Aquest article és el segon i darrer episodi d’una sèrie sobre l’Euro. Pots llegir la primera part aquí.

L’euro amb la crisi econòmica també va entrar en crisi. Les esperances i els recels que van sorgir amb la seva creació i l’impacte inesperat dels desequilibris econòmics van acabar definint la història dels països que integren la zona euro i, potser, també el seu futur conjunt. Amb països dispars i una política monetària única, el desig de convergència va culminar en divergència, tal com reflectia la primera part d’aquesta anàlisi sobre la moneda única europea, quinze anys després de la seva implantació.

Tot i que la crisi s’iniciava l’any 2008, avui, gairebé una dècada més tard, les conseqüències dels seus múltiples xocs econòmics encara es continuen sentint en els països de l’eurozona i, sobretot, entre aquells que constitueixen la perifèria, com Espanya, Grècia o Itàlia. Fonts de la Comissió Europea admeten que la crisi “va exposar les debilitats de la jove divisa”, tot i que reivindiquen que aquesta moneda compartida és “una història d’èxit”.

L’euro va néixer coix i la crisi va entrebancar la seva adolescència. Després de tot, què es pot fer amb la moneda que comparteixen 340 milions d’europeus en 19 països diferents?

L’AUSTERITAT, L’EXCUSA DE LA CRISI

Fonts de la Comissió Europea assenyalen que la crisi va permetre aplicar solucions immediates i sota pressió als desequilibris que van començar a despertar a partir de 2008, des de l’aplicació de noves polítiques i canvis en les institucions europees amb la intenció “d’enfortir la zona euro”.

Per exemple, es va instaurar el Mecanisme Europeu d’Estabilitat l’any 2012, eina que permetia ajudar als països membre amb dificultats financeres, i es van adoptar noves legislacions europees, conegudes com a “SixPack” i “Two-Pack”, que van incrementar la pressió fiscal sobre els països que usen l’euro.

Bandera Unió EuropeaBanderes de la Unió Europea enfront de la seu de la Comissió Europea a Brussel·les. Cristina Martín.

A més, la institució emfatitza que la crisi va justificar reformes en els sectors bancaris i els mercats laborals dels estats membre. Aquestes últimes van estar pensades per disminuir rigideses que, pel treballador, s’han traduït en l’increment desmesurat de la precarietat. Un conjunt de mesures que es va acabar traduint en la imposició de l’austeritat a Europa.

El Premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz critica que les polítiques imposades a l’eurozona van ser particularment “dures”, sobretot, en termes d’atur i atur juvenil. Amb un euro que no estava preparat per la crisi, la gestió que se’n va fer va ser “encara pitjor”. I és que, actualment, encara hi ha 15 milions de treballadors a la zona euro que no tenen feina.

Les mesures aplicades per respondre a la crisi, com les reformes laborals, s’han acabat traduint en la imposició de l’austeritat a Europa.

Per Stiglitz, l’austeritat, sumada a les promeses de la globalització, han causat el descrèdit dels poders fàctics, fet que explica la pujança de polítics com Marine Le Pen, qui critica obertament les institucions europees. “A Europa, les elits defensaven que l’euro portaria prosperitat i van acabar fracassant. Quan van quedar desacreditades, la confiança en els governs va anar minvant i la resposta de la crisi ho va agreujar, ja que van salvar els bancs i les persones de l’1% i no les persones ordinàries”, raona.

En la mateixa línia se situa l’economista belga Paul de Grauwe, qui remarca que l’austeritat va ser un “desastre”, que va fer “miserable” la vida de milions d’europeus i que entén que, ara, ha conduït al creixement de moviments populistes que busquen venjança. “Va ser una aproximació incorrecta a la crisi”, condemna.

QUÈ POT FER L’EURO?

L’euro s’ha pogut estabilitzar temporalment perquè a Europa l’austeritat s’ha institucionalitzat, segons l’economista grec Costas Lapavitsas. Ara bé, més enllà de les mesures aplicades per respondre a la crisi, s’ha obert el debat sobre el funcionament de la moneda única un cop se superi el xoc.

És per això que la Comissió Europea va publicar el passat mes de maig una proposta de debat per discutir com es pot encetar el canvi a la unió monetària, en la que sosté que els estats membre formen un grup divers i que, per tant, no pot existir “un únic tempteig” sobre com avançar en la divisa compartida.

L’euro està integrat per països diversos i no pot existir “un únic tempteig” sobre com encaminar el seu futur.

Malgrat tot, la institució presidida per Jean-Claude Juncker recalca que hi ha objectius comuns que van “més enllà de les fronteres nacionals”, com la promoció de l’ocupació, el creixement, la justícia social, la convergència econòmica, l’estabilitat financera i reduir i compartir el risc derivat de l’euro, en especial, el financer.

Com a reformes ja consensuades per copsar-ho, la Comissió preveu completar la Unió Bancària i la Unió de Mercats de Capital abans de 2019, mentre que pel lustre posterior confia en “culminar l’arquitectura de la unió monetària” amb mesures que complementin la Unió Financera.

Stiglitz considera que, coincidint amb l’executiu europeu, “l’euro no és un fi per si mateix” i afegeix que només serà una eina útil si condueix a una Europa més forta, però que si deriva en unió més dèbil s’ha de replantejar obligatòriament el compromís comú que implica.

L’euro no ha de ser un fi per si mateix, sinó una eina per enfortir la Unió Europea, segons Stiglitz

Per aconseguir més Europa, l’economista estatunidenc proposa, per exemple, crear un sistema monetari amb dues divises europees o instaurar eurobons com a mecanisme de redistribució fiscal, eina que serviria per estabilitzar l’economia dels estats membre quan aquests afrontin conjuntures econòmiques diferents.

I, en el cas d’optar per menys Europa, Stiglitz puntualitza que acords monetaris com l’euro han succeït abans, com també la seva dissolució, i que, malgrat tenir costos, no són irreversibles. “Abandonar l’euro comportaria elevats costos d’ajustament a curt termini, però, a llarg termini, es pot arribar a un millor creixement econòmic”, agrega.

Per Lapavitsas, deixar l’euro és l’única opció perquè Grècia implementi polítiques per recuperar el control de la seva economia i revertir la correlació de forces entre capital i treball a favor de la classe treballadora. L’ex membre de Syriza opina que el país hel·lè no ha de pagar el deute resultant de la crisi, com va fer Argentina a principis dels 2000, i que, a més, s’ha d’introduir una moneda nacional grega, tot sabent que aquestes decisions són molt costoses i difícils de dur a terme.

Abandonar l'euro és una opció costosa pels països que l'adoptin, però pot conduir a un major creixement econòmic a llarg termini. Eduard Ribas.

EL FUTUR DE L’EURO… I EL D’EUROPA?

Amb les eleccions al Parlament Europeu a l’horitzó, que se celebraran el juny de 2019, la Comissió Europea (CE) va publicar el passat març un llibre blanc per encetar un debat sobre quin ha de ser el futur de la UE, que va de la mà de les discussions anteriorment esmentades sobre què fer amb l’euro.

Posant un èmfasi especial en “els 70 anys de pau duradora” que aquesta unió de països ha suposat pels seus ciutadans, la institució assenyala que ara és el moment per decidir si Europa es deixa portar pels esdeveniments, com la crisi econòmica iniciada el 2008 i els atacs terroristes, o si prefereix modelar com assimilar-los.

Així, la Comissió dibuixa diferents escenaris que la UE pot perseguir, des de fer menys, continuar com si res fins a implicar-se més, prenent com a punt inicial que els països europeus han de continuar units i que el canvi s’ha de produir, però mantenint els valors fundacionals. En tots ells, la unió monetària ocupa una posició rellevant.

Sigui quin sigui l’opció que acabi aconseguint un major consens polític, l’euro serà una de les màximes expressions de quin és l’acord que el conjunt de la ciutadania vol respecte al projecte europeu, ja sigui tant per les seves implicacions transversals en molts aspectes econòmics, polítics i socials com per la seva presència quotidiana constant.