Els resultats de les eleccions del 24 de setembre han fet aflorar en l’escena política alemanya dos elements inaudits en la seva història recent: la incertesa i, de retruc, la inestabilitat. En un país on la predilecció per la governabilitat i l’ordre porten la rutina política gairebé fins al tedi, la dificultat per formar un nou govern planteja ara un clar desafiament per als dos grans partits alemanys: la CDU de Merkel i l’SPD de Schultz. Són els seus líders dos boxejadors esgotats i a punt d’un K.O. recíproc, tal com els retrata el setmanari polític ‘Der Spiegel’, o bé dos polítics capaços de donar un nou impuls a la política alemanya i mantenir-la com a bastió davant dels nous fantasmes de la Unió Europea?

Keine Experimente” (“Cap experiment”). L’esperit de l’eslògan amb què Konrad Adenauer, la figura política dominant de l’Alemanya Occidental de postguerra, va obtenir, l’any 1957, els millors resultats electorals de la història de la CDU segueix planant sobre la Bundesrepublik. Sis dècades després, sembla que pervisqui intacta la idea que la millor sortida és la que ja ha estat provada. O, si més no, només així sembla possible entendre el camí seguit fins avui en l’intent de formar un govern per a la pròxima legislatura.

Després del fracàs de les converses per formar la batejada com a ‘coalició Jamaica’, entre la CDU, els Verds i els liberals de l’FDP, reeditar un executiu format per la CDU i l’SPD, que ja ha governat durant els últims quatre anys i entre el 2005 i el 2009, es perfila ara com l’opció més plausible. Tot i això, les incògnites sobre  la capacitat d’una nova ‘Goße Koalition’ (Gran Coalició) per impulsar un programa amb una idea política sòlida i compartida són evidents. Tant Merkel com Schultz s’han conjurat, sobretot, per evitar l’amenaça d’unes noves eleccions en què l’extrema dreta d’ Alternativa per Alemanya podria millorar els resultats i que, més enllà, també obriria el debat sobre el seu lideratge dins de les respectives formacions. Però és la por a nous comicis suficient per trobar un relleu polític efectiu per la República i contenir eficaçment l’extrema dreta? Un anàlisi del camí fins aquí serveix per aclarir aquest interrogant.

Merkel i Schulz signen el llibre de visites del Parlament Europeu. Wikimedia Commons

DE ‘JAMAICA’ A LA ‘GROKO’

Les eleccions del 24 de setembre deixaven el Bundestag més fragmentat de la història recent de la república. La principal novetat dels resultats era la irrupció del neofeixisme d’ Alternativa per Alemanya com a tercera força amb un 12,6% dels vots. La CDU guanyava amb claredat les eleccions però amb una davallada important respecte als comicis del 2013 i l’SPD obtenia el seu pitjor resultat des de l’any 1933. Així, el líder dels socialdemòcrates, Martin Schultz, descartava contundentment reeditar la ‘Gran Coalició’ i advocava per a reconstruir-se a l’oposició.

D’aquesta manera, apareixia com a única opció possible de govern una coalició entre la CDU/CSU, els Verds i l’FDP, ‘Jamaica’. El principal obstacle d’aquesta, però, eren les grans diferències entre els partits designats, que alguns mitjans alemanys satiritzaven afirmant que l’únic que tenien en comú era que els tres parlaven alemany. Temes com la política d’acollida de refugiats i, en concret, la qüestió de la reagrupació familiar, que la CSU apostava per restringir, la política ambiental o la política fiscal feien que des del primer moment l’escepticisme sobre les possibilitats d’èxit marquessin les negociacions.

I quatre setmanes després de l’inici, les negociacions efectivament fracassaven. La percepció a Alemanya, però, és que el fracàs de ‘Jamaica’ no és només fruit de la distància entre els partits sinó també d’una maniobra política per part del líder de l’FDP, Christian Lindner. Lindner va decidir trencar les negociacions de forma unilateral hores abans del termini per presentar un programa de mínims de govern amb una compareixença davant de la premsa, esgrimint la idea que era “millor no governar que governar malament”. Darrere de la decisió hi ha, sobretot, l’experiència recent de l’FDP, que va quedar sense representació parlamentària en les eleccions del 2013 després d’haver governat durant una legislatura amb la CDU de Merkel. Lindner pretenia, doncs, evitar que els seus electors veiessin la formació com un “partit crossa” disposat a sotmetre’s a la voluntat de Merkel i eludir ser partícip del desgast de l’excancellera.

Cartells electorals durant la campanya. Abel Cobos

SPD: NOMÉS CARIBDIS?

El fracàs del que a priori era l’única opció de govern posava el focus en l’SPD. La negativa de Schultz després de les eleccions a formar part d’un nou govern era ferma i tenia el suport de la majoria de l’SPD, però el nou escenari l’ha convertida ràpidament en insostenible. El líder dels socialdemòcrates accedia fa dues setmanes, després d’una ronda de converses amb el president de la república, a iniciar converses amb la CDU amb l’objectiu de reeditar la Gran Coalició: un gir de 180 graus.

La situació dels socialdemòcrates alemanys i del seu líder, Schultz, és delicada. Schultz s’ha vist obligat a acceptar les negociacions exploratòries insistint, a la vegada, que “no hi ha automatismes cap a la Gran Coalició” i esforçant-se per no descartar les altres opcions: noves eleccions o un govern en minoria de la CDU, fins ara inaudit en la història alemanya. El suport a governar de nou no és ni molt menys unànime però els membres del partit van ratificar el recolzament a començar les converses exploratòries al congrés de la formació celebrat fa dues setmanes.

De moment, Merkel rebutja reeditar la coalició de forma diferent respecte a la darrera legislatura, però caldrà veure si claudica a la pressió dels socialdemòcrates

Dins de l’SPD, pocs creuen que la Gran Coalició sigui una opció realment prometedora per al futur de la formació. Per a la part del partit situada a l’esquerra, per exemple, seria molt millor una “coalició de cooperació”, és a dir, un govern en què els socialdemòcrates ocupessin alguns ministeris i amb suports pactats només en assumptes clau com els pressupostos i oberts a discussió en d’altres. Però dins de la formació comença a passar el mateix que en gran part de la societat alemanya: ningú sap ben bé com resistir contra la idea, cada vegada més incipient, que un govern entre conservadors i socialdemòcrates és, en certa manera, inevitable. Segons una enquesta de la televisió pública alemanya d’aquesta setmana, un 61% dels alemanys considera reeditar la ‘Gran Coalició’ una “molt bona” o “bona” opció, un 16% més que la setmana passada.

La incògnita és si la pressió dels socialdemòcrates aconseguirà doblegar Merkel, que de moment rebutja tot el que no sigui reeditar la coalició en la mateixa forma que en l’última legislatura, o si, per contra, buscaran compensar el seu gir forçant a que la unió política es faci “amb un preu alt” per la CDU. És a dir, impulsant els aspectes fonamentals de la seva agenda i demanant concessions importants. En qualsevol dels casos, el risc per l’SDP és el mateix: desdibuixar encara més la seva identitat com a partit  –“no sabem què defensen els socialdemòcrates del segle XXI” reconeixia Schultz a l’últim congrés– i aprofundir en un desgast evidenciat en els comicis del setembre que els apropi a la irrellevància d’altres partits socialdemòcrates europeus.

 

PERCENTATGE D’ESCONS DE LES ELECCIONS FEDERALS A ALEMANYA EL 2013 I 2017

 

MERKEL I L’ALEMANYA QUE MIRA CAP ENFORA

La insistència de l’excancellera per aconseguir un executiu estable, però, no s’ha d’interpretar només en clau interna, sinó també tenint el compte les circumstàncies polítiques a Europa i més enllà. Les raons de Merkel per prioritzar per sobre de tot la formació d’un govern blindat contra la inestabilitat són les mateixes que la van portar a optar a un nou mandat quan s’especulava sobre la seva successió a la fi de l’última legislatura. Davant del Brexit, l’auge de partits neofeixistes i de Trump, l’excancellera veu Alemanya com el bastió de l’estabilitat europea i l’actiu clau per garantir el futur —i el pes polític— de la Unió, que passa per reformes a la zona euro després d’una dècada de crisi política i econòmica. Així, Merkel vol avançar en les converses i formar govern el més ràpid possible per no haver d’afrontar les incerteses de l’escenari polític sense un executiu fort. Tot i això, el camí cap a la ‘GroKo’ podria allargar-se fins al març i necessitaria encara un aval final per part de la militància de l’SPD.

Quan les converses per reeditar la coalició són a poques setmanes de començar, la percepció a Alemanya és que, paradoxalment, acabaran formant govern dos partits amb els pitjors resultats electorals de la seva història recent, amb lideratges qüestionats internament i amb una gran dificultat per construir un programa que pugui fer avançar efectivament la república. En la ‘Gran Coalició’ de la passada legislatura, la CDU/CSU i l’SPD sumaven el 70% dels vots, ara només el 53%.

La sensació creixent és que Alemanya s’ha convertit en l’últim testimoni de l’erosió del ‘centre polític’—és a dir, la defensa dels valors liberals clàssics en un marc econòmic neoliberal — a Europa, sense propostes alternatives a les velles solucions. En l’horitzó, inquietant, la veïna Àustria on, després d’anys de ‘Gran Coalició’, l’ultradreta de l’FPÖ formarà part del nou govern del país junt amb els conservadors, assumint carteres importants com la d’Interior o la de Defensa i després d’haver gairebé superat els socialdemòcrates austríacs a les eleccions legislatives de l’octubre. Una profecia per al futur polític alemany?