Quinze anys després de l’entrada en circulació de la moneda única europea, l’euro, el seu potencial com a element d’unió dels països que l’adoptaven ha quedat desvirtuat per la crisi econòmica, que ha posat en qüestió la seva supervivència i ha obert, tímidament, el debat sobre si cal una reforma d’aquest projecte en comú.

L’euro havia de servir per agilitzar la convergència entre els països europeus i les seves economies, tan dispars. El seu disseny inicial, la seva posterior execució i, sobretot, la crisi iniciada l’any 2008 han acabat exaltant les seves diferències. Com a resultat, la Unió Europea està dividida. Entre l’oest i l’est, entre els que han adoptat la moneda comuna i els que no. I entre el nord i el sud, el centre i la perifèria, els guanyadors i els perdedors de la crisi econòmica i de l’euro.

Grècia, Itàlia, Portugal, Irlanda i Espanya constitueixen la perifèria. Segons l’economista grec Costas Lapavitsas, aquests estats han assumit quin rol han de prendre dins de la unió monetària arran de la crisi. “Són països de la perifèria i seran dèbils, caracteritzats per una economia sense molta indústria i amb alguns serveis. Però, especialment, amb una gran desocupació perquè el sector públic no podrà generar llocs de treball i els seus joves, ben preparats, s’exportaran al nucli industrial alemany”, raona Lapavitsas.  

I és que l’euro ha beneficiat als països de l’eurozona, però, especialment, a Alemanya. La moneda única havia reportat un guany de 330.000 milions d’euros pel conjunt de països que la van adoptar l’any 2010, xifra que representa el 3,6% del seu Producte Interior Brut (PIB), segons la consultora McKinsey. L’informe de la consultora determina que els beneficis han resultat, bàsicament, de la reducció dels costos de transacció amb l’eliminació dels tipus de canvi, l’augment del comerç i la competitivitat gràcies a les economies d’escala creades amb el mercat comú, i l’impuls a la inversió i el consum fomentat per un tipus d’interès baix.

Tanmateix, com indica McKinsey, la distribució dels beneficis no ha estat equitativa i els principals guanyadors de l’euro han estat països com Àustria, Finlàndia, Països Baixos i, sobretot, Alemanya, que n’ha absorbit gairebé la meitat dels guanys

Els principals guanyadors de l’euro han estat països com Àustria, Finlàndia, Països Baixos i, sobretot, Alemanya

Malgrat tot, entre els països de l’eurozona, el 72% de la seva població està a favor de la moneda única, segons una enquesta de l’Eurobaròmetre realitzada aquest mes de maig. A la perifèria, Itàlia i Grècia són els que es mostren menys entusiastes, amb el suport del 54% i 64% de la seva ciutadania, respectivament, mentre que Irlanda (84%), Portugal (76%) i Espanya (71%) són els que els hi donen més confiança.

Fonts de la Comissió Europea exposen aquestes xifres com una mostra que “l’euro ha vingut per quedar-se”. Tot i això, des de la institució, s’admet que cal enfortir l’estructura de la unió monetària i revertir les seves debilitats.

 

NAIXEMENT: ESPERANCES I RECELS

L’adopció de l’euro com a moneda única va estar marcada per l’anhel de construir una eina econòmica que copsés objectius polítics, com enfortir els llaços que uneixen els països europeus. Segons el Premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz, l’euro es va fundar amb tres esperances: més integració, més creixement econòmic i més pau per Europa.

Malgrat els espers presents en la seva creació, també es van produir crítiques que desconfiaven de la concepció de l’euro. Aquestes veus dissidents se suportaven en la teoria de l’economista canadenc Robert Mundell, que va definir les característiques que havia de tenir una unió monetària perquè funcionés d’una manera òptima.

L’adopció de l’euro va estar marcada per l’anhel de construir una eina econòmica que copsés objectius polítics,  com enfortir els llaços que uneixen els països europeus

Per Mundell, en primer lloc, els països que es volguessin integrar en una única divisa havien de patir xocs econòmics similars, ja que això permetria respondre amb una única política monetària que els pogués solucionar.

En el cas que els països experimentessin xocs econòmics asimètrics, Mundell proposava que factors com el treball es poguessin moure lliurement entre els estats membre, com succeeix en gran mesura als Estats Units. Així, si la taxa d’atur era elevada en un país, els treballadors d’aquest es podien desplaçar a d’altres on fossin necessaris, reequilibrant ambdues economies.

Brusel·les

Estàtua al·legòrica de l’euro, enfront del Parlament Europeu a Brussel·les. CRISTINA MARTÍN.

Per Stiglitz, partint de l’anàlisi que va fer l’economista canadenc, quedava clar que els països europeus eren massa diferents per compartir una moneda sense gaires costos. “No es va fer cas al que Mundell va dir i, a més, es necessitava fer encara molt més del que ell deia”, emfatitza Stiglitz.

 

PAÏSOS DISPARS PERÒ MONEDA ÚNICA

Per revertir les diferències que presentaven les economies europees, especialment en termes d’inflació i dèficit públic, es van establir unes regles d’entrada, que van quedar recollits al Tractat de Maastricht de 1992. Els criteris de convergència havien de ser complerts per aquells països que volguessin adoptar l’euro, amb l’objectiu de fer que l’euro acabés funcionant com la zona monetària òptima que definia Mundell.

Amb l’euro, els països de l’eurozona van prescindir de les seves polítiques monetàries i van adoptar una de comuna que decidia el Banc Central Europeu (BCE) i que implementaven respectivament els bancs centrals nacionals. Això suposava que els governs perdien els tipus d’interès i els tipus de canvi com a eines per promoure mesures anticícliques que poguessin reactivar l’activitat econòmica en èpoques de crisi, segons Stiglitz.

Amb una política monetària comuna, no es pot recórrer a devaluacions monetàries quan l’economia entra en crisi

Concretament, amb una política monetària comuna, no es podia recórrer a devaluacions monetàries quan l’economia entrava en crisi, és a dir, a fer els productes més barats a base de reduir el tipus d’interès i, en conseqüència, abaixar el tipus de canvi de la moneda nacional. Amb una divisa més atractiva, sortia més a compte exportar que importar, fomentant així la recuperació.

La pèrdua de la capacitat de devaluar i la no substitució per mecanismes que emulessin aquests estabilitzadors automàtics és assenyalada per l’economista belga Paul De Grauwe com un dels defectes que va provocar que la crisi econòmica tingués aquest impacte.

 

CRISI: I ELS XOCS ASIMÈTRICS?

Si els recels inicials alertaven dels perills d’impactes econòmics que afectessin els països de la zona euro de maneres diferents, la recessió econòmica mundial, iniciada el 2008, en va ser la confirmació. La crisi van ser múltiples xocs asimètrics: una crisi bancària, una crisi del deute sobirà i una crisi de creixement, segons Shambaugh. I, com establien els mecanismes de l’euro, la resposta havia de ser la mateixa per tots i cadascun dels països que l’utilitzaven, malgrat que no fos la resposta idònia.

“No hi havia manera d’adaptar-se als xocs que afectaven a països dispars d’una manera, en cada cas, diferent”, defensa Stiglitz. En efecte, segons el Premi Nobel, les institucions europees no es van protegir amb altres mecanismes per fer front a aquests impactes, com una unió bancària, una unió fiscal o polítiques industrials que ajudessins als països més endarrerits, mancances que van agreujar els efectes de la crisi.

Comissió Europea Brussel·les
La seu de la Comissió Europea a Brussel·les. EDUARD RIBAS.

En la mateixa línia es mostra De Grauwe, que també assenyala que la crisi va fer palès que la zona euro no tenia un bon mecanisme per fer front a aquests xocs, fet que va agreujar la desestabilització de l’economia. És per això que alerta que, si aquests defectes no se solucionen, una nova crisi suposarà la destrucció de la moneda única.

L’economista belga remarca que aquestes mancances “han fet molt mal” als ciutadans europeus, ja que els mecanismes d’ajustament que han resultat de la crisi han provocat, per exemple, alts nivells d’atur i disminucions dels salaris.

L’economista belga Paul De Grauwe adverteix que si els defectes de l’euro no se solucionen, una nova crisi suposarà la destrucció de la moneda única

Lapavitsas insisteix que la resposta a la crisi, basada en l’austeritat i la liberalització dels mercats, ha agreujat encara més les conseqüències que ha tingut, on la perifèria ha assumit la major part dels costos.

Per la Comissió Europea, la crisi econòmica “va exposar les debilitats de la moneda única” i, a més, va colpejar especialment els països amb l’euro. Això va permetre “extreure importants lliçons, amb nous instruments i canvis institucionals que serveixen per enfortir l’eurozona”.

 

DE LA CONVERGÈNCIA A LA DIVERGÈNCIA

“L’euro havia de suposar la convergència dels països europeus, però el que ha provocat ha estat la seva divergència, no només entre els països rics i els pobres, sinó també dins dels mateixos països. Així, la pobresa extrema s’ha incrementat considerablement entre els seus grups socials”, emfatitza Stiglitz.

És per això que el Premi Nobel conclou que des de la crisi Europa ha viscut una “dècada perduda” i, potser, l’última del projecte comú. “L’euro havia de generar riquesa a tots els països i, clarament, ha fracassat” recalcava el passat juny.

Així, Lapavitsas augura que “l’euro pot sobreviure un temps, però que la situació és molt inestable perquè el domini alemany sobre els països no està ben fundat”. Certament, creu que la pròxima disputa la unió monetària no es produirà entre centre i perifèria, sinó entre els mateixos països del nucli de la zona euro.

“L’euro pot sobreviure un temps, però que la situació és molt inestable perquè el domini alemany sobre els països no està ben fundat”, adverteix Costas Lapavitsas

Quinze anys després, de la convergència a la divergència, del creixement a la crisi, es comença a pensar com s’ha de reformar l’euro, si és que no mor abans. És per això que la Comissió Europea va publicar al maig una proposta de debat sobre com es pot encetar el canvi de la unió monetària, que va de la mà de les discussions que s’estan produint entre els països de la Unió Europea sobre quins és el futur del conjunt de les institucions.

Més Europa, menys Europa, una Europa més eficient, continuar com si res; una única moneda, una divisa forta pel centre i una de segona per la perifèria… Amb una unió monetària encara adolescent i després d’anys de crisi, les possibilitats que es plantegen són moltes i, potser, encara hi ha marge per decidir què fer amb l’euro.