreglarà contractant millors policies o policies que hagin fet un curs contra el racisme”, diu, si de mentres es manté intacte un aparell policial que reprodueix algunes de les històries d’esclavatge i colonialisme que ja hem viscut abans.

“L’ocupació Palestina és la forma més ferotge de colonialisme contemporani”

Davis cita les accions dels manifestants de les protestes de Ferguson (Missouri) l’any 2014, després de l’assassinat del jove afroamericà Michael Brown per part d’un policia, com un moviment de fraternitat entre els pobles que suposa una alenada a favor de llibertat de tot el planeta. “Si no fos pels manifestants de Ferguson, que també van assenyalar que les dones negres i la gent de color i les comunitats queer i els activistes palestins són víctimes d’una violència racista permesa pels governs, potser no hauríem arribat a un nivell de consciència tan alt sobre la feina que cal fer per a construir un món millor”, escriu al seu darrer llibre.

Si bé és un imperatiu del progrés el fet de mirar cap al futur, l’activista insta a no deixar de comprometre’ns amb el passat. “A vegades sento a persones blanques rentar-se les mans amb arguments com ‘jo mai vaig tenir esclaus’, ‘mai vaig matar nadius americans’ o ‘mai vaig ser del Ku Klux Klan’”, es lamenta. “Aquesta visió simplista, neoliberal i individualista de la responsabilitat que nega l’impacte de la història és precisament la raó per la qual tantes conjuntures històriques als Estats Units han estat definides mitjançant les explotacions racials”.

FergusonManifestació a Washington DC en solidaritat amb les protestes de Ferguson. Neil Cooler

FEMINISME I ESPERANÇA REVOLUCIONÀRIA

Malgrat tot, Davis considera que “és un bon moment per ser jove” i veure com les noves generacions recullen el compromís polític amb qüestions que es van començar a reivindicar fa molt de temps. “Veig una lluita feminista internacionalista que subratlla el valor de les teories i pràctiques queer, diu, així com “una estructura de lideratge que qüestiona les masculinitats tradicionals, individualistes, carismàtiques o heterosexuals amb què va haver de conviure la meva generació”.

“Hi ha un tipus de feminisme, blanc i burgès, que és el més representat i sembla l’únic, però no és així”

El Black Panther Party va intentar, a vegades sense gaire èxit, abraçar el feminisme. “Potser era un signe dels temps”, considera Davis. En l’època també hi havia la temptativa d’abraçar el moviment homosexual, perquè aquest era crític amb les estructures capitalistes del matrimoni i la família nuclear. Tot i això, hi havia el perill d’assimilació: “Per què no és possible fer demandes pels drets civils, com la igualtat matrimonial, però al mateix temps reivindicar que aquest no és camí cap a l’alliberament, sinó que el matrimoni és una institució que oprimeix?”.

“El moviment feminista mainstream ha comès molts errors”, assenyala. “Hi ha un tipus de feminisme, blanc i burgès, que és el més representat i sembla l’únic”, però aquesta imatge ignora el fet que enormes quantitats d’intel·lectuals i dones de color han transformat la natura mateixa del moviment. “La marca del feminisme que reconeixem avui en dia és allò que anomenem interseccionalitat”, explica. “Això té a veure amb reconèixer la relació entre les nostres identitats, però sovint dic que la interseccionalitat és encara més útil quan l’entenem en relació a les lluites per la justícia social”.

“L’error del feminisme mainstream i la seva confiança en una representació categòrica de les dones és que en això hi ha una racialització clandestina”, sentencia Davis, que es refereix al “feminisme de sostre de vidre” que permet que només puguin traspassar el sostre aquelles dones que són blanques o riques, i que per tant estan en posicions privilegiades. “En tant que m’identifico com a feminista, per mi està molt clar que qualsevol feminisme que beneficia a aquelles que ja tenen privilegi està condemnat a ser irrellevant per a les dones pobres, de classe treballadora, negres o trans”, afirma, i afegeix que l’esperança revolucionària resideix “en aquelles dones que han estat oblidades per la història” i que ara s’aixequen i demanen que les seves exigències siguin escoltades.

Conscient que les nostres nocions de revolució són i han de ser molt més ambicioses del que han estat en el passat, Davis conclou que “hem de qüestionar contínuament allò que sembla ser més normal. La revolució enfada els processos normatius, basats en la classe, el gènere, la raça, la sexualitat i l’habilitat, entre moltes altres”. I en aquest sentit, diu, “sempre hi haurà revolucions que ens esperen en el futur”.