Macron va convertir-se en l’esperança de l’ordre establert i la seva figura semblava representar el remei contra el menyspreat populisme. Angela Merkel havia de tornar a imposar-se amb claredat en les eleccions alemanyes, però el cert és que l’any acaba sense que encara s’hagi format govern. Trump ha decidit traslladar l’ambaixada dels Estats Units a Israel de Tel Aviv a Jerusalem, desestabilitzant així encara més el Llevant.

La guerra a Síria continua, sense que les principals forces mundials semblin mostrar gaire interès a aturar la massacre i sí en treure’n el màxim profit. Estat Islàmic segueix matant, però ha perdut capacitat territorial. Boko Haram continua estenent el terror en bona part del continent africà.

2016 va ser l’any en què tot va sortir del revés, i el 2017 conclou amb el món encara més contra les cordes. En aquest resum anual t’apropem dotze històries que han passat més desapercebudes perquè formen part d’aquella part de món que tendim a oblidar.

 

LA WOMEN’S MARCH CONTRA TRUMP: UN EXEMPLE DE FEMINISME TRANSNACIONAL

GENER. L’atenció de les primeres vint-i-quatre hores de govern del president estatunidenc Donald Trump va estar acaparada per la Women’s March, una manifestació feminista mixta de caràcter transnacional amb epicentre a Washington DC.

La concentració històrica va rebre mostres de solidaritat d’arreu del món que, preocupat, no havia previst –o encara no es podia creure– la victòria d’un candidat obertament masclista com el que feia unes hores ocupava la Casa Blanca. Un milió de persones es van concentrar davant del National Mall, alhora que altres ciutats del país com Atlanta, Boston, Phoenix o Sacramento protagonitzaven les seves manifestacions agermanades.

El seguiment de la Women’s March a nivell nacional i internacional va fer d’aquesta mobilització una massiva mostra de solidaritat amb els moviments feministes dels EUA

 

Les manifestants duien els ja coneguts pussy hats, uns barrets de color rosa que algunes s’havien cosit de cara a la concentració, i que responien al contingut de les gravacions de veu filtrades dos mesos abans en què el multimilionari parlava de com “quan ets una estrella, pots fer el que vulguis [amb les dones]”.

I és que l’administració Trump començava amb molt mal peu a ulls dels moviments feministes: ja durant la campanya electoral havia generat molta polèmica amb l’amenaça de retallar les subvencions federals a Planned Parenthood, l’organització en l’àmbit estatal de planificació familiar que garanteix el dret a l’avortament; i el candidat recollia una interminable llista de comentaris masclistes pronunciats al llarg de la seva carrera.

La concentració històrica va rebre mostres de solidaritat d’arreu del món que, preocupat, no havia previst la victòria d’un candidat obertament masclista

Així, el 21 de gener del 2017 la solidaritat amb els moviments feministes als Estats Units es feia palesa arreu del planeta en forma de concentracions pacífiques protagonitzades majoritàriament per dones: Oslo, París, Bangkok, Sydney, Barcelona, Budapest, Accra, Ciutat del Cap i Kolkata són només algunes de les ciutats en què milers de persones es van organitzar de manera coordinada amb DC per mostrar el seu rebuig cap al nou president.‘Pussy power’, ‘Women of the world, unite’, i  ‘Together we rise’ eren els missatges que es podien llegir en les pancartes que alçaven les persones que aquell dia van sortir al carrer.

Però també missatges a favor dels drets LGTBI, de l’acollida de persones migrades, i del manteniment d’Obamacare, el sistema nacional de salut impulsat per Obama que Trump ja havia avisat que eliminaria. El resultat: una manifestació de caràcter interseccional, que contemplava altres lluites més enllà, però que prenia com a punt de partida la igualtat de gènere i els drets de les dones.

 

MALAWI IL·LEGALITZA EL MATRIMONI INFANTIL

FEBRER. El Parlament de Malawi va aprovar, el 14 de febrer, l’esmena de la Constitució que fixa la majoria d’edat en 18 anys, tot fent impossible la continuació del costum de casar menors d’edat en contra de la seva voluntat. El buit legal que existia en aquest estat del sud-est de l’Àfrica pel que fa a la majoria d’edat havia permès històricament el matrimoni a edats primerenques, sobretot per part de nenes: el 46% de les nenes del país contreia matrimoni abans dels 18 anys, tot situant Malawi com a novè país mundial amb major prevalènça de matrimoni infantil, segons l’ONG Plan International.

El buit legal que existia en aquest estat del sud-est de l’Àfrica pel que fa a la majoria d’edat havia permès històricament el matrimoni a edats primerenques, sobretot per part de nenes

La iniciativa per portar la qüestió al Parlament va sorgir entre col·lectius joves del país, qui van fer campanya durant dos anys fins que van arribar a les portes de les institucions. Recriminaven una legislació laxa i una manca de concrecions: tècnicament, el 2015 la Llei de Matrimoni, Divorci i Relacions Familiars ja havia prohibit el matrimoni infantil, però encara una secció de la Constitució permetia el matrimoni entre menors si estava consentit pels pares.

La governadora del districte de Dedza, Theresa Kachindamoto, qui ha defensat l’abolició d’aquesta pràctica des de la minoria femenina en les posicions institucionals, explicava a El País que és “la pobresa” el motiu pel qual “s’organitzen aquestes unions […] els pares volen casar les filles per tal que puguin cuidar de si mateixes i abandonin la llar”. Segons dades d’UNICEF, el 90% de la població malawiana sobreviu amb menys de dos dòlars al dia, i la inseguretat alimentària afecta 2,8 milions de persones, essent nenes i dones la cara més visible de la pobresa.

 

‘MARZO CALIENTE’ A L’ARGENTINA

MARÇ. El mes de març començava caldejat a l’Argentina, on només en tres dies es van succeir tres mobilitzacions massives: el 6, la dels docents per un salari digne i per l’educació pública; el 7, la vaga de treballadors convocada per les centrals sindicals; el 8, la vaga de dones. Els moviments socials tenien el seu espai amb suport sindical el dia 13 sota el lema “Tierra, techo y trabajo”, i el dia 24 es celebrava la tradicional marxa per la memòria, la veritat i la justícia.

15 mesos després de la presa de poder del president Macri, els carrers i places de Buenos Aires van despertar plens a vessar en cinc matinades que posarien el nom de ‘marzo caliente’ al mes de març d’aquest any, i que desembocarien en la 55a vaga estatal de la història del país el mes següent.

El president Mauricio Macri va haver de fer front a la primera vaga general, precedida per diverses setmanes de mobilitzacions, del seu mandat 15 mesos després d’arribar a la presidència

Una vaga de 48 hores encapçalada pels docents de l’escola pública, que començava el dia 6 i que s’adheria a la vaga sindical de l’endemà. Desenes de milers de mestres de tot el país omplien els carrers de la capital vestits amb el característic davantal blanc per exigir l’obertura d’un debat sobre el sostre salarial del 18% que fixava el govern de Macri, que va acusar els vaguistes d’”oportunistes”.

L’endemà era el torn de la vaga organitzada per la Confederación General del Trabajo (CGT), sindicat majoritari al país, contra la negativa a l’equiparació dels salaris a la pujada de la inflació, d’un 17%. La protesta es va convocar per part de l’organització sindical el mateix dia en què Macri anunciava que el govern estava “disposat a pagar la inflació en termes de salari, perquè si no el dèficit públic serà pitjor”. La llei de malalties en el treball i els acomiadaments en les institucions públiques eren altres punts de fricció.

manifestació docentsEls docents són els primers en negociar les paritàries (reunions on es pacta el salari anual segons les previsions d’inflació) i per a molts el resultat del conflicte marcarà la tendència en la resta dels sectors. Marc corominas

El tercer dia consecutiu d’aturades a l’Argentina es vestia de lila: en el Dia Internacional de la Dona Treballadora, el col·lectiu ‘Ni Una Menos’ alçava com a bandera el lema ‘No estamos todas’, que ressonava més fort que mai a la Plaza de Mayo. Moltes vestien de negre, en senyal de condol per les companyes assassinades. Les consignes se centraven al voltant de la violència masclista, els feminicidis, la sobirania sobre el propi cos i les inequitats laborals.

 

PALESTINA, VAGA DE FAM PELS PRESOS POLÍTICS

ABRIL. El 17 d’abril d’enguany, el Dia del Pres Palestí, més d’un miler de presos retinguts en centres penitenciaris de l’Estat d’Israel es van sumar a la vaga de fam per exigir una sèrie de millores en les condicions de vida dels reclosos. La vaga, liderada pel líder del partit Fatah i membre del comitè central del partit, Marwan Barghouti, arrencava sota el lema de ‘Llibertat i Dignitat’. Entre altres coses, pretenia revocar normes existents com la que permet a l’Estat d’Israel retenir una persona durant sis mesos prorrogables de manera indefinida sense anar a judici i sense donar-li a conèixer els càrrecs pels quals se la imputa. Ho vam explicar en aquest article a HEMISFÈRIA.

Mare palestina a Ramallah demana l'alliberament del seu fillMare palestina a Ramallah demanant l'alliberament del seu fill. Marc Español

JAPÓ, L’EMPERADOR ES PODRÀ JUBILAR

MAIG. Un emperador japonès deixarà el seu càrrec per primera vegada en 200 anys. El govern nipó va aprovar el 19 de maig un projecte de llei segons el qual es permet a l’actual mandatari, l’emperador Akihito, cedir el tron al seu fill, el príncep Naruhito.

El procés no ha estat senzill. La constitució nipona prohibeix explícitament que l’emperador intervingui o dugui a terme declaracions polítiques, motiu pel qual Akihito no podia expressar públicament el seu desig d’abandonar el tron. En una declaració poc usual -la segona enregistrada per televisió en els seus 28 anys al càrrec- efectuada l’estiu del 2016, el líder va fer públic el seu desig de retirar-se, a causa dels seus problemes de salut -va ser intervingut d’un càncer de pròstata l’any 2003 i se li va implantar un bypass l’any 2012-.

L’emperador Akihito va haver d’insinuar en una declaració pública el seu temor que l’edat i els problemes de salut l’impedissin desenvolupar les seves tasques

A principis de desembre d’aquest any, el primer ministre Shinzo Abe va confirmar que Akihito abdicarà el proper 30 d’abril. No obstant això, el primer ministre va deixar clar que aquesta llei només serà vàlida per a l’abdicació d’Akihito i no vol crear un precedent permanent que alteri la llei imperial que governa els processos de successió. El mandatari ha ocupat el tron des del 1989, quan va morir el seu pare Hirohito.

Després de la Segona Guerra Mundial, el rol de l’emperador va ser redefinit com a “símbol de la nació”, actuant com a representant del país en clau diplomàtica. En cap cas, doncs, se li atribueixen rols polítics o religiosos, com era anteriorment costum.

 

LEO VARADKAR, EL MACRON IRLANDÈS

JUNY. El 14 de juny va consagrar l’estatus d’un polític de llarg recorregut a Irlanda. Leo Varadkar va ser escollit líder del conservador partit governant, Fine Gael, i, posteriorment, va ser elegit també primer ministre. Un líder carismàtic que ha sabut construir-se una imatge d’home fet a si mateix.

Varadkar és el primer dirigent obertament homosexual que governa Irlanda, a part de ser-ne també el més jove. És fill de pare indi i mare irlandesa. L’actual primer ministre va guanyar rellevància política l’any 2015, quan va fer pública la seva sexualitat en un programa de ràdio estatal i va jugar un paper actiu en la campanya per l’aprovació del matrimoni igualitari en referèndum.

Alguns sectors de l’opinió pública han titllat Leo Varadkar de dur una mascareta de progressisme i de polític trencador

 

Tanmateix, el seu mandat no està sent ni serà fàcil. Vardkar va prendre possessió d’un govern en minoria després que el seu predecessor, Enda Kenny, deixés el càrrec per un escàndol policial. El nou primer ministre haurà de vetllar pels interessos de Dublin en les negociacions del ‘Brexit’, contrària a la reimplantació d’una frontera dins de l’illa. Varadkar s’ha erigit en un ferm defensor de la Unió Europea, així com del creixement del mercat. En la mateixa línia, ha estat acusat de ser massa liberal i de desatendre la funció social de l’estat.

 

TURQUIA, DEMPEUS CONTRA ERDOGAN

JULIOL. Nou acte de la societat turca contra la persecució política perpetrada pel govern de Racep Tayyip Erdogan. Estambul va ser la darrera parada de la coneguda com a “Marxa per la Justícia”,  en un recorregut de 450 quilòmetres que va iniciar-se a Ankara 25 dies abans i del que van participar  desenes de milers de persones.

Entre altres qüestions, la manifestació demanava l’aixecament de l’estat d’emergència imposat pel govern després del cop militar fallit l’any 2016, la secularització de l’educació, l’alliberament de periodistes empresonats, l’aturada de les detencions polítiques i la garantia de la llibertat de premsa i expressió.

Vivim en un temps de dictadura” va afirmar el líder del principal partit opositor, Kemal Kiliçdaroglu, en el míting de cloenda que va agrupar a gairebé un milió de persones. L’acció, que va transcórrer de forma pacífica tot i les acusacions de terrorisme per part del govern, pretenia emular la “Marxa de la Sal” empresa per Gandhi l’any 1930.

 

XILE DESPENALITZA L’AVORTAMENT EN TRES CAUSALS

AGOST. En l’últim període de la dictadura militar de Pinochet, i després de 16 anys amb una llei que permetia l’avortament en tres causals, el règim del dictador xilè va imposar una restricció total sobre la interrupció de l’embaràs. Des d’aquell 1989 militar fins a l’agost d’aquest 2017, cap persona xilena amb úter ha pogut avortar de manera lliure i segura.

L’aprovació del projecte de llei proposat per la presidenta Michelle Bachelet instaura l’accés a l’avortament en tres causals -com vam explicar en aquest article a HEMISFÈRIA– que retornen a la Ley de Aborto Terapéutico de 1931: en cas d’inviabilitat fetal, risc de l’embarassada o per violació.

Els moviments feministes titllen la legislació d’insuficient, ja que calculen que només un 3% de les persones xilenes que volen interrompre l’embaràs compleixen els requisits per acollir-s’hi

Tot i que aquesta nova llei ha obert la possibilitat d’un avortament legal i segur a un 3% de les xilenes que volen interrompre l’embaràs, els moviments feministes i d’esquerres ho veuen insuficient i el sector més conservador condemna allò que ells consideren que va en contra de la vida. De fet, en l’àmbit de polítiques públiques i legislació, Xile es considera un país conservador perquè fins a la proposta de llei de les tres causals, era un dels cinc únics països d’Amèrica Llatina que tenia restricció total en interrupció de l’embaràs.

 

QUAN UN SISME SUBRATLLA LES MANCANCES ESTRUCTURALS DE MÈXIC

SETEMBREEl 19 de setembre un terratrèmol de magnitud 7,1 en l’escala de Richter va sacsejar la capital mexicana, deixant un balanç de 369 morts entre les runes dels edificis col·lapsats. Que Mèxic és un polvorí sísmic ja se sabia, però en aquest article publicat a HEMISFÈRIA es posaven en relleu també les mancances estructurals del país: una insostenible desigualtat, unida a una forta corrupció, el racisme  contra els pobles indígenes i el pobre paper de l’exèrcit quant a tasques humanitàries.

Terratrèmol Ciutat de MèxicMemorial per les víctimes del terratrèmol del 19 de setembre a la Ciuta de Mèxic. Mariana Daniella Torres

ROHIGNYES, L’ÈXODE SUPERA LES 650.000 PERSONES

OCTUBRE. Les autoritats de Myanmar es neguen a pronunciar la paraula rohingya, ja que defensen que aquests no són més que migrants bengalís que van arribar a les seves terres durant la Segona Guerra Mundial -tot i que documents escrits indiquen que hi habiten des del segle XVIII- i no els reconeixen com una de les 135 ètnies que, oficialment, componen l’Estat.

Un dels orígens de l’actual conflicte es remunta precisament a la Segona Guerra Mundial – un episodi més, a nivell local, derivat dels complexos interessos geopolítics que dominen el món. En aquest cas, en la lluita entre Gran Bretanya i el Japó: els rohingyes van aliar-se amb la població bengalí que els britànics -que llavors, en període colonial, manaven a la zona- van empènyer a migrar, i van enfrontar-se conjuntament als nacionalistes budistes, aliats aquests amb els japonesos.

Els rohinges malviuen a Myanmar, no són considerats ciutadans, se’ls sotmet a controls de natalitat i se’ls neguen drets bàsics com el de la llibertat de moviments

D’aquí beu l’oficialisme de Myanmar per no reconèixer els rohingyes. I és que més enllà de l’actual èxode que ha colpit l’opinió pública internacional, ja fa dècades que aquesta comunitat musulmana -tot i que, en realitat, una part de la mateixa és hindú- malviu a Myanmar: no tenen documentació ni, per tant, dret a la ciutadania, i a més se’ls neguen drets bàsics com el de la llibertat de moviments, se’ls sotmet des del 2008 a un control de natalitat -les parelles no poden tenir més de dos fills- i se’ls confisquen terres.

Però ha estat l’any 2017 el més nefast per a aquesta població: 655.000 persones de la comunitat rohingya, que en total supera els dos milions, han fugit des del 25 d’agost cap a Bangladesh, en un èxode provocat, segons l’ONU, per l’intent de “neteja ètnica” que han dut a terme les autoritats de Myanmar. El govern, que nega qualsevol acusació d’aquest tipus, recorda en canvi els atacs de l’Exèrcit de Salvació Arakan Rohingya a més de 200 d’edificis budistes, sempre segons les autoritats i amb xifres no comprovades per cap altra font.

 

ZIMBÀBUE, DIMITEIX EL CAP D’ESTAT MÉS ANTIC DEL MÓN

NOVEMBRE. Vuit dies després d’un cop d’estat militar, el líder de Zimbàbue des de la independència el 1980 i, amb 93 anys, el cap d’estat més antic del món, Robert Mugabe, va dimitir i abandonar el poder. Possiblement va errar quan va decidir destituir el seu vicepresident, Emmerson Mnangagwa, per tal d’afavorir que el relleu com a líder del país el prengués la seva dona, Grace Mugabe.

La jugada li va sortir malament a l’expresident de Zimbàbue, ja que finalment va ser el mateix Mnangagwa qui el va succeir al poder, arran d’un cop d’estat dels estaments militars i els serveis d’intel·ligència del país, que controlen bona part del poder i no van voler acceptar la possibilitat que fos Grace Mugabe la futura líder de la nació.

La dimissió del dictador Mugabe ha commogut diversos col·lectius de la societat, que se sentien mancats de llibertat i reprimits pel règim

 

Mnangagwa, que acaba de nomenar com a vicepresident el militar que va liderar el cop d’estat contra Mugabe, s’enfronta ara a nombrosos reptes per millorar la vida dels ciutadans del seu país. Per començar, haurà de reconstruir una economia en fortíssima crisi que va provocar fins i tot que el país perdés la seva moneda degut a una greu hiperinflació viscuda durant l’any 2008. La ciutadania, més enllà de la millora econòmica, espera també que es camini cap a la plena democràcia, tot i que el passat de Mnangagwa indica que l’actual president no sembla el més adequat per tal de facilitar aquest trànsit.

Mnangagwa va ser cap del servei d’intel·ligència del país i era conegut com “el Cocodril”, ja que, segons explica ell mateix, aquest animal “ataca en el moment oportú”. “Té fam de poder, és corrupte i un mestre de la repressió”, apunta The New York Times en un article. Caldrà veure l’evolució d’aquest Estat de l’Àfrica Meridional, en el que hi viuen uns 12,6 milions de persones -de les quals 1,2 milions tenen el virus VIH-, hi ha un atur del 95 % i una forta divisió religiosa.

 

LIBÈRIA, UN FUTBOLISTA PREN LES REGNES

DESEMBRE. L’any 1995 guanyava la pilota d’Or, el trofeu més preuat en el món del futbol, convertint-se d’aquesta manera en el primer i fins ara únic jugador africà en aconseguir aquest reconeixement. Han passat 22 anys, i George Weah ha estat escollit president del seu país, Libèria, després d’una llarga espera a causa de les acusacions de frau electoral, desestimades pel Tribunal Suprem, per part d’un altre candidat.

Serà aquesta la primera transició democràtica del país en set dècades: Weah prendrà el relleu de la primera i única presidenta d’Àfrica i premi Nobel de la Pau l’any 2011, Ellen Johnson-Sirleaf, que ja havia esgotat les dues legislatures a les quals, com a màxim, pot aspirar qui ocupa la presidència del país.

Després de passar a la història com a primer -i de moment únic- futbolista africà que ha guanyat una pilota d’Or, Weah serà el segon president de Libèria després de la darrera guerra civil viscuda al país

Weah, que ha superat clarament en els comicis el qui havia estat vicepresident de Johnosn-Sirleaf i representava la línia continuista, Joseph Boakai, haurà d’afrontar els reptes d’un país que viu una important crisi econòmica i social provocada per l’epidèmia d’ebola que va patir l’any 2014.

Tot i això, l’objectiu primordial serà el manteniment de la pau, ja que Libèria ha viscut recentment dues guerres civils -entre els anys 1989 i 1996 i entre el 199 i el 2003- que va causar més de 150.000 morts i centenars de milers de migracions forçades.

Però el cert és que la situació ha millorat considerablement durant els mandats de Johnson-Sirleaf: l’esperança de vida ha augmentat dels 56 als 62 anys i el PIB del país ho ha fet en un 248 %. Queda com a prioritat posar el focus en la pobresa i la corrupció.