Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981) és periodista i corresponsal de La Vanguardia a l’Àfrica des de fa 15 anys. Durant aquest temps ha cobert múltiples conflictes a Somàlia, la República Democràtica del Congo, el Sudan del Sud, Angola i Zimbàbue, entre d’altres. És cofundador de la revista de periodisme 5W, de la productora social i independent Muzungu i autor de dos llibres sobre el continent africà. La seva tasca periodística ha estat reconeguda per nombrosos premis i, tot i així, no es cansa d’embrutar-se les botes per explicar quina és la realitat africana. Ens trobem amb ell a Barcelona, en una de les seves estades a casa entre viatge i viatge, a la presentació en català del seu últim llibre, Fills del Nil (Ara Llibres), títol que l’ha col·locat entre els més venuts en castellà d’aquest Sant Jordi.

 

D’on neix el teu compromís amb l’Àfrica?

Crec que el compromís es crea i, en el meu cas, ho fa a la infància. Els pares m’explicaven contes infantils com la caputxeta vermella o els tres porquets, però situats a l’Àfrica i a mi m’al·lucinaven. En l’àmbit professional, però, el compromís apareix més endavant i amb els anys. A l’inici és marcat per la il·lusió i l’exotisme que t’hi empenyen a anar. Després es crea amb la pell. En el fons, el compromís amb un continent no és un lligam amb una regió; sinó que ho és amb la Grace a Sudan del Sud, amb l’Abdoulaye a Mali o amb el Mopitt a Sud-àfrica.

En els anys que portes treballant des de l’estranger, has vist augmentar l’interès informatiu d’Europa sobre l’Àfrica?

Tinc la sensació que sí, però és una impressió desdibuixada pel fet d’haver escrit un llibre i observar que funciona bé. Ara bé, entenc que aquesta no és la realitat, ja que els mitjans de comunicació es regeixen sobretot per la influència. I el que influeix a Occident té més sortida o més presència. Hi ha gent que s’ha rebel·lat sempre contra això, però ara té més vies on dir que no li interessa que només es parli del Twitter de Donald Trump. La rebel·lió s’ha fet més pública gràcies a finestres noves com internet. Això augmenta la complicitat i el compromís del què parlàvem.

Si aquest ha anat a més o a menys, no ho sé, tant de bo sigui a més. No només per l’Àfrica sinó per nosaltres mateixos, ja que tenim un privilegi brutal: els qui podem estar assabentats del que passa a tot arreu del món som una minoria molt petita i això ens permet entendre’ns a nosaltres mateixos. Podem veure que hi ha moltes coses per aprendre d’altres llocs, de societats diametralment oposades a la nostra que porten molt de temps convivint. Crec sincerament que aquesta manera de mirar l’altre ens fa millors.

I creus que s’està donant una visió fidel del que passa a l’Àfrica?

No. Una visió fidel és impossible perquè és un continent massa gran, un continent que hauria de disposar de molts mitjans i molts periodistes per cobrir-lo sencer. Sí que crec, però, que la cobertura per part dels companys de professió és honesta i hi ha, cada cop més, una voluntat general d’informar-ne millor.

Aldekoa: “és important superar l’essencialisme, el trauma viscut no defineix les persones”

La informació africana està marcada d’un cert essencialisme.

Sí, i crec que és essencial anar més enllà de la ferida, del fet traumàtic. Moltes vegades, quan veiem una descripció a mitjans sobre l’Àfrica del que es parla és de dona violada, nen soldat… Això és tot el que queda. Només una dona que ha estat violada o un nen soldat. És important superar aquest essencialisme per tractar les víctimes amb la humanitat que es mereixen. El trauma viscut no defineix les persones.

Fa 15 anys que ets corresponsal a l’Àfrica. Com se selecciona la informació més rellevant de tot un continent?

Uf! S’ha d’entendre que la informació a l’Àfrica es regeix per altres pautes. La qüestió de la immediatesa és diferent i la importància que se li dóna –tot i que s’ha d’empènyer perquè això canviï- és una altra. S’ha d’intentar anar més a la profunditat, al reportatge atemporal que no prescrigui. Aquest és un condicionant que fa que la informació africana sigui una mica diferent.

Què t’ha ensenyat Àfrica?

Que hi ha molta gent que és bona gent i que està disposada a ajudar-te sempre. Molt sovint ens fixem en el botxí, en l’assassí, en el violador; però hi ha molta gent que decideix no empunyar una arma quan seria la sortida més senzilla per sortir de la pobresa.

És per això que vau fundar 5W? Per parlar d’aquesta gent, també?

Sí. 5W neix de la il·lusió però nosaltres no reinventem res. Som 8 cofundadors i una onada creixent de col·laboradors i lectors, el que fa que sigui molt emocionant. De moment som dels que millor paguem a l’Estat espanyol, tot i que som conscients que hauríem d’incrementar encara més les remuneracions. Hi ha vegades, sobretot en la cobertura de l’Àfrica, i m’incloc, que ens centrem massa a parlar de les víctimes i dels botxins, i oblidem donar veu a altres protagonistes.

Aldekoa: “el periodisme simplement ha de donar veu a qui té davant”

A la República Democràtica del Congo, per exemple, vaig conèixer un ginecòleg, el doctor Denis Mukwege, que opera de manera gratuïta a dones que han estat violades. Quan elles entren a la seva consulta, s’asseu i les deixa parlar. Les escolta. El dia que el vaig entrevistar me’n vaig adonar de seguida. M’havia deixat parlar i vaig preguntar-li el perquè. Em va contestar que el més important és escoltar, que si deixes parlar a les persones que tens davant t’expliquen les seves històries i això és fantàstic. Nosaltres escrivim llibres, revistes i ho signem amb els nostres noms però una part de tot això és de les persones que ens ho expliquen. De vegades el periodisme pot ser molt fàcil: simplement s’ha de donar veu al que tens davant. El periodista és periodista perquè escolta.

Com afrontes l’experiència d’aquest segon llibre?

Mentre el primer no tenia expectatives prèvies, el segon sí que les té. Tot i així, m’he divertit molt en el procés i escrivint-lo. Vaig marxar a la muntanya unes quantes setmanes per tancar-me a escriure. Només feia això: escrivia, collia llenya i seguia escrivint. Tot i que de vegades no és divertit el que explico, sí que he gaudit molt en l’acte de redactar-lo.

A Fills del Nil, sorprèn l’ús de la primera persona. Com t’ho has fet perquè aquest jo no se sobreposi a la informació?

L’equilibri en l’ús de la primera persona, alhora que l’equilibri en la intensitat de la narració, són dues coses que poden fer que el material sigui molt bo o esguerrar-ho tot. Em preocupa molt perquè sóc conscient que l’important és aquell que tinc davant. El jo, la primera persona, em serveix per agafar de la mà al lector, arrossegar-lo i ensenyar-li la realitat més de cara. De vegades, és un recurs literari que també m’ha servit per no fer pornografia del terror, per no parlar de la pobresa perquè sí. A l’Àfrica no només hi ha guerra i pobresa.

A la introducció del llibre critiques la voluntat europea d’alçar murs contra l’exterior d’Occident, inclosa, òbviament, l’Àfrica. Podem considerar que el recorregut que fas al llibre a través del Nil – que comença a l’Àfrica profunda i acaba al Mediterrani – és un intent de construir un pont?

Sí, sens dubte. Perquè quan dic fills del Nil, no em refereixo només a la gent que viu a la seva riba sinó a nosaltres també. A l’inici del llibre parlo d’Aristòtil, d’Heròdot, de Plató… Tots ells van anar al Nil plens de fascinació. Tothom que té una inquietud per entendre el diferent, per apropar-se a altres cultures, a altres mons, se’n va al Nil. I això indiscutiblement el que fa és influir-nos. Quan vas cap a l’altre, quan t’hi acostes, aprens molt. El Nil té aquesta manera de ser, de guardar l’essència del que és Àfrica però d’abocar-se cap als mons àrab i mediterrani.

 

BannerRevista